Txell Bonet: “Sóc un llaç groc que caminaˮ

Foto: Dionisio Giménez

"Jo sé que, d'un temps ençà, hi ha una certa improvisació en la meva vida, que aquesta imatge d’anar d'un costat a un altre, d'aquí i allà, no m'hagués passat mai pel cap i, no obstant això, estic fent el que he de fer, el que toca, el que em correspon. Molta gent amb bona voluntat m'anima amb frases, "ja veuràs com al final guanyarem". D'això n’estic segura, però el que importa, el que veritablement importa, és estar ara, aquí, en aquest moment, al lloc de la denúncia i la paraula. Lluitar, sumar, esforços, afegir voluntats, créixer, en definitiva, això és el que cal fer cada dia. Per nostres presos, sí, però també per tots nosaltres".

Són les paraules d'una dona que lluita per la llibertat del seu company, Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, en presó preventiva des de fa gairebé un any. Ho fa, de forma serena, sense rancúnia, sense estridències, amb la consciència que la seva lluita podria ser la de qualsevol altra dona del procés en les mateixes circumstàncies. Li ha tocat a ella, és veritat, però en aquest camí, Txell ha crescut tant que s'ha convertit en una dona gegant (si és que no ho era abans), o com diu ella allargant el seu somriure: "Sóc una dona que camina amb un llaç groc que camina". Que ningú se'l tregui. Aquest llaç és la conjunció dels petons perduts, que, de segur, ha de recuperar.

– Quan em conviden als actes, en qualsevol lloc de Catalunya, veig que la gent té ganes de compartir, de tenir a prop els familiars que pateixen en primera línia la repressió de l'Estat. Sé que és una forma de solidaritat i de suport. Em consta, sí, i a tots ells els vull i respecto. No obstant això, a mi no m'agrada predicar entre gent que ja està convençuda que la presó de Jordi, i dels altres, és una clamorosa injustícia, un abús de poder. Això ho sabem tots. Jo prefereixo que, les persones amb les que parlo puguin expressar també els seus punts de vista. Faig el possible per estimular la discussió sincera, sense embuts. No hi falta gent, la gent està, el que cal buscar són els punts comuns entre tots i una certa cohesió social. Cal fer el procés molt més transversal, tenim una oportunitat per sumar moltes persones, perquè no hi ha només una manera de ser català. Jordi diu que cal eixamplar el moviment independentista, ampliar la seva base social, "perquè jo, diu, no he d’imposar que estic en el lloc correcte i tu hagis de venir on sóc jo." És veritat. Estem en llocs diferents i trobarem un punt mig per formar aquesta nova república. Si no anem junts no avançarem.

– Fins i tot amb els autoproclamats espanyolistes?

– També, és clar. Sé que amb tot això s'ha despertat una agitació espanyolista que omple les primeres pàgines dels diaris. Però mira, quan jo sento la paraula catalanista a mi no em sembla un menyspreu, tampoc ho ha de ser la paraula espanyolista, ni la considero despectiva. No em preocupen les banderes espanyoles, ni els símbols. Aquestes mobilitzacions d'urgència demostren el buit que pateixen, ja que només funcionen quan els seus integrants desacrediten el contrari, quan intenten minvar la llibertat d'expressió de l'adversari. Això, a la llarga cau pel seu propi pes, com també cau el discurs de l'odi i la confrontació. És com un bumerang, una factura electoral que arrossegarà a qui la practiqui. La lliçó de l’octubre català, i de les manifestacions dels últims anys, és que hi havia molta gent manifestant-se, i d’altres que no ho feien perquè esperaven algunes respostes a les seves inquietuds, els seus punts de vista.

En aquest punt guarda silenci. Mira el rellotge. Somriu, o gairebé, encara que aquesta vegada ho fa amb un somriure incerta.

– És –em diu prop de la una– l'hora en què Jordi em crida.

I així cada dia. Les cartes se li amunteguen, les trucades també, les salutacions, les abraçades. I després aquesta hora del dia convertida en bàlsam en què podrà parlar amb el seu company. Sentir la seva veu és la millor notícia, el buf d'ànim per seguir avançant amb el seu llaç groc, amb milers, potser amb milions de persones que li donen suport, que estan amb ella. Potser, Txell conegui aquell poema d'Otto René Castillo, el primer vers diu: "Estic sol amb un milió d'amics, i penso en tu". El poeta el va escriure en una sòrdida presó de Guatemala. Per a ella, onze llargs mesos així. Aquesta dona no oblidarà mai aquest atropellament. Nosaltres tampoc.

– Si els han ficat a la presó és perquè no puguem escoltar la seva veu, sentir el que diuen, els volen fer invisibles... Jo em sento en l'obligació de representar-los a tots, no només al meu company, a tots! Jordi és president d'una associació d'àmbit cultural que suma més de 130.000 socis, i ell sap, ho sap millor que ningú, que l'esperen, que confien plenament en ell, que pateixen amb el que li està passant. Estic segura que aquesta força (que em resisteixo a anomenar-multitud), compta els dies per poder abraçar-lo. Jordi va rebre el 3 d'octubre la citació per presentar-se a l'Audiència Nacional; el dia que es va declarar la independència jo estava a Soto del Real i, des de llavors, estic denunciant la repressió i l'arbitrarietat que el reté a la presó. És la meva obligació, el meu treball, i ho seguiré fent fins que no quedi un pres a la presó. M'he quedat agafada, enganxada a aquesta pàgina de la meva vida i lluito per revertir-la.

– Què opines dels que volen revisar el procés?

– Sí, hi ha qui diu això. Diuen que potser tota l'energia es va dedicar a fer possible el referèndum, que no teníem estructures d'estat ni un full de ruta clar, i coses així. Doncs bé, jo penso que les coses només podien passar de la forma en què han passat. Ja sé que això és molt oriental, però ho crec sincerament. Dit d'una altra manera: en aquell moment les eines que teníem eren aquestes, i cal fer el que sabem fer i podem fer en cada moment, encara que sigui modestament. I això és exactament el que vam fer. Ara, l'anàlisi i el temps ens portarà a un altre escenari, i així, pam a pam... Estem en un Estat en el qual tot el sistema de repressió està muntat per lluitar contra el terrorisme, però no per debatre contra una organització pacífica que s'ha organitzat a la recerca del vot i del diàleg. Van confondre una cosa amb l'altra. Si han utilitzat la repressió contra nosaltres és perquè han estat incapaços de recollir el guant. No estan preparats per al diàleg, per la negociació, i per tant han utilitzat els recursos habituals de la repressió. Quan jo viatjava de Barcelona a Soto del Real percebia que se m'ha infligia un càstig, que això formava part del pla. Era com una pena lligada al terrorisme. No hi ha un xoc de legitimitats a Catalunya. Aquí només guanya el que té la força. Nosaltres volem que, amb la nostra legitimitat arribar a la legalitat. Si repassem la història veiem que els avenços socials, els drets, i fins a la llibertat s'han aconseguit forçant aquesta legitimitat per convertir-la en drets, en legalitat. Si el món no hagués avançat d'aquesta manera estaríem encara en l'esclavitud. No hi ha cap govern que reconegui els presos polítics. El meu company no és, el que es diu estrictament un polític, ell representa a una entitat cultural que en temps de Franco va ser il·legalitzada i, no obstant això, ningú va estar a la presó per això. I, fixa't, avui, a Òmnium estem patint una repressió més gran que la que es vam patir durant la dictadura. Jordi no va voler posar-se la samarreta amb el sí, perquè deia que ell no tenia per què dir-li a la gent el que havia de votar. Si els que defensaven el no, ho haguessin fet votant, no negant que els altres ho fessin, ara estaríem parlant d'una situació molt més madura que la d'ara. I, no obstant, jo intento mirar les coses amb perspectiva. El meu company porta onze mesos a la presó, no són molts per a mi, vull pensar, però sí per al meu fill que té divuit mesos i que ha estat més temps sense pare que amb ell. Però, ben mirat, en la vida d'un poble aquests mesos no són tants. Hem d'analitzar-ho d'aquesta manera, cal mirar-ho així. Veure tot això que no està passant amb la perspectiva d'un poble, d'un país que hem de construir. Jo, aprofitant que el meu company és molt conegut, tinc la possibilitat de donar a conèixer el seu cas, però no és el cas de Tamara Carrasco, que no té aquest altaveu. No podem defallir en la denúncia. Cal seguir, cal actuar.

Notícies relacionades