William White, música per a espatlles que freguen altres espatlles

Foto: Dionisio Giménez

Amb els ulls acabats d'estrenar l'estiu, vaig trobar un músic que alterna les tasques de la terra amb la partitura de la seva música que ell mateix crea, que no és or, però sí una flamarada que trenca una altra flamarada. M'agradaria que ho sabessis, perquè aquest home transporta amb si una forma de vida que es perd sobre les copes dels arbres i entre la concavitat de les ales dels ocells, i això potser t'interessa. I és que un músic és sempre una bona notícia per a l'ànima i el millor aliat dels déus, que astuts, desconfien dels comptables, però no dels que conformen el Gremi de les Llums, que és l'àmbit natural dels artistes i seus sons. Llegeixo seves lletres i concloc que per a William White el passat és ple de veus que no callen, i aquestes veus infantils han modelat a aquest artista que, sense voler ser-ho, ho és malgrat la seva voluntat, i, amb una estranya simbiosi: els productes de la seva horta que arriben –literalment– fins a la porta de casa a la recerca de la mà que ha oxigenat la terra, i vénen acompanyats de la música, que és aigua fèrtil per a la seva creació, la qual desfà la boira quan la boira es forma. La música de William, els seus acords, són com unes espatlles que freguen altres espatlles en aquest mar de rostres que es diu humanitat. Només cal escoltar Try a little love o All in all (del seu àlbum Evolution) o Soul Rider o Caution (d'Open Country William White) per veure per on va aquest home amb la seva música, i que pensa de si mateix i del món que l'envolta. El seu pare era granger, allà a Barbados, i ell manté l'aixada al costat de la guitarra en un racó de la sala que compartim, sota un pòster de Bob Marley i d'un segon cartell que diu A prayer for Jamaica. Hi ha per tot arreu, olles, pots de melmelada, flors seques sobre el marbre de la cuina, i llibres de música que tot just aconsegueix sostenir un armari de fusta. És a dir: imatges, colors, paraules, símbols i figures, perquè de tot això està fet William, on el present s'entrecreua amb el passat, donant-se la mà en aquest mes de raïms verds i del cor calent de les carabasses que creixen en el seu hort. Música de qualitat per a un hort exuberant.

– Vas néixer a Barbados fa 45 anys. Als 19 vas marxar a Suïssa, i en fa dos que ets amb nosaltres. Un periple estrany, no?

– Les distàncies són curtes quan l'interès és gran, no et sembla? De la mateixa manera hagués pogut recalar a qualsevol país llatinoamericà.

– Per què La Floresta?

– Perquè a La Floresta hi ha l'ajuda mútua, la gent està molt interrelacionada. I això m'agrada. A més, hi ha empatia. Els florentans se senten un municipi diferent, fins i tot un país diferent.

– Com un estil de vida?

(Fa petar els dits)

– Exacte.

– Diuen que els primers músics imitaven els sons de l'aigua, el frec dels núvols, l'estampida del tro... i coses així. El teu origen està en una granja de porcs. I tot i així...

– Sí, què passa?!

– No passa res...

"Vaig veure els meus pares lluitar per tirar endavant la família, i em vaig dir que havia d'experimentar amb el que realment m'atreia"

– Un pot aprendre molt dels animals, i també de les plantes. De tot! Vaig veure els meus pares lluitar per tirar endavant la família, i em vaig dir que havia d'experimentar amb el que realment m'atreia, que era la música. I ho faig sense renunciar a tot allò que m'envolta, perquè tot això ens fa créixer des de la coherència, ens converteix en éssers més lliures, la música es fa més gran, més universal. Un no pot ser músic si no es fascina amb els regals de la terra. Cal conrear una cosa i l’altra. Des dels 11 anys va buscar el meu espai vital, i aquest espai ha de ser com més ample millor perquè hi càpiga molta gent.

– Els mitjans de comunicació són molt elogiosos amb la teva música. Els atens entre carbassa i carbassa?

(Riu)

– Jo no vull ser famós, vull sentir-me útil, ser una eina més, i créixer amb això. Em bloqueja el concepte d’“èxit”. Vull tornar el que se’m regala, sentir-me amfitrió, i també convidat. Vull tornar el que a mi m'han regalat. Perquè, si te n’adones, la reciprocitat és un valor universal. Hem d’amarrar-nos a la vida amb el que aquesta ens dóna i a la mateixa vegada actuar amb generositat.

– El que dius sembla una barreja entre budisme i moviment hippy.

– Em quedo amb Bob Marley.

– Això és evident.

– El que vull dir és que la política és sempre un producte de nosaltres mateixos. És un error veure-la com quelcom separat del que som. Així, com millor siguem, millor serà la societat en què vivim. Mira la corrupció política, un dels grans mals d'aquest país. Hi ha corruptes perquè hi ha corruptors, perquè aquí la consciència social ho permet. Es vota els corruptes perquè molta gent aspira a ser-ho. Doncs no. Cal començar per aquí, perquè si no admetem que la primera responsabilitat la tenen aquells que legitimen la corrupció amb el seu vot, ens quedem en la superficialitat. Els polítics són un producte nostre, per bé o per mal.

– Parla’m de la teva música. Escrius les teves cançons, compons la música, i, a més, l’executes. La teva dona és el teu mànager, i la teva filla et presta la veu a algunes de les teves composicions. Això es diu Unitat Familiar cap a l'èxit?

– La meva família és també la meva aliada. Però jo no sóc l'estrella que brilla en el firmament. El millor és fer-se el menjar un mateix. Treballar amb productores és molt complicat. La meva dona m'ajuda en això, però més que mànager és la meva còmplice. Ella ho fa molt bé. Els meus darrers treballs, Undone, Evolution, Freedom i Open Country els hem comercialitzat a la plataforma digital ITunes.

Funciona?

– Estem en això. Viure de la música és difícil, però viure sense ella em resultaria insuportable.

Categoria: