Abel Díaz, el fuster prodigiós

Fotos: Dionisio Giménez

Però, què està passant aquí? Qui dimonis gosa passejar amb un violí per la plaça de la República Independent de la Floresta? –amb perdó–. Què fa aquest home temperant les cordes d'un vell violí davant de les taules dels bars? D'on ho ha tret? Però, anem a veure... ¿no és Abel el fuster, al que anomenen l’Stradivarius? Doncs si no és ell, bé que se li sembla.

Què tocarà ara? Un vals d’Strauss? Una cançó sentimental de Sayuku Katsu, la violinista que barreja les peces clàssiques amb el Jazz i altres gèneres heterodoxos? Sé que no t'ho creuràs, em consta que diràs que tot el que passa a aquest matí, en aquesta plaça, en aquest barri, és fruit de la meva imaginació. Un fuster violinista? Apa ja! Doncs mira serà que sí. Totes les meves històries són veritables, però de vegades se me'n va la mà i fico en la trama seca de la veritat un lleu fil acolorit que porta el nom de fantasia. Altres vegades res d'això passa. I com és tan veritat com la llum que ens il·lumina, vet aquí que estic disposat a explicar-la. Ho faig amb el propòsit que s'obrin les finestres, que grinyolin els porticons i que els senglars moguin l'escombreta de la seva cua amb la fruïció d'un parabrisa. Perquè, Abel, el fuster prodigiós, el que fa servir la fusta, aquí, a la rampa, l'amic dels marcs i finestres, el de l'encenall, el del llistó i el raspall que tot ho aplana, es dedica també a fabricar violins, aquesta caixa miraculosa, apassionada, il·lustre, gairebé màgica, que fa tremolar les emocions i les penja en els compartiments del que vam ser. Sempre hi ha un violí per a una història, unes notes per al record, i una cançó, a punt per al combat contra la matèria bruta. El violí, amigues i amics, té la mirada inacabable dels oceans, és mestre de totes les lliçons. I, a més, modest. Li basten quatre cordes per donar la nota: re, mi, la i sol.

– Tot el que faig és per la glòria de Déu. Per això busco l'excel·lència en el meu treball.

Abel Díaz de Castro, com es veu, és profundament religiós; de l'Església Evangèlica. Va heretar l'ofici del seu pare, dedicat a la fusteria d'embarcacions que solcaven els quatre mars, però va naufragar amb la crisi del petroli, allà pels anys 70. Tot i així, en aquesta penúria econòmica, l'home se les va arreglar per tirar endavant a tota la seva família, deu en total. Temps durs per a la lírica. Molts anys abans s'havia salvat d'un Consell de Guerra. Per seguir estirant el carro va trobar una feina de manteniment en Belai, un col·legi per a nens autistes de Bellaterra. Llavors Abel, el seu fill, caminava pels deu anys.

– Aquí va començar tot. Jo solia acompanyar al meu pare al seu treball, sobretot, en els dies que havia concerts de música. Em va impressionar veure els nens seguint el ritme, de manera sincopada, tots a una, perquè no sé si ho saps, per als nens autistes el ritme és una cosa molt important. Jo em vaig sumar a aquest ritme, a aquest exercici, a aquesta forma de teràpia que ens relaxava i unia en una acció comuna. I llavors va ocórrer un fet excepcional, alguna cosa fora del comú.

– Explica...

– El cas és que un dia –que no va ser un dia qualsevol– vaig escoltar un violinista interpretar a Paganini. Uff, el so em va captivar! Mai havia escoltat res tan bell, tan sublim, tan especial... Només et diré que aquest so va despertar els meus cinc sentits.

– Et va canviar la vida.

– En certa manera sí. El violí va esdevenir una necessitat, un recurs del qual no podia prescindir. M’omplia. I ara el meu desig és portar aquesta experiència a les escoles perquè els nens aprenguin.

– I aquesta activitat creativa la compagines amb el treball de la fusteria?

– És que una cosa m'ha portat a l'altra. No estic sol en aquest treball. M'acompanya el mestre Hristo Todorov i el lutier Abraham Díaz. Els tres formem un equip.

S'aixeca, va cap a un petit armari on dorm un violoncel i treu un llibre. Bufa sobre les tapes, l'acaricia, i m'ho mostra. Llegeixo: The secrets of Stradivarius (Simone Saccon, Llibreria del Convegno, 1979).

– Els llibres i la música van sempre units (reté el llibre a les mans com si fos de cotó). D'un tros de fusta surten les millors melodies, i dels llibres el coneixement per perfeccionar-les.

De lluny m'ha semblat escoltar un aplaudiment. Tot d'una em ve a la memòria uns versos (o un crit) de José Saramago: “Poseu-vos una pedra blanca en aquest dia. Alci’s una bandera al lloc on, per un breu instant, un home senzill va ser feliç”.

Categoria: 

Notícies relacionades