Sent Cugat

La precarietat, el sistema i l’extinció

Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].

Mai ningú podrà desallotjar els nostres somnis

Encara recordo aquells temps en que el projecte d’un casal okupat a Sant Cugat era un somni. Feia molts anys de l’última experiència d’un Centre Social Okupat i alliberar un espai a la ciutat aparador es veia com una fita impossible, alhora que molt necessària. Les que ho teníem per somni, també sabíem que algú havia de llençar la primera pedra. I així ho vam fer el 28 d’agost del 2016. Els primers dies es respirava un aire carregat de neguit, que creixia amb la pregunta: “Quan vindran a fer-nos fora?”.

Desprotegides

Aquesta és la paraula que defineix a moltes dones que han patit violència masclista. Potser et resulta estrany perquè no ho has viscut de prop, però, per desgràcia és la realitat de moltes dones.

Piscina de la Floresta

Soc veïna de la Floresta, lloc on estic molt orgullosa de viure i compartir els espais públics, la meva sorpresa va ser el passat dissabte dia 6 de juliol de 2019 quan vaig anar la piscina de la Floresta cap a les 12:30 (una hora i mitja després d’obrir) quan la persona de l’entrada em va comunicar que només quedaven dues entrades, ja que controlaven l’aforament. Jo anava amb els meus nebots petits. Em va comunicar de que havia d’esperar que sortís algú, cosa que veia constantment; persones que anaven a fumar, menjar, etc. per la mateixa via d’entrada.

Històries de terror o el fals estiu

Potser si el volcà Tambora no hagués escopit el seu alè infernal ni Luigi Galvani hagués fet cap experiment, ara ningú coneixeria la novel·la que, possiblement, va ser la pionera del gènere terror ciència-ficció. Aquesta novel·la va ser gestada per una jove autora en una de les estances de la Vila Diodatti, en Suïssa al juny del 1816.

‘La estación de las mujeres’ / ‘Parched’. Índia (2015)

Retrat de l'Índia rural que, com a societat, no ens deixa gaire ben parats. I és que l'equilibri en la relació entre homes i dones en el país asiàtic i en el nostre val a dir que potser no és tan diferent com ens agrada pensar.*

Vegem-ho:

Uns matrimonis prematurs i concertats (per a ambdós sexes) i una dot –que ha de pagar la família del noi si vol tirar endavant el casament–, acostumen a garantir la infelicitat dels contraents i del seu entorn per a tota la vida. Això passa a l'Índia. Aquí no.

Valorem el que tenim

Estic a Mostar, una ciutat de la Federació de Bòsnia Hercegovina d'uns 100.000 habitants, més o menys com Sant Cugat, que va patir un dels conflictes més sagnants del segle XX.

Entre els mesos d'abril i juny de l'any 1992 van començar les hostilitats entre l'aliança de les Unitats de defensa Croates, HVO, amb l'Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina, ARBIH, contra l'Exèrcit Popular de Iugoslàvia, JNA, dominat pels serbis. El setge va provocar la fugida de 90.000 residents de Mostar i la destrucció de nombrosos edificis residencials, religiosos i culturals.

Els colors de l'orgull LGBTI

Són més que colors, és més que una bandera.

Són un símbol de llibertat i d’amor lliure amb majúscules que inunden els nostres carrers, les nostres places i que donen esperança a moltes persones, moltes, i que omplen la seva vida de força i orgull.

No en va celebrem el dia de l’orgull LGBTI, perquè és això: orgull.

Pàgines

Subscribe to Sent Cugat