Yannis Papaioannou, la música grega arriba a Sant Cugat

Foto: Jordi Pascual

Els déus ho han volgut. O millor, les muses, filles de Zeus –per ser exactes– que, com se sap són, en la mitologia grega, les que s'ocupen d'inspirar l'activitat creativa als éssers inferiors. I per què Sant Cugat?, et preguntaràs. Això ja no ho sé, entre altres raons perquè el déus trien la destinació de les ciutats sense consultar als que escrivim a elCugatenc. Però, vaja, dono fe que, d'un temps ençà, els habitants de la nostra ciutat, els més privilegiats, els escollits, han tingut la sort d'escoltar els successors de Mikis Theodorakis, l'home universal que va portar als altars la música grega sense desprendre del cant a la llibertat amb la qual va conjurar les seves composicions. No va ser fàcil. Per exemple, Theodorakis no hagués sobreviscut al prestigiós Plató quan, en defensa del sistema pitagòric de l'harmonia, va sentenciar contra Aristoxen de Tàrent (també anomenat Aristógenes de Tàrent, de l'escola peripatètica) que la música anava més enllà del que és essencial no era res més que “una reputació per l'habilitat promíscua i l'esperit de ruptura de les lleis”. Aristoxen de Tàrent ni es va immutar: ell defensava la qualitat de l'oïda per sobre de les notes de l'escala, i que aquestes, va dir, no havien de jutjar per la proporció matemàtica establerta pels pitagòrics. “La naturalesa de la melodia és millor assimilar-la per la percepció dels sentits”, va dir. Pel que deixava en un segon lloc el valor del temps en els intervals. A ell el que veritablement li interessava era l'acció de la música sobre les percepcions (...). “L'ànima i el cos –va sentenciar– s'indiquen amb la mateixa harmonia que les parts d'un instrument musical”. Som música. I així ha de ser quan Apolineu de Rodes s'adonà que Aristoxen de Tàrent va curar a un boig amb els sons de la seva flauta. Pot sonar exagerat, però no inversemblant: fa anys que la musicoteràpia va establir una relació vinculant entre els estats d'ànim i la música. El d'aquests dos savis era més que una guerra entre bandes musicals, entre allò que “sonava bé” –simplificant– i el que era ortodox, i per ortodox Plató va censurar els estats d'ànim del públic quan aplaudien als músics, doncs la regla platoniana establia que el “coneixement havia de prevaler per damunt de qualsevol banalitat emocional”. Una regla que, entesa en la seva justa proporció vital, havia portat al suïcidi al seu mestre Sòcrates.

Jo crec que Yannis (38 anys, de Salònica) i el seu grup Yacine & the Oriental Groove són aristòxens (no és imprescindible que ells ho sàpiguen). Els he vist per aquí, dic, amb les seves cítares, sistres, siringues i els increïbles tonbelekis, acreditant, un cop més, que tot l'important (abans, ara i després) succeeix sota l'encís d'un acord, aquest somni imbatible que modifica el comportament humà. “La música –em diu Yannis– és com una porta oberta a les percepcions. S’ha d'empènyer aquesta porta i entrar en el món de la màgia dels sons, conviure amb ells i estimar-los”. Està en la línia d’Aristoxen de Tàrent. Ja et dic.

"En els barris, com en els antics llogarets medievals, les places han de ser el lloc comú de la gent, un àmbit de trobada, de debat"

– I per què a Sant Cugat?

– Sóc el nou propietari del Forn (a la plaça de l'estació de La Floresta), i el meu desig és fer d'aquest espai un lloc de trobada, on el teatre, la poesia, la pintura i sobretot la música tinguin cabuda. Passaré per compatibilitzar els concerts del meu grup amb el treball a La Floresta, ja que sóc dels que creuen que, en els barris, com en els antics llogarets medievals, les places han de ser el lloc comú de la gent, un àmbit de trobada, de debat i un mirador per a l'art, en totes les seves formes.

Bé per Yannis. Bé, doncs cal recuperar el prodigi de la condició humana, com és la música, i situar-la al lloc que va assenyalar Aristoxen de Tàrent, és necessari si no volem assistir a l'aniquilació de la rosa que pronostiquen els poetes. Si la contundència cega dels guàrdies que van arribar en vaixell (com ramats de bisons irats) va ometre el clavell que li van brindar, no per això el clavell deixarà de ser el somriure del cosmos, i el bisó un mamífer artiodàctil mirant tristament a l'altiplà. Igual que la música. No importa d'on surti i qui l'executi. Quan Yannis és a la terrassa del seu petit negoci, l'acompanya sempre un llaüt, una cítara o una guitarra, i quan tragina amb els primers acords, la gent s'arremolina al seu entorn. Plató queda lluny, però el inadvertit Aristoxen de Tàrent més a prop, més familiar, més en la nostra causa. “Si no podem sentir la música de les esferes –va escriure Aristóxeno– per què no simplement cantar i tocar els sons bons i raonables per a nosaltres?” És cert. Fem de la música i la rosa el millor camp de batalla. Perquè aquí el que es ventila és l'oïda, i la seva connexió amb els estats d'ànim. Què tocarà Yannis, un sirtakis, els primers sons que precedeixen a la dansa del sol o a la fantàstica sincronia dels dervixos turcs? O potser recordarà Theodorakis, el vell lluitador que va elevar la música grega al valor del diamant?

Categoria: 

Notícies relacionades