Publicitat

L'enamorament de la gent gran

El dia que va morir la Rosa, que durant tota la seva vida havia estat mestressa de casa, el Joan, el seu marit, es va trobar perdut. Anava a comprar a l'Eroski i es gastava els diners en coses que no li calien. La Maria, la seva filla, ja havia marxat amb la seva parella i quan podia l'ajudava en aquests afers casolans.

La solitud, però, li pesava molt. Així que li va proposar a una veïna soltera i gran si volia fer parella amb ell. La veïna en qüestió, no sols li va dir que no, sinó que, a més, es va sentir ofesa i es va queixar a la Maria, la filla del Joan. Naturalment, la Maria va renyar el seu pare, perquè a una veïna que coneixien de tota la vida no se li podia fer aquestes proposicions.

Va passar el temps i el Joan, que anava al Casal d'Avis del poble, va conèixer la Lluïsa, una dona gran vídua de feia anys. Es van aparellar i finalment es van casar a Sant Cebrià.

Hi vaig anar a la boda. Entre els convidats, a part dels familiars, hi havien molts companys seus del Casal d'Avis que duien un somrís i una mirada que em va semblar escèptica. Alguns dels comentaris que vaig sentir eren  del tipus “He, he ,he. Aquest s'ha tornat a reenganxar...” O d'altres semblants. No ho acceptaven, o sentien vergonya aliena, o ho veien fora de lloc. Després de la cerimònia, quan em vaig poder acostar a en Joan, li vaig fer uns copets a l'esquena i li vaig dir: “Molt bé Joan, endavant!!”.

Per què aquesta absurda por al que diran? Per què no reconèixer d'una punyetera vegada que els homes i les dones tenim necessitat d'estimar i sentir-nos estimats fins a l'hora de la mort?

Sovint relacionem la capacitat d'enamorar-nos i d'estimar amb el sexe. Llavors, quan aquest comença a apagar-se en la gent gran, els neguem aquesta força de donar-nos als altres que tenim fins que ens morim.

Notícies relacionades