Comunicar

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La manera de comunicar els missatges és tant o més important que el contingut d'allò que volem dir. Passa sovint en el món de la docència.

Venen al meu cap els records dels anys a l'institut. Hi havia professors, sobretot els de Matemàtiques, que omplien la pissarra d'algoritmes, equacions i signes i quan s'adonaven que als alumnes ens començava a sortir fum del cap ens deia, Si està clar! Llavors se sentia un sospir general que sortia de la boca de tots els meus companys.

La meva dificultat amb la matemàtica va ocasionar que, quan vaig ser mestre, entengués millor els dubtes dels meus alumnes. Llavors, vaig inventar un seguit de jocs per a facilitar-los-hi la feina. Un dia, una alumna meva em va dir: Rafa, has fet que m'agradin les matemàtiques. Va ser un dels regals més bonics que vaig tenir en el meu temps de docent. Vaig acabar ensenyant el jocs a les Escoles d'Estiu a altres mestres.

El millor mestre no és qui té més quantitat de coneixements, sinó qui millor sap comunicar-los.

Passa també en el món literari. Hi ha una bona colla d'escriptors –Déu men guard de dir noms!– que es vanten d'escriure per a uns lectors de perfil molt selecte. S'hi esmercen tant que la majoria no els entén. I aquesta majoria quedem com uns ximplets que no assolim el nivell adequat.

A l'altre extrem tenim aquells escriptors tan senzillets, tan pobres literàriament parlant, que no transmeten cap nova idea ni cap riquesa cultural. Potser aquests segons són més útils a tots aquells que s'inicien en la lectura... Recordo la meva mare, una noieta que va vindre del poble, que tenia un gran cor i molt poca cultura, asseguda als matins vora la finestra, llegint aquest tipus de novel·letes. Allò la va esperonar més endavant a passar a altres lectures.

Crec que l'obligació moral de l'escriptor és fer-se entendre. Quan era jove em vaig enamorar dels llibres d'en Francesc Candel. No pas perquè visqués en una barraca com jo, sinó perquè tenia una manera de comunicar molt a l'abast del lector que començava. Era un veritable escriptor del poble i per al poble. És el lector qui té l'obligació d'anar assolint cada cop més riquesa literària.

En temps del franquisme es comentava amb sornegueria que, aquell que fos capaç de parlar mitja hora sense dir res, el feien ministre. I no sé si ha canviat gaire el mostrari. O diuen bajanades i mentides –i ja sabeu a qui m'estic referint– o proclamen obvietats que tenen vàries interpretacions. El cas és no comprometre's gaire. Per què aquesta mania de dir fake news a les mentides? No podrien dir bola, engany, falòrnia, falsedat, llufa... i així fins a trenta-tres mots que tenim en la nostra llengua?

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades