Francisco Artero o l'Arbre de la Llibertat

Foto: Dionisio Giménez

Caldrà considerar aquesta història de l'arbre seriosament. El va plantar després de la mort de Franco a la riera de La Floresta, a tocar de casa seva, a la Colònia Parets, per recordar que la vida en llibertat pot ser –si la cuidem, abonem i protegim– tan frondosa, tan altiva i verda com aquest arbre que s'alça cap al cel límpid fent pessigolles a la panxa dels núvols. Tan content estava Artero quan Franco va deixar de clamar “¡españoles todos!” que va agafar un pic i una pala, i allà, enmig d'una arbreda, prop d'un alegre rierol, en companyia de les estrelles –cal posar alguna, en aquest cas–, va fixar un om nan que va batejar com l'Arbre de la Llibertat, i, que, ara després de 42 anys, amb l'alegria de l'aigua i dels planetes ha esdevingut un gegant. És veritat que, mirat de prop, el tronc té alguns nusos i protuberàncies que li treuen un pessic d’elegància, que no és, com la nostra democràcia, perfecte, però la intenció és el que compta, i la intenció, bé ho sap Déu! és progressiva. Per això, pel simbolisme, li va dir als que van venir a asfaltar el barri, que l'arbre ni tocar-lo, sinó que el protegissin amb un muret per salvaguardar-del mal temps. Els treballadors municipals van consultar l'imprevist amb els seus superiors, i... els superiors van decidir considerar l'assumpte seriosament donada la personalitat del peticionari i la seva determinació. Al peu de l'arbre, en el primer nus del tronc, es pot veure la foto dels seus amics i col·legues posant entre rialles contingudes. Alguns ja no hi són, però van estar allà per fer-li companyia a Artero i al seu treball callat. Segur que es van abraçar al tronc, doncs l'arbre, diu ell i caldrà tenir en compte les seves paraules, ja no li pertany, “si d'algú és, serà de la memòria d'un país que necessita, precisament, tenir memòria perquè la llibertat no s'allunyi mai de la porta de les nostres cases”. Bé, és veritat, que durant aquest temps Artero ha hagut de treure-li alguna branca seca i corregir alguna desviació del tronc, que la seva obra, cal dir, va tenir alguns detractors del vell règim i que van voler convertir-lo en un rabassut, però per sort l'arbre segueix allà majestuós, i jo diria que fins i tot content, que, afortunadament no ha sucumbit al raig d'aquell vell om que va immortalitzar Machado en un dels seus poemes memorables. L'arbre és, com ho és Artero, part d'un paisatge de la nostra petita història local. Com diem els periodistes: una bona notícia.

Només una persona intrèpida –i compromesa amb el seu temps, i el que el temps conté– pot plantar un arbre al mig de la nit i anomenar-lo Llibertat. Així és Artero, persona raonable, trempat i amics dels seus amics, i no diu les coses al tun-tun. Als seus 81 anys les ha vist de tots els colors, i la seva dona Rosario també. Ella era qui havia de encarar-se al propietari de la fàbrica on treballava el seu marit quan ell no podia ni acostar-se a cobrar la nòmina, a l'espera que la Magistratura de Treball decidís en sentència. I és que el cap el volia, però els treballadors també. “Dona, digues-li al teu marit que s'oblidi de la revolució, fes-li entrar en raó”, li deia el cap de personal de l'empresa de components per a cotxes en la qual treballava, Bucasa. Llavors? Doncs res, que Artero en això de les vagues va ser un líder, però a la feina complia com el primer. Va córrer tantes vegades davant dels grisos –la policia de la dictadura li tirava aquest color incert–, que hagués competit amb èxit amb els atletes de l'època. No hi havia capellà obrer, ni església al Baix Llobregat que no conegués les proclames de Artero, ni el seu ímpetu, ni les crides a la Vaga General, ni... “No esperava res, tret que caigués la dictadura i recobrarem la llibertat, i amb la llibertat els nostres drets”. Per això va plantar un arbre.

Li devem molt a aquests vells guerrers. Artero va ser –i és, encara que ara vola baix– un d'ells.

Va néixer a Jaén. Els seus pares van arribar a Catalunya empenyent al tren amb les primeres fornades d'immigrants, es va instal·lar al Baix on el PSUC era hegemònic i en el Cinturó Roig va iniciar el seu camí comunista. “Jo no he renunciat al comunisme, mira que et dic. Vaig sentir un dolor en el meu cor quan el PSOE va tirar a Marx per la finestra. Aquí va començar la crisi de l'esquerra, l'auge de la dreta, el bipartidisme i amb ell, tot el que penja. Hem anat de mal en pitjor, però jo no renuncio als meus principis ni...” Artero és part d'una història de sobresalts de vertigen i de claudicacions d'una esquerra que no va saber xutar a porteria quan va tenir la pilota. “El PSUC va durar el que va durar, però no cal treure-li mèrits, però els socialistes tenen molta planta i poca sola. Van canviar la pana per les corbates, i les corbates pels consells d'administració. I així ens va”.

– I ara amb Pedro Sánchez?

– A veure, anem a veure ... –es grata el clatell–. Jo dic el que deia Anguita: programa, programa i programa. La resta són paraules buides, escaiola per als pollastres.

L'any 1973 es va afiliar a les incipients Comissions Obreres, i amb elles va caminar de sobresalt en sobresalt, peregrinant la seva militància per Sant Just, Cornellà, L'Hospitalet, Molins de Rei, el Vallès, La Floresta, finalment... Era secretari d'organització de CCOO. I encara que ell no creu en la bondat de l'Església i els seus bisbes, no hi va haver capellà obrer de l'època al qual no conegués pel seu nom i per les seves obres. Riu quan recorda que guardava la propaganda antifranquista a un galliner i les seves pors per tot arreu. Va ser perseguit per defensar les Caixes de Resistència per als treballadors en vaga. En fi, una persona, que com moltes altres només ha tingut el reconeixement dels seus amics, l'alegria d'haver estat on devia estar: en la lluita, que és cosa de cada dia.

Per això va plantar un arbre. Per recordar de què parlem quan parlem.

Notícies relacionades