Són temps difícils, no hi ha dubte. El coronavirus ens deixa una fotografia difícil de mirar. Ens hem vist obligats a canviar rutines i hàbits, hem deixat de veure la família, els amics, companys de feina i veïns. Hem canviat la forma de consumir, de passejar, d’entretenir-nos. Hem penjat arcs de Sant Martí a les finestres i hem sortit a aplaudir i a ballar als balcons. Ens hem horroritzat amb les xifres que els mitjans de comunicació ens feien arribar.
Si l’actual pandèmia del covid-19 s’hagués produït fa només deu o vint anys, el món s’hauria aturat de veritat.
Les escoles i les universitats no podrien haver salvat el curs amb les classes online, les empreses no podrien haver capejat el temporal amb teletreball i l’operativitat del govern de la Generalitat, amb el seu president confinat a la Casa dels Canonges, hauria estat molt precària, per exemple.
elCugatenc és un projecte assembleari en forma d’associació que deu bona part de la seva viabilitat a l’activisme periodístic de l’assemblea i de les seves comissions derivades. Tot i això, per tal de garantir una continuïtat diària de la publicació, avui dia té tres persones contractades. Amb l’estat d’alarma, totes les persones implicades al diari treballem confinades a casa i intentant explicar notícies i tancar acords de publicitat més enllà de l’alerta sanitària.
Com està despertant aquests dies la profunditat i l’essència de cada persona.
Mai havia sentit que l’emotivitat i l’amor benentès estiguessin tan a flor de pell, quan no podem ni tocar-nos, ni estar, ni tan sols a pocs metres, ni molt menys abraçar-nos.
En principi hauríem de dir que sí, car tot jubilat, en principi, és perquè ja té uns 65 anys o ha cotitzat molts anys treballant i, en conseqüència, en cap dels casos és jove. Mentre el mot “jubilat” fa referència a una situació personal respecte a uns drets i unes prohibicions legals, els mots “gran” i “vell” tenen molts altres significats segons el context.
Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.
Museus, cinemes, teatres i editorials busquen fórmules imaginatives per sobreviure al confinament pel coronavirus.
Foto: Aula de So
Ens toca quedar-nos a casa, una situació que ens obliga a despertar la creativitat i enginy per a adaptar-nos a aquesta nova rutina.
Des d’Aula de So animem a fer molta música per a ajudar-vos a passar aquests dies. Escoltant-la, practicant-la, ballant pel menjador i recuperant o aprenent per fi aquell instrument que sempre hauries desitjat.
Yes you can
Seguir amb la teva afició, perseverant i millorant donades les circumstàncies actuals és una gran font d’alegria i satisfacció personal.
Dia 5 del confinament. Em sobta la resignació amb què ens prenem les xifres que ens van donant i que, al meu parer i pels estímuls que m’arriben del meu entorn, ens donen una visió molt parcial de la realitat. Parlen del grup de gent a qui s’ha fet la prova i que ha donat positiu per infecció del coronavirus i s’actualitzen a diari amb les noves incorporacions, sota el mateix criteri.
És temps d'aturar-nos, de cuidar-nos i cuidar els altres. Temps d'iniciatives solidàries de moltes persones que de forma altruista s'organitzen per atendre a persones amb necessitats, joves i no tant joves que estan al costat de la gent que no pot anar a comprar menjar ni medicaments ni tan sols poden treure al carrer als seus amics de quatre potes, gent que malgrat l'enlentiment del nostre moment present miren al costat. Veïnes i veïns que malgrat les circumstàncies posen al centre la cura.
