Lourdes Llorente, paraules de paper per al prestigi dels somnis

Foto: Localpres

El millor dels viatges és el viatge interior. Perquè és en aquest trajecte on un es pot entendre a un mateix. El camí ja estava quan el vam iniciar, és veritat. Pots agafar un altre, per descomptat, potser el més ample, el de la dreta, obert sempre a la velocitat de les coses, i posar-te a somiar, o pots optar pel ferm que porta a l'esperança, que és la lluita de cada dia. Què és si no l'esperança d'ahir, d'abans-d'ahir, d'avui mateix, del futur que comença quan el temps és propici per empènyer en aquest sòl de passos que criden als pobles de Catalunya? I fins a aquests passos ens treuen, i fins a la paraula de paper que vol ser veler, ens furten. I em diuen que estranys ocellots volen l'horitzó amb la inescrutable missió de tallar el fil dels estels. I tot això perquè persones com Lourdes s'han trobat en aquest camí la diferència entre el vidre i el diamant, que ve a ser el que dista del perfum i les aromes. Per Lourdes el prestigi dels seus somnis està en l'alba que no perdrà mai. Perquè sempre hi haurà una aresta lluminosa sobre aquesta muralla preta que defensen els ampul·losos de paraules grogues i de togues brodades d'escarabats negres. I aquí estan les dones i els homes, més els personatges dels somnis d'aquesta història, d'aquesta ambició, prenyada de sobresalts per seguir somiant, i, si m'ho permeteu, per seguir rient, que això no ha de faltar en aquesta travessia, perquè és aigua per al camí. Lourdes, com tantes altres Lourdes, no haurà vençut el tremolor de la terra, però lluny està que la por clavi les arrels en la seva ànima. I contra aquesta ruïna lluita, i contra aquesta ruïna s'inventa primaveres. Així, que, proposo construir una piràmide amb tots els noms que s’aixequen contra la por, i arrossegar-la fins a la riba dels desertors d'urnes, allà al lluny, perquè mesurin el pes i calculin el seu volum. Proposo que s'escrigui cada nom i cognom, dels que volen construir paraules de paper i estelades de colors. Només així, potser així, potser així, seguirem creient més en la fertilitat dels diccionaris, que no en les romanços de la Cort.

– No podran impedir-ho. Costarà, ja ho sé, però al final ho aconseguirem.

Amb aquesta convicció parla aquesta dona, ara obstinada a coses del municipi. Perquè si no és així, si ens treuen aquest afany, caldrà eliminar de tots els diccionaris un munt de paraules inútils. Caldrà fer-ho, insisteixo, perquè el pensament no ens faci mal més del necessari.

– Ho aconseguirem, és clar que sí, però sense perdre de vista a la dreta.

– D'acord.

– És un treball dur, ja ho sé, però també és un repte que m'entusiasma. No obstant això, cal estar molt atents perquè el poder tendeix a perpetuar-se, canvia de nom, de vestit, s'adapta a les circumstàncies com els camaleons. Mira Convergència, ara PDECAT, o el PSOE: va canviar la pana pel vestit fet a mida.

– El que dius podria ser un antivirus per a la CUP?

– Ja et dic, cal estar atents, però la diferència de la CUP amb altres formacions polítiques és que la CUP no és una prototip de res ni de ningú, vam realitzar una política diferent, no només en les institucions, sinó també al carrer. El millor per no perdre és guanyar el carrer, conquerir les places.

El primer dia, al seient reservat de la sala de plens, Lourdes es va acomodar els cabells sobre les espatlles i va rastrejar amb els seus ulls la concurrència. No va dir res perquè tot estava dit al programa. Ignasi Bea, li va tocar l'espatlla, que és la forma atàvica que tenen els amics per saludar-se, i Núria Gibert li va dedicar un somriure de benvinguda, que és la primera pàgina del llibre que comencem. Lourdes se sent bé amb els seus companys de la CUP-PC a l'Ajuntament, acompanyada en aquest tràmit litúrgic pel seu grup. Acaba de jurar el seu càrrec de regidora per imperatiu i va revocar la monarquia amb avorriment. La propera vegada jurarà per la República. Ho farà. Perquè a ella obstinació no li’n falta.

– Només és qüestió de temps –diu–, i el temps és el nostre millor aliat. La dreta que ens governa va sorgir de les raneres del franquisme, no se li pot demanar que, pel que fa a la independència, apreciïn la diferència entre legitimitat i legalitat.

El cas és que, a aquest afany, Lourdes l'anomena treball, i també valor. S'ha de tenir valor per enfrontar-se a tota aquesta gent que té la butxaca de la jaqueta més gran que les mànigues i que dispara mentides a boca de canó. I si ara, són només els prolegòmens, caldrà lligar-se les sabates per al que espera a la rebotiga. I què? No és potser el conclave del Ple municipal una repetició en miniatura de totes les Espanyes i dels que volen sortir a per aire? És Espanya una foto fixa? Es van oblidar de plantar un arbre a l'Espanya de Felip II on no es posava el sol? Aquí, Lourdes té molta feina. Perquè no es tracta de canviar un semàfor, sinó del sistema que els fa funcionar.

Lourdes és advocada, té de 53 anys, casada, mare de dos fills, va donar els seus primers passos escolars al col·legi de les Franciscanes, després en les Carmelites, estudià batxillerat a CESC i va culminar els seus estudis de Dret. No hi havia militat mai, però sí ho va fer en altres fronts, que van ser molts. I si militar és sinònim d'actuar, d'acostar l'home, Lourdes està compromesa en el seu temps i amb la gent. De petita li molava ser missionera, més que res perquè li donés l'oportunitat d'obrir la finestra del món, i a veure què passa per aquí. Potser hagués acabat en una ONG, de les que lluiten a favor dels nens en qualsevol racó del món. Cosa que no li hagués resultat difícil, ja que el món està ple de racons. No obstant això, l'esperava la Comissió del Torn d'Ofici a la judicatura. Això la va conduir a conèixer –i treballar– en el món de les toxicomanies a la Fundació Alba de Terrassa. Experiència, em diu, que tornaria a repetir.

– Sí, perquè exigeix de nosaltres el millor, i en aquest camp la gent és molt vulnerable.

És dur, sí, però important perquè “actua –diu Lourdes– sobre zones molt sensibles de la nostra societat”. Després va cridar tot el que va poder contra l'abús de les hipoteques, va conèixer la CUP i es va animar a presentar-se en les llistes municipals per aquesta formació a l'Ajuntament de Sant Cugat. La seva ciutat des de 1972. Una ciutat que coneix bé. “De petita –recorda Lourdes amb emoció– anava a ajudar a la meva mare en aquest quiosc que encara perviu a la Rambla del Celler. La meva mare es llevava a les tres de la matinada i tornava a casa a les onze de la nit. No parava”.

És clar perquè llavors hi havia als quioscos els diaris del vespre, i aquesta circumstància obligava als quiosquers a treballar fins ben entrada la nit. Allà, Lourdes, va conèixer la lletra impresa de diaris tan llunyans com Tele Express, El Noticiero Universal... Quan els diaris del vespre anunciaven les notícies del matí que ja havien marxat. Allà va descobrir el tràfec de la gent, els titulars, les notícies (les bones i les dolentes), les que alliberen i esclavitzen, les que són com paparres, les dels somnis i malsons. Les paraules que són llum i les que no ho són. Les que es suporten unes amb les altres fins a construir espais de llibertat... O, dit d'una altra manera, el que amb els anys li ha esdevingut a Lourdes com la batalla de les idees, el constrenyiment de formar paraules de paper, que també són estels a cerca de l'aire.

Categoria: