Publicitat

Confinats amb nens

Qui ho havia de dir. Pares i fills tancats a casa, sense feina ni escola. El món aparentment aturat, vist des de la finestra de casa o per la pantalla de la TV o del mòbil.

No sols, però, van patir els nens. També els pares. Els que habitualment ja s'hi feien càrrec i els altres, els que acostumaven a deixar-los amb cangurs o avis.

Dues anècdotes explicades per la Marga, la meva dona.

Un dia, a la perruqueria, una iaia molt atrotinada (vull dir, amb unes capacitats físiques molt minvades) explicava que la seva jove li havia clavat una esbroncada. Li deixaven cada dia dues criatures a la iaia perquè les cuidés. Sembla ser que, una d'elles, molt entremaliada. Total, que aquell dia es va portar fatal i la iaia li va clavar un bolet. En arribar la mare, el nen que li explica. I l'amantíssima mamà, sense preguntar al vailet què és el que havia fet, li munta el sarau a la sogra.

La segona anècdota és que va veure pels carrers de Sant Cugat una altra iaia que gairebé no podia caminar arrossegant un cotxet amb dos bessons.

La Marga em preguntava: “Què no se n'adonen que s'estant passant amb els vells?” No sé si se n'adonen o no; crec, però, que sí, que hi ha parelles que es passen amb els vells. Fins i tot diria que podria ser maltracte. És una paradoxa, el que arriben a mimar els fills i els estrictes que són amb els avis.

Espero que, aquests dies de confinament, aquests pares i mares hagin pogut recapacitar i comprovar que no és fàcil la convivència amb criatures tancades, sobretot, si són malcriades i consentides. I que hi ha gent gran que ja no té capacitat per a fer-se càrrec dels néts tots els dies.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades