Sant Cugat va amb Grècia: “Grècia és el cor i l'espurna de la revolució democràtica arreu d'Europa”

Fotografies: Miquel Margalef

Just després de la concentració unitària de l'esquerra santcugatenca de suport al poble grec el dijous 2 de juliol, pocs dies abans de la celebració del referèndum, va començar a formar-se un nou col·lectiu a la ciutat, Sant Cugat va amb Grècia. Està format per persones de diferents sensibilitats polítiques amb un punt comú: la solidaritat amb Grècia en la seva lluita contra l'austeritat. Justament, les diferències ideològiques dels components provoquen que no hi hagi un posicionament explícit sobre si el col·lectiu dóna suport al govern de Syriza o no.

S'autodefineixen com una plataforma de solidaritat activa amb la voluntat de fer mobilitzacions i actes partint de l'esmentada manifestació que consideren un èxit en comparació amb altres ciutats. De moment no tenen cap integrant grec tot i que els agradaria. Ja han previst el primer acte pel 18 de juliol a les 19h. a Cal Temerari on acudiran Òscar Blanco i Sergi Cotillas, del Seminari Taifa i l'Auditoria Ciutadana del Deute. En parlem amb dos dels portaveus del col·lectiu, Julià Mestieri i Albert Portillo.

Per què apareix un col·lectiu de suport a Grècia a Sant Cugat?

Albert Portillo (AP): Entenem que hi ha unes condicions econòmiques similars a Catalunya, al conjunt de l'Estat Espanyol i a Grècia. La posició de les institucions de la troika respecte a Grècia és la mateixa que s'imposa a la resta de països de la perifèria. Trobem que a Grècia hi ha un poble amb un govern que planta cara a la Unió Europea i es troba com a resposta amb allò que Varoufakis ha dit: una resposta de terror financer. Hi ha una voluntat democràtica de plantejar una alternativa real i les institucions de la UE es neguen a acceptar aquesta pauta.

Què fareu des de la plataforma?

AP: De moment vam engegar una manifestació/concentració que va ser el dijous passat i que va ser un èxit en tant que va ser convocada amb molt poca antelació. Hi van assistir més d'un centenar de persones. Va ser una convocatòria unitària de pràcticament tota l'esquerra alternativa de Sant Cugat. Ara tenim pensat realitzar un acte de solidaritat que serà a Cal Temerari amb diferents ponents. L'objectiu és realitzar un debat polític sobre la situació grega que fomenti la consciència i el debat polític entre la ciutadania de Sant Cugat.

Què vol dir que és solidari? Recollireu fons, portareu ponents perquè expliquen experiències viscudes a Grècia...?

AP: Sí, de fet, tenim pensat portar el Sergi Cotillas que és membre de l'Auditoria Ciutadana del Deute que va estar fa un parell de mesos a Grècia. Ha estat un dels 15 experts que ha participat a la comissió de l'auditoria del deute grec.

Quin és el paral·lelisme entre la situació grega i la catalana o espanyola?

Julià Mestieri (JM): El paral·lelisme és que estem sota el mateix marc econòmic, de la UE i l'euro, i en una mateixa dinàmica econòmica que es dóna a Europa. Els països centrals tenen una economia que més o menys funciona a canvi d'ofegar les economies de la perifèria com serien la nostra, l'espanyola, la portuguesa, la grega... Aquest paral·lelisme en la negociació del deute hi és i volem construir un paral·lelisme en la resposta popular. El que té Grècia que no tenim nosaltres és un nivell de consciència molt clar de quines són aquestes condicions. En canvi, aquí amb el govern del Partit Popular sembla que no acaba d'estar clar si el rescat és bo o no.

Però la situació de Grècia i l'espanyola no és la mateixa? Allà han tingut condicions més dures durant més anys.

JM: Sí, no és exactament la mateixa, a l'igual que no és exactament la mateixa que els govern llatinoamericans dels anys 80, però sí hi ha una mateixa dinàmica d'ofec financer amb el deute extern i sí hi ha una mateixa dinàmica d'empobriment de la ciutadania, d'aplicar les mateixes solucions que se sap on porten, no a recuperar l'economia sinó a fer que els països que donen crèdit el puguin recuperar, un crèdit que sempre creix. Això, però, no soluciona les condicions de vida de la població. Els indicadors econòmics no són els mateixos a Catalunya i a Grècia però sí hi ha una línia continua en la política econòmica internacional. El que es fa a Grècia és el que es va fer a Amèrica Llatina i és el que apunta que s'acabarà fent a l'Estat Espanyol i Catalunya depèn de com vagin les coses.

AP: La situació no és ben bé la mateixa però l'única diferència és quantitativa. A Grècia hi ha una intensificació de l'empobriment de la població. L'empobriment i l'espoli d'una majoria cap a una minoria també es produeix als Països Catalans i a l'Estat Espanyol. Les dades d'atur, per exemple, són molt similars entre Grècia i Catalunya i l'Estat Espanyol. A Grècia l'atur és de prop del 27'5% i entre els joves arriba al 60%. A l'Estat Espanyol l'atur és del 26% i l'atur juvenil el 52%.

En quant a la crisi del deute, el deute públic de Grècia és del 175% i a l'Estat Espanyol del 105%. Tenim un problema similar perquè a l'Estat Espanyol la primera partida dels pressupostos generals de l'estat és el pagament dels interessos del deute que és de 38.000 milions. Una altra dada és que tant a l'Estat Espanyol, a Catalunya com a Grècia hi ha una pèrdua molt important de poder adquisitiu de la ciutadania i dels salaris real. En el cas grec és del 40%. El 43% de les famílies gregues no poden assumir els comptes corrents i la gran majoria de petites empreses, que a Grècia són el 99%, han vist reduïda la seva facturació.

L'últim que afegiria és que la situació grega mostra que estem en una disjuntiva política. Cal veure si davant del “no” la UE actua d'una forma autoritària i expulsa Grècia o bé si accepta l'obertura democràtica i popular acceptant la voluntat de refer de nou la Unió Europea.

Creieu que es pot refer la Unió Europea?

JM: Jo no crec que hagi existit mai la Unió Europea. La UE és un projecte econòmic al servei dels països forts d'Europa. Va néixer com a unió econòmica. El projecte de construcció de ciutadania no ha existit mai. El projecte de la Constitució Europea és claríssim. La població va votar que no la volia i va acabar fent-se. No hi ha un interès de qui té la capacitat de crear una Europa de solidaritat entre pobles.

AP: De sentit comú seria la segona opció, que la UE acceptés el resultat grec però no serà així perquè no hi ha la voluntat. La Unió Europea no ha tingut mai ni tan sols una base keynesiana o socialmdemòcrata. Des del Tractat de Maastricht fins els més recents com el tractat de Lisboa tots han consolidat les bases d'una estructura econòmica il·legal i clarament neoliberal que en els últims anys ha pres un caire especialment autoritari.

Per exemple, la reforma que es va fer a l'Estat Espanyol de l'article 135 de la Constitució venia d'una decisió que havien pres els caps de la Unió Europea en una reunió al Consell Europeu. D'aquesta manera, Alemanya va forçar a la resta de països de la perifèria que tenien problemes amb el deute a constitucionalitzar-ne el pagament. A no ser que hi hagi un gir de 180º...

Com es fa el gir?

AP: Amb la voluntat dels dirigents de França i Alemanya acceptant el resultat democràtic, cosa que no sembla probable que passi. Però és el que haurien de fer.

Aquest any tenim eleccions espanyoles i irlandeses. Són claus perquè Alemanya i França puguin canviar de perspectiva?

JM: Veient escenaris, almenys a l'Estat Espanyol, el que podria marcar un canvi seria que guanyés Podemos. Però ja veiem com reaccionen amb propostes tipus Podemos que són similars a les de Syriza. Per més governs de la perifèria que estiguin en contra d'aquesta línia d'actuació econòmica no crec que qui fa de metropoli a Europa reaccioni. No té sentit en el projecte econòmic. De fet, és la dinàmica esperable. A mesura que més apretes als països de la perifèria i més els empobreixes per seguir mantenint el teu nivell de vida, és lògic que en aquests espais sorgeixi oposició. La dinàmica previsible és que si no hi ha un canvi en aquesta països centrals, aquests governs no tenen perquè canviar la seva política.

AP: Si a França o a Alemanya no hi ha un canvi democràtic i popular, difícilment els governs reaccionaran d'una manera diferent. Inclús en el millor dels casos, si el Sinn Féin i Podemos guanyessin, dubto que canviés res sense un canvi a algun d'aquests dos països. Pel que sí que serveix que a la perifèria hi hagi una sèrie de governs amics és per establir una sèrie de polítiques econòmiques comunes per tractar la problemàtica del deute. En el cas que la UE no accepta polítiques econòmiques diferents preparar una eventual sortida dels diferents estats.

Expliqueu que si Alemanya o França no canvien d'opinió és impossible transformar la Unió Europea.

AP: Exactament. Per exemple, el Banc Central Europeu que és un organ totalment opac i funciona a partir dels 28 banquers de cada banc central, però, sobretot del cap del Banc Central Alemany i el Banc Central Francès. La política monetària que surt del BCE que té fortes connotacions polítiques no és democràtica. Caldrien canvis en tota l'arquitectura institucional de la UE començant pel trist paper que té el Parlament Europeu, que és un òrgan ratificador de la UE.

El que realment passa a la UE és que la Comissió Europea, una institució amb pocs mecanismes de control democràtic, va emetent directives que afecten a la legislació de tots els estats membres perquè la legislació europea està per sobre de la legislació nacional. Seria necessari un procés desconstituent i constituent a nivell europeu per canviar tota la Unió Europea.

Parlaves de la Comissió i el Parlament. A les darreres eleccions europees els representants polítics que arribaven al Parlament ja tenien la capacitat, que abans no tenien, de seleccionar alguns dels membres que anirien a la Comissió. Us sembla que això és un canvi en una direcció positiva o és una farsa?

AP: És una mostra més del paper real que té el Parlament Europeu que, malgrat que hi hagi assegurada una majoria bipartidista del Partit Popular Europeu i el Partit Socialista Europeu, sembla que tenen por a que qualsevol òrgan de la UE bloquegi iniciatives de la Comissió. Crec que té molt a veure en les negociacions del TTIP. Els mateixos eurodiputats no han pogut accedir al tractat. El que sí que se'ls ha permès al final és que a una cambra vigilada on no podien prendre notes, poguessin fer una ullada al tractat. Crec que és un símptoma més d'aquest gir autoritari que va prenent la UE.

Sant Cugat va amb Grècia sou una organització de suport a Grècia però que mira a tota la Unió Europea.

AP: És una plataforma internacionalista. En aquest cas creiem que Grècia representa la voluntat de la ciutadania europea, que representa amplis sectors de població a França, Alemanya, Irlanda, Portugal, Estat Espanyol, Catalunya, Itàlia, Eslovènia i països de l'Europa de l'est, que es veuen sotmesos a les mateixes condicions d'empobriment. El “no” de la ciutadania grega s'ha erigit com un no europeista.

Com valoreu el resultat del referèndum?

JM: Abans comentàvem si era prou contundent o no ho era. En tot cas, el fet que hagi guanyat el “no” contra la propaganda i les amenaces que hi ha hagut s'ha de valorar molt. S'ha fet un treball molt bo d'explicació a tota la població. Crec que és molt bo de cara a un procés català o de cara a procesos a altres països del sud d'Europa. Que hagi guanyat el no obre la porta a una capacitat de construcció nacional i a un marge d'autonomia nacional. És un precedent d'esperança.

El “no” és una forma de retornar la sobirania nacional?

AP: Totalment. Els països de la perifèria de la Unió Europea ens hem de veure com a colònies d'Alemanya, països que han estat forçats al subdesenvolupament en benefici del desenvolupament de les grans empreses i el sector financer alemany. Grècia i la resta de països ens trobem en processos d'alliberament nacional de la metròpoli. D'una forma molt similar a la que va passar a la dècada dels 90 i principis dels 2000 a Amèrica Llatina amb el procés de les segones independències ja que s'havia aconseguit la independència formal però no l'econòmica. El “no” grec, que va sortir amb un 61% dels vots, és un pas cap a recuperar la dignitat i la sobirania nacional i popular.

Què us sembla que després del referèndum i la victòria del no, amb la conseqüent pressió a Alemanya, arriba Varoufakis, que havia sigut un símbol contra l'austeritat, plega?

JM: A mi em sembla molt coherent. El paper de Varoufakis no era només ser el símbol contra l'austeritat tot i que conjunturalment ho va ser. Internament, a dins de la coalició de Syriza, ell representava el sector més proper a les dinàmiques europees. És lògic que quan va pujar Syriza al govern, en no estar en contra de la UE ni l'euro i buscar negociació, entrés un perfil com Varoufakis, coneixedor de la UE. Era un home d'Europa, diguem-ne.

Ara amb l'evolució de les coses, les posicions estan polaritzades i crec que és lògic que Varoufakis dimiteixi i doni pas a un altre tarannà més consonant a allò que s'ha expressat al referèndum.

Varoufakis havia sigut un símbol contra l'austeritat que negociava per l'euro però ara el que planteja Tsipras no és anar contra l'euro tampoc. És anar per una transformació.

AP: La dimissió de Varoufakis s'entén com una maniobra tàctica del govern grec. Varoufakis representava la voluntat de negociar amb la UE per tenir un refinançament del deute grec i, alhora, aplicar polítiques de justícia social. Això no ha estat possible. Llavors, hi ha altres economistes a dins de Syriza amb altres projectes i un pla més definit en cas que hi hagi un xoc de trens amb el BCE.

Estem més a prop d'un xoc de trens que abans?

JM: Més a prop, clar.

AP: Però no pas perquè l'hagi provocat Grècia sinó per les posicions del BCE, del ministre de finances alemany que defensa l'expulsió directa de Grècia... El referèndum grec no era un referèndum per sortir o no de la UE, sinó sobre si s'acceptaven o no les propostes de la troika. Qui està plantejant la sortida de Grècia és el sector oligàrquic de la UE.

Creieu que Grècia podrà continuar a la UE?

JM: Falta la bola de cristall. És una pregunta difícil de respondre però penso que pot ser més interessant: a Grècia li interessa li interessa seguir a dins de la Unió Europea? Pot ser aquí hi ha més debat. Depèn de fins on cedeixin o no, podran seguir o no. Pot ser no estiguin a la UE però mantinguin altres acords de comerç, circulació de persones i capitals... Tampoc és un tot o res. Si hi ha, seran mesures de sanció i expulsió paulatina. No crec que se'ls faci fora de cop de l'euro, la Unió Europea, dels tractats de lliure circulació... S'haurà de veure també la capacitat del govern grec d'obrir-se a nous mercats, a noves formes de finançament ja sigui a Xina, a Rússia o a Amèrica Llatina.

AP: La permanència de Grècia a la UE no depèn de Grècia. Ara mateix la pilota està a l'altre costat. Si Grècia acaba sortint no serà pel poble grec sinó per la reacció de la UE. Ara ja s'ha dit el que vol: continuar a la UE però aplicant unes polítiques alternatives al neoliberalisme. Ara toca veure si la UE ho accepta i refinança o no.

Hi ha un article d'una sociòloga grega, Nantina Vgontzas, que planteja cinc possibles escenaris. Estava escrit abans del referèndum. Hi havia dos escenaris molt probables que eren: d'una banda, guanya el no i Grècia és expulsada de la UE sense tenir un pla de xoc per tenir una nova moneda i reflotar l'economia i, d'altra, Grècia surt de la UE amb un pla de xoc de control de capitals, nacionalització de la banca i amb una política d'aliances internacional que li permeti mantenir-se.

Hi ha un altre article d'un membre de la branca esquerrana de Syriza, Costas Lapavitsas, on s'explicava que en cas de sortir de la UE era probable fer una ruptura pactada. És a dir, la nova moneda grega que sortís, el dracma, tingués una vinculació amb l'euro perquè no perdés el seu valor dràsticament, perquè no fos devaluada per la pressió dels mercats especulatius.

L'escenari en cas de sortida hauria de plantejar mantenir les relacions comercials perquè Grècia, de cop i volta, no es trobi que perd tot el mercat d'importacions i exportacions.

JM: Costas Lapavitsas defensa que Grècia ha de sortir de l'euro per seu propi peu. Aquesta no és la postura del govern.

La situació grega pot tenir efecte sobre la situació catalana i espanyola?

JM: Total. De cara a un procés constituent aquí al Principat i de cara a redactar una constitució i un marc de relacions internacionals el fet que Grècia estigui un pas per davant en la no subordinació al deute i les polítiques que demanen els governs a qui se'ls hi deuen aquests diners, és bàsic. El ventall de possibilitats es multiplica. Com més camí faci Grècia més opcions tindrem nosaltres per decidir. El fet que hagi sortit el “no” expressa una altra forma de fer polítiques diferenciada de CiU i ERC.

AP: Segurament des de la II Guerra Mundial Grècia no havia agafat un ressò tan important. De fet, hi ha un article del Varoufakis on s'explicava que aquest any hi va haver una reunió entre Merkel i Obama de dues hores i una hora i tres quarts se la van passar parlant de Grècia, els 15 minuts restants de la intervenció a Líbia. Amb això vull ressaltar la enorme importància que té grècia, el seu poble i Syriza per l'esquerra catalana i espanyola.

Els èxits de Syriza són un incentiu que genera ecos. El seu èxit és el nostre èxit i el seu fracàs és el nostre fracàs. Això ho podem veure amb que la victòria de Syriza ha estimulat la victòria d'altres formacions d'esquerra a l'Estat Espanyol, a Catalunya, a Irlanda però també països com Eslovènia o Sèrbia on han sortit Syrizes eslovenes i sèrbies, per dir-ho d'alguna manera. No són casos coneguts perquè són perifèria de la perifèria però a Eslovènia aquesta coalició treu un 40% dels vots a les enquestes. Grècia ara mateix és el cor i l'espurna de la revolució democràtica arreu d'Europa.

Notícies relacionades