Aquest dissabte els catalans hem marcat una altra fita en el camí cap a la República. Centenars d'autobusos, desenes de trens i milers de cotxes particulars, han sortit de Catalunya per a portar a desenes de milers de catalans a Madrid. Amb un únic propòsit; reclamar al ben mig del cor de la capital d'Espanya el nostre dret a decidir.
“Ja és primavera a El Corte Inglés” deia la campanya publicitària quan el canvi climàtic encara respectava les estacions. Aquest any, però, n'hi haurà més d'una campanya al nostre entorn. Com a mínim tres. El 28 d'abril les eleccions al Parlament espanyol serviran per comprovar si les dretes podran repetir el pacte d'Andalusia. A les municipals del 26 de maig, el clàssic intercanvi de cromos entre partits antagonistes promet emocions fortes.
Recentment hem sabut d’atacs racistes i xenòfobs a diferents centres de menors estrangers no acompanyats (més comunament coneguts com a “MENAs”) en diferents localitats catalanes. Agressions premeditades absolutament intolerables perpetrades per grups de persones –dubtosa categoria amb la que referir-se a aquests miserables– a centres que són l’única esperança de futur per a aquests joves.
L'agost de l'any 76 del segle passat jo era monitor d'un grup de joves i vam portar-los a fer una ruta per Menorca.
Dies enrere, els meus pares havien marxat a Andalusia, a visitar uns familiars. Durant l'estada, la meva mare va emmalaltir greument i va morir. Malgrat els missatges que per Ràdio Nacional em van enviar, no em vaig assabentar fins que vaig tornar, quan ja estava enterrada. De tal manera que no la vaig veure ni viva ni morta. Llavors no existien els mòbils d'ús quotidià. El que hauria donat per a disposar d'un enginy d'aquests!
Les xarxes socials s’han convertit en el major esdeveniment de l’actualitat, ja que costa trobar algú que no sigui membre de Facebook, Instagram, Twitter, etc. Si no ets membre d’alguna d’elles, ets un ermità de la societat. No vull que em malinterpreteu, per favor! Jo vaig ser de les primeres que va utilitzar aquestes xarxes que van ser tot un alliberament per a una persona que viu sobre rodes i que el seu cercle social era, per aquell moment, escàs. Sempre he pensat que els ordinadors personals i Internet han estat una finestra a l’educació, al món.
El títol dona una pista sobre el subjecte de la pel·lícula però sense desvetllar-lo del tot. Perquè la pel·lícula gira al voltant d'una família, és cert, però no fa cap referència a quin és el tipus de família que trobarem (dit des del convenciment que a aquestes alçades del segle XXI tots sabem que no existeix LA família).
El darrer 8 de març vam celebrar el Dia Internacional de la Dona. La celebració, aquest any, seguint la tònica de l'anterior, va consistir amb una gran mobilització arreu d'Espanya. Va ser tot un èxit. Va haver-hi episodis desafortunats? Sí. Es va voler polititzar el dia? També. Francament, nihil sub sole novum. No ens durem les mans al cap, que ja som tots grandets. La jornada, amb tot, va ser un èxit.
El Boeing 737-700 de Transavia provinent de Rotterdam / La Haia, aterra a l’aeroport de Barcelona el divendres a les 14.30 h després de dues hores de vol sotraguejat. A bord hi viatja el matrimoni Van Dijk per gaudir d’un cap de setmana de retrobament familiar amb els seus dos fills adolescents. El pare, Renske Van Dijk, treballa a la Philips al departament de biberons i tetines a Amsterdam. La mare, Hylke Van Dijk, fa de restauradora al museu de cera Madame Tussaud a la mateixa ciutat i els fills, Karianne de 18 anys i Larz de 16 fan veure que estudien a l’escola pública de Tamboerijn.
De sobte, enmig dels primers aplaudiments de la sala en desitjar una majoria absoluta àmplia en les properes eleccions, Carmela Fortuny, candidata de Junts per Sant Cugat, etziba un: “No volem que ningú ens ocupi Valldoreix”. La gent aplaudeix amb més força per a què l’alcaldable acabe posant el segon colofó amb reaplaudiment dient que si cal es millorarà el conveni entre l’EMD de Valldoreix i l’Ajuntament de Sant Cugat i que el futur és “junts”.
Avui, 8 de març, el feminisme torna a prendre els carrers. Hem tornat a organitzar una vaga general que s’ha construït de manera autènticament popular: des de cada barri, poble o ciutat. Des de cada secció sindical i cada assemblea de treballadores o estudiants i des de cada comitè de vaga. Fa goig, a expenses de veure com es desenvolupa la jornada, constatar la força que tenim quan ens ajuntem i ens organitzem, quan decidim per nosaltres mateixes com desenvolupar una lluita.
