Jaume Belenguer: “De Jesús m’importa la persona”

Foto: Dionisio Giménez

De les poques oliveres que queden l'Hort de Getsemaní, a l'est de Jerusalem, on Jesús va ser capturat pels romans, destaca un que el pas dels segles ha convertit en relíquia. Està al centre de l'hort, envoltat per pedres blanquinoses i còdols, i que, al contrari dels altres, sosté una solitud estranya, com si d'un moment a l'altre hagués de desfer-se en fragments. El cuida un home eixut i tant cremat pel sol que fa joc amb l'arbre que protegeix, i que respon als turistes que l'assetgen amb monosíl·labs que el temps ha convertit en una queixa contínua. Diversos informes donen fe –i dades– que aquesta olivera va conèixer Jesús. Que va ser al peu d'aquest arbre –asseguren els més entusiastes– on Jesús (que va veure venir el desenllaç), es va dirigir al seu pare per dir-li “aparta de mi aquesta copa” (la traducció lliure la va deixar al caprici del lector.) En fi, va ser en aquest hort, recordo, on un col·laboracionista de l'imperi romà va perdre una orella d'una precisa espasada empunyada per Pedro, i, que, el Mestre es va entretenir a reconstruir-la al damnificat.

A què ve aquest preàmbul?, et preguntaràs. Ara hi vaig. Resulta que a La Floresta viu un veí de 83 anys, Jaume Belenguer, exsacerdot, al qual la gent i els nens diuen el Mossèn. Aquest home amable, sol predicar per plaça l'epístola de l'amor, de la son i l'amistat, amb preguntes recurrents sobre la vida, la sincronització dels mons o la dicotomia entre el Vaticà i la pobresa. No té fe en el catolicisme, ni en el més enllà, però creu profundament en el més ençà i en la justícia. Afirma, com ho van fer al seu dia Cayo Plinio Cecilio Segon (més conegut com Plini el Jove) i el seu col·lega Flavio Josefo, que els miracles del Mestre es van concretar en la fusteria que regentava el seu pare, precisament, a Natzaret, el Poble dels Fusters. Diu que el major miracle del jove Jesús va ser el de seguir al seu pare en el prodigi de modelar la fusta, i que la resta és un conte, menjar per als pollastres. “Home, és clar, va ser un gran predicador, un home bo, la història real l'ha convertit en mite l'Església per treure rèdits, i muntar el que ha muntat”. El seu somni, tantes vegades anunciat, és el de viatjar a Natzaret i recórrer els llocs per on va caminar Jesús, a qui bé coneix i vol, encara que sigui per referències. No li interessa el Jesús indolent clavat en una creu, sinó a aquell home del poble que va dictar el Sermó de la Muntanya i que segur que els seus pares van aplaudir amb tots els dits de les mans. Per això, perquè conec Jaume i la seva fascinació per aquesta causa, després del meu últim viatge a Palestina, camí de Ramallah, em vaig passar per l'hort de Getsemaní. Li vaig dedicar un temps a conversar amb el guardià de l'hort, i abans que caigués la tarda vam canviar alguns presents. El seu regal va ser una petita branqueta d'aquesta olivera mítica que el temps, l'aigua i el sol van convertir en somni.

Hauries d’haver veure vist la cara de Jaume quan li la vaig donar!

– De veritat, és d'allà? – Li ensenyo les fotos que ho acrediten. Es neteja les ulleres, es recolza en el seu bastó, em mira i veig en aquesta mirada tot el que cap en un món.

Va ser pupil de Tarancón, i quan es va llicenciar com a ministre de Déu, va fer el seu apostolat a Xile

Potser, Jaume Belenguer va conrear aquesta mirada molts anys enrere, mirant als ulls de la població pobra de Santa Adriana, Xile, en un temps on les missions es veien en l'obligació de barrejar la sopa amb el senyal de la Creu. Va néixer aquest home fa 83 anys, a Mollerussa. La seva mare es va entestar a incloure’l en la nòmina del seminari d'Osona. Va ser pupil de Tarancón, i quan es va llicenciar com a ministre de Déu, va fer el seu apostolat a Xile. Som al 1963. A Xile manava Eduardo Frei i a l'Església local el cardenal Silva, un home que exercia el cristianisme amb els rics. Molt aviat aquest capellà obrer li pren afecte a la gent, atén les penúries dels seus pobladors i es fa còmplice amb ells. La revolució cubana és la referència dels moviments polítics d'esquerra. Però ell se’n recorda sobretot del guerriller colombià Camilo Torres Restrepo, sacerdot revolucionari, pioner de la Teologia de l'Alliberament, entestat a portar el socialisme a tot arreu. “Quan el van matar –recorda– li vaig escriure una extensa carta a la seva mare. Ella em va respondre amb paraules d'esperança i lluita. Després quan van matar al Che Guevara vaig omplir la capella de flors i li vaig dedicar una missa, ja que és el que volien els pobladors”.

– I després?

– Vaig sofrir una metamorfosi. Em vaig enamorar d'una catequista. Necessitava amor.

– Fotre!

– Doncs si. La meva actual dona. Ella venia als barris de Sant Jaume a preparar els nens per a la Primera Comunió, i mira, vaig descobrir que l'amor és un atribut de Déu, què vols què et digui.

– I com s'ho va prendre l'Església?

– A aquestes alçades, el que pensés l'Església m’era igual. Així i tot, vaig anar a parlar amb el cardenal Silva. Li vaig dir que volia prosseguir a Santa Adriana, però es va oposar. S'ho va prendre molt malament. I, ja, en acabar l'entrevista, va obrir un calaix, va treure cinc mil pessetes i mirant-me fixament als ulls em va dir: això per a vostè. Vaig tornar a Espanya, vaig treballar en una empresa de confecció, però el meu cor estava a Xile. Així que vaig agafar un vaixell que em va portar fins a Buenos Aires, d'allà a Mendoza, i després a Xile a cercar a la meva dona, el meu amor, la meva amant o com vulguis anomenar-la. Vaig treballar de cambrer, de comercial a una fàbrica d'electrodomèstics, fins que un capellà francès em va proposar traduir la Bíblia del castellà a la llengua criolla de Xile perquè l’edités l'arxidiòcesi de Madrid. Res. Estava a Xile sense un duro fins que un editor em va dir: “Si ets català seràs un bon venedor d'enciclopèdies”. Com anava a comissió, em vaig recórrer Xile de cap a peus. El 1970 surt elegit Allende. Va ser molt dur veure que faltava llet als barris, a les escoles... I com que, per aquestes dates treballava de comprador en uns grans magatzems, vaig aconseguir canviar els pollastres per ampolles de llet perquè no faltés en els comerços. Estraperlo. Però vaja, les coses anaven molt malament. Fins que Vicente Puig, un català que estava ficat en l'Enciclopèdia Catalana em va portar de nou a Catalunya. “Et forraràs”, em va dir. Bé... vaig treballar dur, i amb els diners que vaig guanyar vaig comprar una casa a La Floresta. Naturalment he reclamat una pensió derivada dels deu anys que vaig exercir de capellà, i encara que la Seguretat Social em reconeix aquests anys treballats, l'Església no ha volgut reposar els diners que m'ha robat. Bé –diu apuntant amb el bastó al cel–, sóc un home feliç –em mira–: Alguna pregunta més?

Categoria: