La nova ubicació de l'institut Leonardo da Vinci representa una amenaça per al bosc de Volpelleres?

Pestanyes primàries

Comentaris

Voldria exposar la meva opinió, no puc fer una altra cosa, davant.d'un conflicte que m'he assabentat avui que.existeix i que afecta al barri on actualment resideixo, Volpelleres i també al barri on vaig crèixer, mentre anava a l'escola Pins del Vallès ara fa vint-i-cinc anys.
Recordo quan el profesor onla profesora de gimnàstica ens portava "AL BOSC" i tots fèiem una gran festa, perquè ho era. Era un moment especial, un regal del nostre mestre que s'atrevia a dur-nos fora del recinte que ens era familiar, sota la seva tutela, a explorar més enllà de les fronteres de l'escola. Recordo també estar caminant pujant i baixant pel bosc, grimpant, creuant les rieres sense mullar-nos els peus i arribar a una plana desolada...un desert de terra, un solar amb màquines quan el barri de Volpelleres encara era un projecte. Quin impacte aquella imatge! Ho recordo vívament. Passar de la.protecció, l'ombra i.la serenor del bosc a una explanada inòspita quan les màquines començaven a allisar terrenys per fer els vials, les carreteres i els edificis que em permeten viure avui al barri. Vaig pensar, si sóc sincera, que els adults estàven com una cabra. Bojos de remat i que eren tremendament injustos i uns bàrbars. Avui penso que el judici no és tan.senzill i no només perquè visc al barri sinó perquè com podem separar la gent de les ciutats i els seus projectes urbans? Que estiguin poc auditats, en això hi estic totalment d'acord. Que no es preunta als veïns? És cert i penso que es.podria fer molt.millor. Però.també crec que els conflictes són complexos i més en aquest cas que parlem d'una infraestructura pública com és un institut. Que podria passar amb la licitació si no es fes l'institut al bosc de Volpelleres? Quant més temps hauríen d'esperar els alumnes i les famílies per poder accedir còmodament al centre d'ensenyament? I com bé diu l'article, perquè no defensem el bosc dens en tota la seva extensió al llarg del territori? No només al barri, que evidentment també hi hem de fer! Quines opcions reals tenim i perquè costa tant fer arribar les decisions d'aquest tipus a les persones? També m'ho pregunto igual que quan tenia 8 i veia les màquines arrassant el meu bosc i em preguntava si jo seria capaç de fer alguna cosa de tot això. Ara en tinc 30, sóc ambientòloga però no exerceixo més que de telefonista perquè no només arrassen les màquines. També arrassen les idees i les formes de pensar. I la crisi és un clar exemple que el que es físic i material i el que es de pensament i emocional està íntimament connectat. I les respostes no són mai úniques tot i que els límits a respectar si que els hauríem de poder escriure entre tots.