Una diada pel sí

Fotos: Jordi Pascual

Més senyeres i estelades als balcons del que és habitual però amb una solitud als carrers digna de qualsevol dia de festa. Així ha despertat Sant Cugat en la diada del 2017. La poca activitat matinal s’ha concentrat a les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, a la plaça que rep el seu mateix nom. Allà sempre hi ha la pluralitat que suposa la participació de partits diversos i d’entitats que no necessàriament tenen posicionament ideològic. Això sí, enguany –i ja en van uns quants– amb l’anunciada absència de Ciutadans i PP, que consideren que la diada, fins i tot els seus actes institucionals, s’ha posat al servei de l’independentisme.

Al final l’alcaldessa, Mercè Conesa, els ha donat la raó, si no en defensa directa de la independència, com a mínim del sobiranisme. Al seu missatge institucional de l’acte que cada any es fa a plaça de Barcelona just després d’acabar les ofrenes, ha defensat diversos cops el dret a vot de la ciutadania en referència al referèndum sobre la independència convocat i suspès pel Tribunal Constitucional per a l’1 d’octubre, el que durant els darrers dies ha portat unitat dels partits independentistes i mobilització de les entitats. Per a ella, l’Estat coacciona els alcaldes que, diu, han d’obeir el mandat ciutadà.

Imaginant-se el país que li agradaria tenir, “una Catalunya plena i lliure”, ha esvaït els dubtes arran de les diverses declaracions en entrevistes que havien posat en aguait els independentistes. Aquelles que deixaven entendre que Conesa no té tant clar això de l’estat propi com sembla. “Les urnes no fan mal, sempre sumen; la democràcia no fa mal, sempre suma”, reivindica, “estem convençuts que anem a guanyar aquesta partida”. L’alcaldessa ha demanat unitat per “tombar els dics” que sorgiran durant les properes setmanes. Al final del seu discurs ha cridat dos “visca Catalunya”, un seguit de “visca Sant Cugat” i un altre esperant el “lliure” que el públic li ha donat com a resposta.

També el president de l’EMD de Valldoreix, on, a diferència de l’any passat, tampoc ha participat Ciutadans en l’ofrena, ha defensat el dret d’autodeterminació, una tasca que l’oposició independentista (CUP-PC i ERC-MES) li ha reconegut just abans de començar les ofrenes. Josep Puig, que ha demanat que els agents de la Policia Local i dels Mossos d’Esquadra que havien acudit a l’acte l’acompanyessin com a reconeixement per la tasca feta durant les darreres setmanes, ha destacat que el món local “sempre ha estat al costat de la ciutadania i la democràcia”.

Els Segadors ha estat, com cada any, la banda sonora de la diada –acompanyada a l’EMD per l’himne de Valldoreix–. I, al bell mig d’aquells actes, sempre hi ha hagut algun element a favor de la independència, ja sigui una estelada, una samarreta de la manifestació de la tarda de l’Assemblea Nacional Catalana, una banderola de la campanya Democràcia d’Òmnium o els crits de la gent. Perquè, potser, la institucionalització de l’independentisme durant la diada que critiquen Ciutadans i PP no ho és tant per la pròpia administració sinó per la força d’un municipi indubtablement sobiranista, que ha donat suport massiu a les forces que volen un estat propi en tots els darrers comicis i que ha acabat creant una simbiosi ciutadania-entitats-partits que no podia fer cap altra cosa que entrar a un Ajuntament i a una EMD amb unes majories ben marcades.

Aquesta força ciutadana és la que s’ha vist a les 10 del matí a l’hípica Can Caldés, on l’ANC havia convocat la marxa a peu per creuar Collserola i arribar als Jardinets de Gràcia, al tram 111 de la manifestació independentista, la Diada del Sí. Prop de 150 persones vingudes d’arreu de la comarca, engalanades amb estelades i la pancarta de Sant Cugat per la Independència, han marxat Torre Negra cap endins en un recorregut de quatre hores, que els ha permès arribar amb molta antelació a l’esclat independentista de les 17:14.

Per als que s’han quedat a la ciutat i han volgut acudir a Barcelona després, el camí ha estat ben diferent. Els trens plens de gom a gom tot i el reforç de combois que ha organitzat Ferrocarrils de la Generalitat han estat l’única opció dels que han apostat pel transport públic. A dins dels vagons, amuntegats com a una llauna de sardines, una barreja de samarretes fluorescents –símbol de la manifestació– i de la senyera del Barça; i també la primera equipació quadribarrada del Sant Andreu que portava orgullosa una senyora que carregava un dels seus fills a sobre. El nen, com molts d’altres, ha acceptat amb resignació portat el número de telèfon dels seus pares escrit amb bolígraf al braç.

Moltes converses en castellà i unes quantes menys en català, que demostren com de diferent és l’independentisme respecte d’alguns estereotips que segueixen circulant arreu, i unes quantes baralles entre germans petits fins que entre Gràcia, Provença i plaça Catalunya s’ha buidat el tren. Menys sort han tingut els viatgers i treballadors d’FGC a la tornada, amb cues dins i fora de les estacions i algun incívic intentant avançar-se a tothom amb l’excusa que anava a treballar; fins que ha sortit la maquinista i li ha dit: “Jo també estic treballant i no per això poso en perill la vida de la resta!” Al final, el noi, com les desenes de persones que s’acumulaven a l’estació, ha hagut de veure passar uns quants trens fins poder entrar a un.

Als Jardinets de Gràcia no ha passat res que no s’hagi pogut veure per la televisió o a través del Twitter dels afortunats que encara tenien cobertura al mig de la gentada. El Joan i la Marieta han atret els santcugatecs, que han vist en els geganters el punt de referència del seu tram a la manifestació. Uns pocs metres més avant els castellers han anat carregant i descarregant castells entre aplaudiments i crits d’independència. Però també amb bon humor, quan uns quants gausacs han començat a cridar irònicament davant la estupefacció de tothom: “Fe-fede-federalisme!”

Amb una megafonia impossible d’escoltar, el minut de silenci s’ha començat davant la força d’un “shh!” que ha anat pujant passeig de Gràcia cap amunt. En aquest precís instant, les banderes onejant han passat de tenir un to festiu a esdevenir solemnes, respectuoses. Fins que tothom ha esclatat entre aplaudiments i l’himne d’Els Segadors, de nou, han esdevingut protagonista. El ressò de la veu de centenars de milers de persones –un milió segons els organitzadors i 350.000 segons la Delegació del Govern– ha posat el marc ideal per iniciar el moment més reivindicatiu de tots.

Els caps, els nens pujats als muscles dels pares i els centenars de banderes han fet que la sensació d’infinitat calés a la pell de tots els manifestants, tanta gent que l’ANC de Sant Cugat, expliquen alguns dels presents, s’ha quedat atrapada un tram més avall, evidenciant així que la distribució per trams és eficient només en part. Amb la gentada ha estat gairebé impossible trobar a ningú. Com aquella dona que potser ara encara està buscant als seus amics sabadellencs. Ha anat preguntant a cada persona que feia cara d’entendre alguna cosa de la manifestació: “Saps on són els de Sabadell?”

I els de Sabadell, senyora, estaven allà; al costat dels Gausacs, i dels geganters, i de totes les persones que cridaven independència. Perquè, com en totes les manifestacions independentistes de les diades –i ja en van sis– no importa tant la procedència com el crit comú, que aquest any semblava més convincent, potser perquè molts dels manifestants tenen marcat amb lletres d’or l’1 d’octubre i per això no han dubtat a cantar a tota veu: “Votarem!” Però això dependrà de molts factors, començant per la Generalitat i els ajuntaments. Els independentistes santcugatencs saben, però, que el consistori del seu poble és amb ells.

Categoria: 

Notícies relacionades