Marxar, el dejuni o la lluita

Un quart de vuit del matí. Gràcia, Sabadell. Sortim de casa i agafem el cotxe fins a un dels racons més allunyats de tot de Sant Cugat. Valldoreix no és segurament el que el president Macià tenia al cap quan parlava de la caseta i l’hortet. Però aquí ara no hi entrarem. Arribem a Escola a tres quarts. Les monitores ens reben amb el seu somriure i els meus fills comencen la seva jornada laboral, més llarga que la meva. Quan els hi acompanyo jo, s’hi passen deu hores.

Sortim de casa ben aviat perquè l’escola és lluny. Una mica lluny de tot, però sobretot és lluny de casa. Ara fa més de dos anys, la mare dels meus fills i jo vam encetar una etapa nova en la nostra relació: ja no som parella. Això implicava, llavors, que un dels dos havia de buscar-se un altre lloc per a viure. El pis és d’ella, cosa que feia evident que era jo qui s’havia d’emancipar. Als trenta-sis, amb dues criatures al meu càrrec la meitat del temps. Amb un sol sou i amb els lloguers de la ciutat rondant per entre els núvols de Collserola. Vaig donar veus sense massa esperança. Havia de triar: quedar-me o marxar. Llogar a un preu desesperant i fer dejuni involuntari o bé buscar altres opcions.

A Rubí vaig veure-hi algun pis. N’hi va haver un que ni tan sols el vaig arribar a veure. Un agent immobiliari santcugatenc ens havia citat, almenys, a quatre possibles llogaters, l’un darrera l’altre. Els de davant meu, ja es coneixien i el tenien mig emparaulat, van donar paga i senyal. Els de darrera i jo mateix, vam acabar la visita a la porta del carrer. I Sabadell. Marxar.

He provat de tornar a Sant Cugat. He vist una casa amb un menjador on no hi cabien junts una taula i un sofà. I el passadís feia de cuina. M’han demanat quines aficions tinc, m’han ofert sala, cuina, llit, terrassa i gos en 35 metres quadrats. Sí, gos. El gos de la mestressa va de terrassa en terrassa, són les condicions. M’han donat a entendre que els meus fills són un impediment: és clar, la idea és que la casa la comparteixin estudiants. M’han proposat un lloguer de temporada. I a l’estiu, on se suposa que m’he d’instal·lar? No és cap novetat que jo ho expliqui ara: tot, en proporció, a uns preus que acaben fent riure de tan impossibles. Amb una excepció: pisos meravellosos a preus de saldo. Estafes. M’he barallat per correu electrònic i per missatge de text amb qui m’ha volgut aixecar la camisa. M’han enviat foto d’un document d’identitat d’un país a priori de fiar per fer-me entendre que no m’estaven estafant. Però per veure el pis havia de fer transferència de les tres primeres quotes del lloguer. He denunciat l’estafa al portal immobiliari, he anat a la comissaria, he enviat totes les proves a una unitat d’investigació de la policia. Però no m’havia deixat estafar, ergo no podia denunciar una estafa que no s’havia consumat. He anat a trucar a la porta del bloc on suposadament es llogava aquell pis terriblement encisador, moblat i amb tots els serveis inclosos en el preu del lloguer. Els veïns que em van voler obrir la porta no en sabien res. I un altre dia he fet posar vermell un senyor que lloga cases, pisos, coses, quan li he dit, per presentar-me, em dic Andreu i sóc un dels expulsats de la ciutat.

Per sort, en aquest món no tothom especula. No tothom es fa ric a canvi d’expulsar els seus veïns de sempre de les cases on havien viscut sempre. No tothom va comprar un dia un pis o una casa perquè allò era una inversió segura. Molts van veure que tenir una propietat i llogar-la era una manera de tenir uns ingressos. Hi va haver un temps on tothom podia comprar. I sabem com va continuar la història, però avui es fa evident que ningú els va explicar als propietaris que també calia invertir-hi, temps, diners i esforços, en aquella propietat. Avui han deixat que les llogateres es facin càrrec absolutament de tot. Avui la llei permet que les llogateres assumim, a banda del lloguer, les despeses derivades de la propietat i del manteniment dels immobles. I aquests immobles no són nostres. Invertim nosaltres perquè d’altres se’n beneficiïn. Gràcies a la llei.

Jo vaig tenir la sort de trobar una amiga d’uns amics que és la mestressa d’on visc ara. No tenim intermediaris. Després d’un primer temps de fer tràmits i d’ajustar la nostra manera d’organitzar-nos, ara ens entenem bé. Jo tinc aquesta sensació. Quan hi ha alguna cosa a parlar, es parla. Si s’han de fer números, se’n fan. I quan ens hem de posar d’acord, ara cedeixo jo, ara cedeix ella. Cedeix tothom, tothom hi guanya.

Sant Cugat té un problema. Però aquest problema no és exclusiu d’aquesta ciutat. És una xacra que s’estén de ja fa massa a tot el país. I més enllà. Estem permetent i promovent ciutats aparador, ciutats on tot sigui un somni, una postal. Per molt que això impliqui fer fora de la foto segons qui perquè la postal es pugui seguir venent cada cop més cara, cada cop a un client més exclusiu, més excloent.

Ens podríem preguntar si aquesta ciutat que ens expulsa es mereix que ens hi vulguem quedar. Podem marxar, com vaig fer jo. Podem resignar-nos al dejuni. Però també podem, com fa el Sindicat de Llogateres de Sant Cugat, lluitar per canviar aquest model que selecciona, premia, expulsa i exclou.

Andreu Giralt, experiències dels membres del Sindicat de Llogaters de Sant Cugat

Notícies relacionades