Juan Merino, groc?, per descomptat; “és el color de la dignitat”

Foto: Dionisio Giménez

Es presenta a la cita amb xandall groc, i per sota, el tall d'una samarreta, també del mateix color. (Merino està posicionat.) A més dels colors observin vostès, les ulleres de muntura rectangular i els vidres color caramel de mel que li donen una personalitat pròpia dels espies de l'Orquestra Roja. Personalitat que remata amb una gorra, estil John le Carré que bé podria ser de la resistència francesa contra Hitler a la Provença. I atenció amb l'innocent bastó que acompanya els seus passos ranquejants, perquè potser sigui una arma al servei del poble (igual que el cotxet que figura a l'esquerra de la fotografia). Coses més estranyes s'han vist... I després hi ha el somriure d'aquest home. Mireu-lo bé perquè no és un somriure qualsevol, aquest somriure transitiu recorda l'obra màgica de Lev Tolstoi, L'home feliç no tenia camisa. No és que Merino presumeixi d'anacoreta, d'anar per la vida sense res, no; a ell el que més li agradaria –per ordre de preferència– és que tots els immigrants que es llancen a la mar disposessin del veler mercantil que retrata Espronceda (encara que tingués menys canons per banda), i que ningú portés el tors nu per causa de la misèria. Perquè en això, Merino també està posicionat. Ho està –bé que ho recorda– des que era un xaval, des que vestia impecablement, amb el seu corbatí ben planxta, molt seriós, molt formal, per servir els senyorets del poble en el Círculo de Artesanos de Montijo (Badajoz), el Santa Sanctorum dels terratinents, i on només es podia accedir per recomanació d'altres del mateix pelatge. Allí es reunien per commemorar les seves proeses i per riure, mandíbula oberta, dels derrotats de la Guerra Civil, en una província on la pudor dels franquistes era tan ingent com les pires d'afusellats que van deixar a l'esquena. Allà, aquell xaval –gairebé nen llavors–, servia als botxins, i als que volien ser-ho, el cafetó de cada dia, la copeta d'anís, si era el cas, l'aigua efervescent per relaxar el diafragma i el puro que els embolicava en la seva condició de vencedors, mentre veien passar els jornalers sense jornal dirigir-se a la plaça del poble de Montijo per veure si hi havia sort i el lacai del capatàs els contractava encara que fos de sol a sol a canvi d'un miserable pacte per la vida. Llavors el cambrer sostenia la safata dissimuladament, i en més d'una ocasió per la cara d'aquell nen va despertar una llàgrima. Un d'aquells homes era el seu pare.

Ara el somriure de Merino no és tan diàfan. No ho és perquè...

–... Perquè jo havia de suportar les rialles i els acudits d'aquella gent, quan s'amuntegaven als vidres per veure passar aquelles files d'homes reclamant treball, encara que fos, com ho era, mal pagat. I aquesta imatge, la imatge de la derrota, de la misèria, de la humiliació m'acompanyarà tota la vida. Recordo molt bé que alguns senyorets sortien del Círculo i s'anaven a la plaça simulant ser contractistes; fingien fer anotacions en una llista, per després tornar al Círculo i riure’s. Bé –diu grapant la taula amb els dits–, pots oblidar-te de moltes coses en aquesta vida, però altres se't queden gravades per sempre.

Merino va arribar a Barcelona l'any 66. Tenia llavors 19 anys. Aquest home va arribar a Barcelona amb els seus pares empenyent-se al tren (com gairebé tots en els anys de la immigració) a finals dels anys seixanta. La seva joventut va estar tocada pel miracle del capellà comunista Luís Hernández de Santa Coloma de Gramenet, i com el capellà, Merino es va fer a la mar a les procel·loses aigües del franquisme. No hi havia mani en la qual no hi fos, ni rellotge que no l'avisés de l'hora de la manifestació. No té estudis reglats, però és el més estudiós dels homes que conec, i per això, perquè el moviment crea l'òrgan, va treballar en llocs tan increïbles com l'Hotel España del carrer Sant Pau, al restaurant Infante, i més tard es va convertir en cambrer de la crème de la crème de l'hostaleria, alhora que exercia de lluitador contra la dictadura a les files del Partit Comunista. Perquè en això Merino també està molt posicionat. Podia haver vingut abans a Catalunya, però el va retenir un sentiment de pertinença: el seu avi.

– Sí, home, és clar, perquè estava malalt. El meu avi i jo vam passar moltes hores junts. Ell m'explicava les seves aventures en la guerra. Era carrabiner a l'Estartit, però la República el va enviar a Badajoz. Allà va resistir l'avanç franquista a la Telefònica, i quan aquesta va caure, va fugir a Portugal. El van detenir i el van lliurar a la policia espanyola. El van traslladar a la plaça de bous, on van afusellar més de 4.000 criatures, i a ell, quan anava a córrer la mateixa sort, el capità que ordenava els afusellaments el va treure de la fila, perquè el coneixia de quan els dos eren joves.

Ara Merino col·labora amb el Comitè de Defensa de la República (CDR) de Sant Cugat, em diu que lluitarà tot o el que pugui perquè els presos polítics independentistes surtin de la presó, que portarà el groc a la sang, i que es porta la mar de bé amb la CUP. Comença a explicar-me que quan militava al PCE... però no va poder acabar perquè li va sonar el mòbil. El mira. Em diu:

– Perdona, és la meva companya.

Notícies relacionades