Fa dos dies, Arran va fer una acció llançant pintura groga a una de les propietats del jutge Llarena, conegut per instruir l'anomenada causa del Procés. Per començar, hem de tenir present que aquesta causa judicial, amb Llarena al front, manté en presó preventiva fa més d'un any els Jordis i gairebé un any en el cas de la resta, i que ha suposat l'exili per altres persones vinculades a les passes que es van realitzar els mesos de setembre i octubre del darrer any.
Si no fos pels començaments del fred, novembre seria per mi el millor mes de l'any, he de dir que vaig néixer al novembre i Noestàsola també, un 25 de novembre del 2009. Durant aquests anys he vist com novembre anava agafant cada cop més força en les agendes, formacions i actes diversos fan que aquest mes sigui especialment trepidant on el 25N deixava de ser solament el dia internacional contra les violències masclistes per convertir-se en tot un mes d'actes de consciència.
El proppassat 11 d’octubre a l’independentisme català se li van avançar els Reis. Efectivament, el grup parlamentari d’En Comú Podem li va fer un regal preciós: un paquet antimonàrquic en tota regla. Un brindis al sol, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, però un clau on agafar-se per seguir fent de Felip VI la seva bèstia negra (quina malastrugança, pobre, mira que tenir només un dígit més que el maleït Felip V!). Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy, no dóna la talla com a enemic perfecte.
Patriota català de pedra picada, treballador, pacificador, d’idees clares, sempre de bon humor i molt bona persona... Aquestes, i moltes altres, són les virtuts d’en Manel Porta, que dissortadament ens ha deixat aquest dissabte.
En Manel va ser coordinador de l’ANC a Sant Cugat durant els anys 2013, 14 i 15 i va ser secretari nacional els dos anys següents, fins que va caure malalt i ho va haver de deixar.
Soci d’Òmnium des de molts anys abans de la creació de l’ANC, evidencia el seu compromís amb les entitats al servei del país i la seva cultura.
És la nova paraula de moda, l’indult. A mi personalment aquesta paraula em recorda a l’època medieval, però no, l’hem arrossegat fins el segle XXI com una despulla dels inicis de la nostra història monàrquica.
Un altre any més les entitats de la nostra ciutat han pogut tornar a sortir al carrer en una de les cites més reivindicatives que tenim: la Festa de Tardor. Obligada a endarrerir-se per les darreres pluges, aquesta nova convocatòria ha tingut la resposta esperada per part d'una ciutat que no para de moure's.
En un cap de setmana on "l'estiuet de Sant Martí" ens ha regalat un magnífic sol de tardor, recórrer els diversos estands de la Festa, instal·lats al voltant de la nostra gran joia que és el Monestir, ha sigut tot un plaer.
No sempre tenim un tema concret a l’hora d’escriure un article. Vivim intensament, i cada dia passen tantes coses que ens commouen, que seria etern poder-les reflectir en un paper.
A Sant Cugat hi ha una gran part de la població que té problemes per a fer front a alguna de les despeses del dia a dia. Crec que tothom ho intuíem però als espais oficials només es podia dir amb la boca petita perquè ens falta constatar-ho. Ara fa just una setmana que aquest diari va publicar les xifres del Baròmetre Inclusiu, una enquesta telefònica sobre pobresa, inclusió, desigualtats...
El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.
Un pare i un fill viatgen en cotxe. Tenen un accident greu, el pare mor i al fill el porten a l'hospital perquè necessita una complicada operació d'emergència. Truquen a una eminència mèdica, però quan arriba i veu al pacient diu: "No el puc operar, és el meu fill".
