The Police, no molesti el meu amic

Foto: Dionisio Giménez

Hi ha un plat molt popular a la República Dominicana que es diu Bolas de Yuca amb carn macerada. A simple vista sembla una cosa comuna, però quan ho proves descobreixes que, en aquest cas, la iuca, té un sabor més suau, més compromès que el de la popular patata. Si resisteixes el picant –alguns li diuen mort lenta– li tires per les vores, i a veure què passa. Si de cas, bufes. Pots menjar aquest plat al restaurant Lulú, al carrer Arquebisbe Merino, per exemple. Digues-los que vas de part dels pares d'Alberto Aracena, dominicans, que viuen a Terrassa. Albert és un xaval de 24 anys, alt, bru fosc, que, encara que va néixer aquí, treballa aquí, cotitza aquí, els seus amics són d'aquí... n’hi ha qui es creuen en el dret a molestar-lo els dissabtes a la nit. En el cas que decideixis anar amb les Bolas de Yuca a recórrer el món que ens envolta, i vulguis acompanyar aquest plat genuí amb una exòtica guarnició criolla del Senegal (la porta de la cuina africana, on l'arròs és un prodigi), si és així, podries optar per les baies de météton de sabor agredolç, o bé un formatge de vet, fet de calamar. I encara que Senegal professa els ensenymanets de Mahoma, no és massa estricte amb la beguda, de manera que pots trobar un succedani acceptable: el vi Toufam. Remates el dinar amb un te picant, i a otra cosa mariposa. Abans d'anar pregunta per Masse, senegalès, veí de Terrassa, on treballa en una empresa metal·lúrgica.

Ell i el seu amic Alberto han estat notícia: als dos els van impedir l'entrada al bar musical The Police, a l'avinguda Pla del Vinyet, 12, el passat dissabte 24 de juny.

Això és el que es perden els racistes: el color de les coses.

Roger Mesegué al que anomenen el gerent de The Police –l'home del pur–, potser no menja mai Bolas de Yuca, però hauria d'explicar a l'opinió pública de Sant Cugat, i també als clients que van protestar davant el que consideraven una actitud racista, per què a la matinada de dissabte es va impedir l'entrada al local a aquests dos ciutadans. I fer-ho de forma convincent. Perquè els fets semblen que van en una altra direcció.

– Havíem fet, el que fem normalment en acabar la feina els divendres a la nit. Masse treballa en una empresa de cables, i jo en una de fibra òptica. Ens arreglem una mica i a la nit ens dirigim a Sant Cugat on havíem quedat amb unes amigues –dos d'elles, presents en l'entrevista, ho confirmen–. Vam sopar per aquí, vam anar a un bar que hi ha al costat del pàrquing del Mercat de Torreblanca, i ja, cap a la una o així, vam anar amb les nostres amigues The Police. Dins ens esperaven altres amigues, amb les que normalment sortim. Érem, doncs, un grup. La nostra sorpresa va ser que els porters del local, els de seguretat, ens van travar el pas amb l'argument que no portàvem polseres, i que, dins se celebrava una festa privada, o alguna cosa així. Vam mirar la gent que entrava i vam veure que ningú les portava, tampoc –vam saber després– les amigues que esperaven a l'interior del local. Vam protestar. Un dels porters, va dir als que estaven amb ell: “Si volen festa que es vagin al Otto Zutz, que és només per a negres”. Vam haver de suportar moltes frases racistes i de menyspreu. Vam decidir actuar. Vam demanar el llibre de reclamacions, però no va servir de res. Va ser llavors quan va aparèixer el gerent. Es va limitar a dir: “Tenim un criteri, i vosaltres no doneu el perfil”. Quin criteri? –li preguntem–. Va respondre: “El criteri que exigeixo jo. No podeu entrar”.

“El pitjor –prossegueix Alberto– és la vergonya que passes. Et quedes allà, clavat, veient com la gent et mira. Uns protesten, altres es queden sorpresos, i tu allà... És una sensació que no se la desitjo a ningú, perquè la pitjor humiliació és que et impedeixin l'entrada a algun lloc sense donar-te cap explicació que ho justifiqui. Simplement perquè ets diferent. Simplement perquè a algú li dóna la gana”.

– Què va passar després?

– Vam sol·licitar el llibre de reclamacions. Els de la porta es van fer els sords, però vam insistir. Naturalment, vam cridar els Mossos d'Esquadra; va ser llavors quan van treure el llibre. No van tenir més remei. En el llibre vam explicar què havia passat. Però quan el gerent va escriure la seva versió, vam veure que estava plena de mentides. Va dir que vam mantenir una actitud violenta, que havíem consumit alcohol, i coses així. Tot fals! Masse no consumeix alcohol, i jo recordo que havia pres tan sols un refresc. Res més. El gerent també va escriure que mostràvem signes d'haver consumit algun tipus de substàncies. Després, quan se'n va anar la policia, el gerent li va dir als de la porta: “Quina poesia he escrit en el llibre de reclamacions!” Els altres no paraven de riure. No havíem begut, no havíem pres droga, com insinua el gerent, ni estàvem allà per embolicar la bronca.

I ha de ser així, perquè Masse i Alberto van reclamar als mossos que els fessin el test de droga, o el que li fes falta per tal de demostrar que Roger Mesegué no deia la veritat. Semla que Roger Mesegué té un argument molt allunyat de la poesia. Perquè això de la mala pinta, l'agressivitat, l'acusació que Masse i Alberto havien pres alguna substància, tot això i més, ho repeteix com a plantilla fixa, com si hagués recorregut a la rima embafadora. Aquest argument ja el va utilitzar Roger Mesegué el dia 22 de gener d'aquest any, quan li va impedir l'entrada a un altre català d'origen equatorià, Christian Buesuele, amb els mateixos arguments. Christian va caminar per l'Ajuntament, va anar a atenció ciutadana, va parlar amb uns i amb altres, denunciant el cas, fins que finalment va presentar un escrit de denúncia al Síndic de Greuges. La mateixa història: els negres a la porta, sense poder entrar, i vostè amb el puro a la mà amenaçant amb la poesia. Comenceu per llegir la Declaració Universal dels Drets Humans. Està a Internet, senyor Mesegué. Doble clic, i se la baixa. Després, si li sembla procedent, imprimeixi el text. Pot emmarcar-lo en negre perquè faci joc amb el logotip del bar. Potser els clients no ho necessiten, és veritat, em consta, però de ben segur que vostè sí. Després, si vol, incorri en la poesia, però no se senti obligat. Sant Cugat pot omplir el seu buit líric amb sorprenent facilitat. Mentrestant explori el plat de Bolas de Yuca amb mététom. Comenci per aquí.

Notícies relacionades