Les armes, la seguretat

Divendres, 29 de gener passat va començar a ser vigent el Tractat per a la Prohibició d'Armes Nuclears. Per primera vegada en la història els Estats es comprometen, sota cap circumstància, a desenvolupar, assajar, produir, fabricar, adquirir, posseir o emmagatzemar armes nuclears.

És un acord jurídicament vinculant. Sembla que ara estem més a la vora del desarmament nuclear. Està per veure quina actitud prendran els mandataris davant d'aquest acord, no fos cas que sortís un nou Trump que ho engegués tot a rodar. De moment hi ha 52 països que han signat l'acord. Queda pendent, això sí, que el Govern espanyol, entre altres, el signin i el ratifiquin.

Aquest Tractat està promogut i liderat per la Campanya Internacional per a Abolir les Armes Nuclears (ICAN), entitat que està present en més de cent països i que ha estat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 2017.

Temps enrere hi va haver lluites com la protagonitzada per un grup d'activistes dalt d'un vell pesquer anomenat Phyllis Cormack pel camí d'Alaska, per a intentar evitar els assaigs nuclears dels EE.UU. D'això ja fa 50 anys i va representar el naixement de Greenpeace.

O l'enfonsament en 1985 per part dels serveis secrets francesos del Rainbow Warrior en aigües del Pacífic quan anaven a protestar pels assaigs a l'atol de Mururoa. Allà va morir Fernando Pereira, membre de la tripulació.

Tret de l'interès econòmic de la fabricació i comerç de les armes, no he entès mai aquesta dèria armamentista. Ens volen fer veure que ens dóna seguretat i en realitat ens està posant en perill a tots. De què i de qui ens han de defensar? Quants projectes socials, culturals o sanitaris es podrien realitzar amb tots els diners emprats en armament? No serà que uns pocs s'estan beneficiant d'aquest comerç i ens aixequen la camisa amb la defensa nacional?

 

Notícies relacionades