Un CDR al Ple

Fotos: Jordi Pascual

La majoria d’assistents no s’han fixat ni tan sols si a la façana de la Casa de la Vila encara llueix la pancarta demanant la llibertat dels “presos polítics”, la mateixa que dies abans havia estat resposta amb una pintada de “Viva España”. Segurament ho tenen assimilat com un element més de la idiosincràsia valldoreixenca, el que hauria de preocupar a propis i estranys perquè significa que s’ha començat a normalitzar una situació d’excepció –per a uns que les administracions prenguin partit tant clarament, per als altres la repressió política–. Però uns ulls s’hi han fixat, obrint un debat que només pot ser el preludi del que ha vingut poc després.

– Li agrairia que retirés la pancarta –diu la sempre bentornada exvocal de Ciutadans, Susanna Casta, apel·lant directament a la presidenta accidental, Susana Herrada, a l’audiència pública prèvia al Ple de maig.

El govern només pot respondre que es deu a les majories. I l’estira i arronsa podria acabar aquí, però no. Parlar del procés i les seves derivades a Catalunya acostuma a portar lligat un debat intens, encara que sigui per dir que això del procés ja cansa. Així que la resta de representants han de dir la seva. Com Ferran Margineda, de la CUP-PC, rebutjant qualsevol acusació de crispació que, al seu parer, està provocada només per la banda dels favorables a la unitat d’Espanya. O com Noël Climent, portaveu d’ERC-MES, que amb un to irònic li respon que “el poble català és prou tranquil perquè després del que ha passat només posi llacets grocs”. I Anna Cano, la seva substituta a la butaca dels taronja, només li queda apel·lar a la neutralitat institucional; aquesta gran fal·làcia, deuen pensar els seus companys de plenari, si la institució no fa res més que representar un poder constituït.

Però això és una disputa de pa sucat amb oli en comparació amb el que porta preparat l’ordre del dia del Ple ordinari. Arriben uns quants activistes del CDR valldoreixenc, cartells a mode de petites pancartes –aquestes ben visibles– ben amunt. “Jo sóc CDR”, bramen els silenciosos lemes impresos sobre DINA4s. Hi són perquè la CUP-PC ha decidit que l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) doni suport als CDR i a la desobediència pacífica com a forma de reivindicació política. Les diferències es fan paleses i el govern (PDECAT-Actuem) aconsegueix substituir això de desobediència per “obediència de la voluntat popular lliurement expressada pels ciutadans en les diverses eleccions”.

Els membres del CDR aplaudeixen amb força la intervenció de Margineda en defensa de la moció i també a Climent quan recorda que hi ha hagut persones increpades per posar llaços: “La violència i crispació venen de qui les exerceix, qui està en contra de l’expressió i a favor de tenir presos innocents sense haver tingut un judici”. Sent menys però aplaudint amb més força, uns quants militants de Ciutadans celebren que la seva vocal qualifiqui de violència les accions als peatges, els talls als ferrocarrils i actes que descriu com coaccionadors. Per un moment la sala de plens sembla una partida de ping-pong per veure qui aplaudeix més fort. Herrada, després d’haver dit que hi ha “polítics presos” –ull amb l’ordre dels factors que sí altera el producte–, respira tranquil·la per haver passat ràpid una de les mocions més complicades. No cal dir que la majoria independentista ha permès aprovar la proposta.

Fins que arriba el feixisme, clar. Perquè ERC-MES considera que ha arribat el moment que Valldoreix sigui reconeguda com a vila antifeixista amb la seva pròpia campanya de neteja de símbols discriminatoris, preparant tallers per al jovent i aplicant polítiques socials i laborals que respectin la diversitat. Sona bé a les oïdes de tothom però a Cano li grinyola que en l’exposició dels fets es posi “la violència institucional i física envers un moviment democràtic com és el sobiranista, independentista i republicà” al costat de l’augment de l’extrema dreta a Europa i dels atemptats d’Estat Islàmic: “És l’excusa per introduir el relat de l’independentisme”. Tampoc li fa gràcia a la presidenta de l’EMD que s’insinuï que l’Estat espanyol és feixista. La taronja s’encarrega de recordar els polèmics tuits i articles del nou president de la Generalitat, Quim Torra, i Climent surt del pas lluint de mestissatge, com el de tants catalans. Cano s’absté i el debat queda molt més curt del que podria haver estat.

El Ple segueix a pas lent entre tràmits més bé administratius. Els membres del CDR marxen de cop. Els de Ciutadans ho fan a poc a poc. Les botelles d’aigua van buidant-se i, al final, sembla que tothom té ganes de marxar amb cares de desesperació quan els precs i preguntes del final eternitzen una mica més la nit.

– S’aixeca la sessió –diu Herrada com quan a una escola sona el timbre per sortir al pati.

Poso la càmera, la llibreta i els papers del Ple a la bossa i desfilo amb la resta de resistents –periodistes, polítics i algun motivat– camí cap a fora. Se m’oblida comprovar si la pancarta segueix allà; la pintada de “Viva España” ja no hi és perquè no va durar ni un dia, l’EMD la va esborrar després de qualificar-la via xarxes socials de “bretolada”. La vocal de Ciutadans surt darrere meu i l’home que l’acompanya li pregunta si va sola a casa, no vagi a ser que li tirin un ou pel carrer, suposo que per motius polítics.

– Jordi, tu creus que em tiraran un ou?

– Dona, mai he vist a ningú tirar-li un ou a una altra persona al mig del carrer! –li responc.

Notícies relacionades