Acomiadament estil Condislife

Foto: Dionisio Giménez

El dia 27 de juny, l'empresa Condis Supermercats, S.A, de Sant Cugat, li reservava a una de les seves treballadores una sorpresa: l'acomiadament. Ximena Montecinos portava set anys a la secció de peixateria. Mai va tenir un contratemps amb els clients, mai va rebre cap advertència de l'empresa, ni cap queixa. Li agradava la seva feina i, sobretot, em diu, la relació amb la gent. Ella, immigrant xilena (amb nosaltres des de l'any 2000), coneix el valor del seu treball, i el que significa tenir una feina en els temps que corren. Amb el seu sou de mil euros cobria les despeses dels seus dos fills, una de 14 anys i un altre de 24, tots dos estudiants. Llavors què va passar? El que va passar va ser que Ximena va recórrer a la UGT per dilucidar un conflicte que suposava una sobrecàrrega laboral –per a ella i altres treballadors– en 'haver de cobrir amb hores extres l'absència temporal de quatre empleats, i això significava un buit de 160 hores que havia d'omplir com fos. Ella no volia fer hores extres. Amb la seva jornada de dimarts a dissabte ja era suficient, i altres treballadors esperaven tenir una oportunitat d'ocupació, encara que fos temporal. Així que, quan li van donar la carta d'acomiadament no podia creure el que estava passant. Va llegir: “Vostè no mostra empatia amb el públic en general i, per tant, no sap generar un entorn favorable... Com sap l'empresa està posant tots els seus esforços a destacar i competir per la nostra actitud, a la qual anomenem Actitud Condislife, estem formant a tots els nostres treballadors en això... Vostè, en concret, ja va rebre formació personalitzada, però vostè no compleix amb la filosofia que Condis exigeix ​als seus treballadors”. La carta acaba: “Els fets succeïts són constitutius d'una falta molt greu que l'empresa no pot tolerar... pel que ha decidit procedir al seu –en majúscula en l'original– ACOMIADAMENT DISCIPLINARI AMB PÈRDUA DE TOTS ELS SEUS DRETS EN L'EMPRESA”. L'argument central amb que justifiquen l'acomiadament es resumeix així: “Desobediència a la normativa de l'empresa i baix rendiment”.

Van haver de passar set anys, un darrere l'altre –i dues reformes laborals–, perquè l'empresa descobrís l'actitud contrària de la seva treballadora a la filosofia Condislife i la seva “falta de rendiment”. Sorprèn que l'acomiadament estigués precedit d'una protesta formal davant una exigència empresarial que Ximena no va compartir, i sorprèn encara més que l'acomiadament es produís després de la visita de la UGT-Barcelona a l'empresa. El resultat va ser una rectificació de la direcció de Condis en el maneig dels seus arguments. L'acomiadament és improcedent, va admetre l'empresa. Llavors? Ximena segueix acomiadada, i la filosofia Condislife vigent. A ella la base argumental de Condis li sembla una excusa que qualifica en termes tan durs que resulten irreproduïbles en aquesta crònica. Ara seran els tribunals els que arbitraran la indemnització que correspongui. I, com Ximena no tornarà a treballar en aquest supermercat, ha optat per acomiadar-se amb una altra carta, que si bé és amarga (com correspon a un acomiadament), resulta inevitable per conèixer com està vivint ella aquesta situació:

Amb la present vull acomiadar-me de vosaltres, dones i homes als quals he conegut i tractat durant tots aquests anys en el meu treball com a dependenta, aquí se'ns diu Tècnic de Secció de Condis (...). Jo no els diré a vostès clients, sinó amigues i amics, molts dels quals conec pels seus noms. Em deixen sense feina, no perquè no hagi complert amb la meva tasca, sinó per defensar el que considero un abús de l'empresa. A la carta d'acomiadament es em diu que ‘quan no hi ha la gerent em vaig despreocupar de tot, ocasionant moltes minves a l'empresa...’, que he decebut amb la meva actitud la confiança que havien dipositat en mi, i moltes coses més, però que en cap cas concreten, entre altres raons, per què s'han inventat una excusa que ni ells mateixos es creuen. El que no toleren és que els contradiguis i per això tenen una expressió ‘aquesta persona no és viable’. Perquè per ser viable cal guardar silenci, dir a tot amén i ajupir el cap (...). Estic dolguda per aquesta indefensió i pel dany moral que he patit. Sóc de les que creuen que, si el treball és per a tots els de la meva classe un motiu d'alegria, ho és molt més per a una immigrant. Ho és per molts motius que intentaré explicar al tir. Estar darrere d'un taulell et permet relacionar-te, conèixer la gent, atendre el que et diuen, i en el meu treball concret, el de peixatera, caso, com volen el peix i, en molts casos com trossejar i servir-lo, doncs en això com en altres coses. Els he servit a vostès llobarros, daurades de platja, salmó, bonítol del nord, sardines, seitons, pops i el més venut: lluç. El lluç és el més entretingut. Netejar-lo i presentar-lo a trossos de filets, treure-li la panxa, les espines, les escates, no resulta tan fàcil com sembla a primera vista. Les escates es poden treure amb una forquilla doblada, i jo en això me les arreglava molt bé. El que vull dir, i perdonin vostès, és que tot treball té els seus més i els seus menys, i jo gaudia del meu, però també gaudia en veure com agraïen la meva atenció i jo la de vostès. El ferm de tot això, l'essencial, és que atendre els altres en un supermercat és també conèixer, aprendre i fins i tot voler a la gent, ja que la relació amb els altres, un dia sí i un altre també, crea llaços que van més enllà del que és comercial. Podria acomiadar-me d'un munt de gent que he conegut durant aquests anys, agrair amb aquesta carta els suports que m'han fet arribar, però no vull deixar-me a ningú, i menys encara posar-los en un compromís (...). Aquest no és el meu país, però de veritat, i així ho sento, he sabut estimar i respectar el de vostès des de la humilitat de la meva tasca de saber escoltar, i fer-ho, ja dic, des del respecte. Els pobles s'agermanen també pel treball que ens ocupa, perquè la feina, i la meva ho era, ha estat com una escala en la qual he après a pujar des d'un travesser després d'un altre per guanyar en alçada dels meus coneixements. Però els pobles han de distingir també qui cometen atropellaments, els qui valent-se del seu poder menteixen amb totes les dents de la seva boca. Condis ho ha fet amb mi. I si aquest poble, que és el meu, vol conquistar drets, seria bo que admetés les seves obligacions amb els treballadors que són els que generem riquesa, vinguin d'on vinguin, siguin immigrants o no. He perdut el meu treball injustament, és ben cert, i encara que em faci mal, ja que el sou bé que el necessito, trobaré a faltar la relació amb les persones que he conegut durant tot aquest temps, perquè tenir una feina és, per sobre de tot, una qüestió de principis, de dignitat. El treball me l’ha tret Condis, però no podrà treure l’escalfor de tots vostès, i molt menys la meva vàlua per trobar una altra feina més aviat que tard. Ni aquí. No m’arronsaré per això, no m’arronsaré perquè m'hagin cagat, perquè sé com treure’m la merda. A quants treballadors els passa el mateix? Això és el que ens ha de preocupar. Som al segle XXI, i és inconcebible l'abús de poder, l'abús laboral. No som animals que abaixem el cap. M'han fet fora per defensar els meus drets, i els seguiré defensant.

Per la present vull acomiadar-me de les meves companyes i companys de Condi. Ens veurem per Sant Cugat, potser en una altra peixateria, o per aquí, qui sap. Els prometo a vostès que sortiré endavant. Ho faré pels meus fills, per mi i el meu company que m'anima. Ho faré, encara que sigui, com he dit abans per una qüestió de dignitat.

Ximena Montecinos, Sant Cugat, 2 de juliol del 2017”

Notícies relacionades