Ens cal escriure

Per a commemorar el seu centenari, l'Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix, va preparar tota una sèrie d'actes. Entre ells, un concurs literari de relats curts. Havien tres categories, adults, adolescents i infantil.

Em van proposar formar part del Jurat i hi vaig accedir de bon grat.

Vaig arribar a llegir-los tots. Em va sorprendre. Alguns tenien una gran qualitat. D'altres, potser no tant, però Déu n'hi do com els participants s'hi van esforçar.

Mentre llegia m'anava imaginant com serien els autors. En quin camp professional es desenvolupaven els escriptors adults. Psicòleg? Logopeda? Farmacèutic? Biòleg?

Dels adolescents i infantils intentava esbrinar l'edat. Un any més o menys en aquest cas es nota molt. Els deia als altres membres del Jurat en les reunions prèvies que vam tenir. Els argumentava els meus vots per la diferent sensació que em produïen en els treballs.

La sorpresa la vaig tenir el dia de l'entrega de premis. Als adults els vaig trobar molt joves i als adolescents, molt criatures. No parlo ja dels infantils...

I em vaig alegrar. Com a docent que he estat, veure que la joventut escriu em gratifica. Més en aquests temps en què la imatge ho envaeix tot. La imatge i els comunicats estil telegrama. Recordeu els telegrames? Tampoc fa tan de temps que eren habituals...

Tothom hauria d'escriure. Encara que no sigui per a publicar. Ni de bon tros. Escriure per a un mateix, sobretot. Quan escrius t'obligues a construir el pensament, estructurar-lo, analitzar el que veus i el que sents, explicar-t'ho i explicar-ho. Sovint serveix per a aclarir idees. És una mena de teràpia.

La ficció és creativa i, si aconsegueixes dominar situacions i personatges, resulta més fàcil. Parlar de la realitat, analitzar-la, costa més; sobretot si és la teva. Però és molt més gratificadora i, com deia, terapèutica.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades