Fotos: Jordi Pascual

Trist per abandonar la presidència del Consell de Barri però tranquil per descarregar-se del pes extra que li suposava la política institucional, Ramon Piqué, regidor florestà de la CUP-PC, ha decidit deixar el grup municipal per cedir el seu lloc a Lourdes Llorente, que ocupava la desena posició a la candidatura de les municipals del 2015. Parla sabent que la conversa ja no virarà cap a temes d’actualitat política sinó cap a la seva experiència durant els darrers dos anys. Ho fa just després de la roda de premsa amb què s’ha anunciat oficialment el relleu al seu barri, el que va veure com els cupaires trencaven l’hegemonia convergent que fins el moment havia hagut a tot el municipi. És, sobretot, un activista veïnal que, més enllà de ser o no regidor i militant d’un partit, seguirà treballant des de la base per dignificar la irreductible La Floresta.

– Deixes el càrrec per una qüestió del temps de dedicació que et suposa però sobta la marxa, no estem acostumats a tenir regidors per a mig mandat.

– Potser en la lògica més generalitzada sembla que sigui poca cosa però han sigut dos anys molt intensos, de vegades es fan eterns. A La Floresta abans de les eleccions feia un any que no hi havia Consell de Barri i, a més, havia sorgit La Floresta Parla. Vam tenir uns resultats electorals inesperats. I també inesperades van ser les seves conseqüències, mai ens havíem plantejat que poguéssim presidir el Consell de Barri. Hi havia molta gent que ho donava per fet, com si fos la cosa més normal del món, tot i que veníem d’una dinàmica totalment diferent.

En la regidoria m’he trobat un món totalment desconegut. Sempre m’he implicat en moltes històries però aquesta és una experiència diferent. El món institucional té unes regles diferents i a nivell local encara més, perquè som més tangibles. De tot se n’aprèn.

"Em preguntava: amb què hi compto? i què és això del Consell de Barri com a espai institucional?"

– Amb tu el Consell de Barri ha canviat molt.

– Quan em van nomenar president, no estàvem acostumats a tenir-ne, és a dir, els anteriors no eren la veu del barri. Vam arribar a un escenari nou, això ja no era La Floresta Parla; s’havia d’escriure tot. Recordo que un dia vaig trucar al [Joan] Puigdomènech [comissionat de Participació i president del Consell de Barri de Les Planes] i vam fer una reunió a l’Escola d’Arquitectura. No vaig treure res en clar. Jo em preguntava: amb què hi compto? i què és això del Consell de Barri com a espai institucional?

Més endavant, quan volíem fer una mena de pressupostos participatius amb els diners de lliure disposició, vaig parlar amb la Marina Casals [tècnica de participació] per preguntar-li com ho havíem de fer. Em va respondre: “Com vulgueu!” [Riu]. Allà vaig ser conscient que tot estava per fer i tot era possible. Mirant el reglament dels consells, es veia que hi havia molt marge. M’havia de preguntar com volia que funcionés un espai tan vital com el consell de La Floresta.

Es tractava de posar sota el mateix paraigua iniciatives que ja existien. Quan fem la comissió de Medi Ambient, no ens la vam inventar sinó que ja hi havia una dinàmica entorn a El Mussol. En l’anterior etapa hi havia un grup d’urbanisme i un de mobilitat però la gent no entenia que hi haguessin dos àmbits on es parlava del mateix, la diferència és més bé institucional. Vam decidir unificar-ho perquè la problemàtica, des del punt de vista dels veïns, és la mateixa, més enllà de si la solució és d’un o dos àmbits. Patrimoni i memòria va néixer per un seguit de gent preocupada per la vesant històrica del barri.

L’espai de treball del qual ens hem de sentir més orgullosos és la comissió educativa de barri. Per primera vegada s’asseuen en una mateixa taula el director de l’Escola de La Floresta –fins ara el vincle era a través dels pares i mares–, el Centre Obert, l’AFA, les treballadores socials del Sociosanitari, l’Escola Tretzevents, el CAU... És una colla de gent de l’àmbit educatiu que decideix fer coses amb mirada de barri. D’aquí neix el Casal Jove i el Consell d’Infants.

"El nou model de Consell de Barri ha estat fàcil perquè els veïns i veïnes han volgut"

– Com es pot construir tot això sense fracassar?

– Ho facilita molt que som un barri amb entitat. Ha estat fàcil perquè els veïns i veïnes han volgut. Així i tot, quan vam començar tots estàvem a l’expectativa. Quina garantia tenia que la gent no comencés a venir al primer o al segon Consell de Barri i es comencés a repetir la lògica que havíem viscut amb el [Carles] Brugarolas [anterior president]? Hagués pogut passar perquè no hi havia precedent i la mostra és que hi ha gent que no està contenta amb el nou funcionament però, per sort, no és la majoria.

– Com es pot mantenir?

– Bé, ja està construït i en funcionament. Ara s’ha de demostrar que aquest projecte té sentit més enllà de qui estigui al davant. Així i tot, potser influirà qui hi sigui. La nostra proposta és que sigui la Núria [Gibert, portaveu de la CUP-PC]. Però, hi hagi qui hi hagi, ha de fer tot el possible perquè això que ha nascut aquí continuï endavant. Les ganes, les energies i les hores dedicades de molta gent hi són. Potser d’aquí un any em dius que tot s’ha ensorrat, espero que no. Significaria que alguna cosa no hem fet bé o que, malgrat haver-ho fet bé, ha fallat la continuïtat.

– Recordo que abans del 2015 per a mi eres l’home de La Floresta Parla. Et tenia gravat al mòbil com “Ramon Piqué, La Floresta Parla” i, de sobte, entres a la llista de la CUP i em fas canviar el nom del contacte.

– Sempre havia sigut de la CUP però els companys de La Floresta vam decidir que aquí faríem feina de veïns. Mai hem anat amb l’enganxina de la CUP. Hem posat les nostres energies a potenciar espais de base popular. Clar, per això per a molta gent jo era un veí que, a més a més, era de la CUP.

– Ara, en canvi, de La Floresta Parla ja no se’n parla. Ha quedat tot dins del Consell de Barri.

– La Floresta Parla és resultat d’una conjuntura concreta. Quan moltes coses s’han pogut canalitzar cap al Consell de Barri, no té sentit mantenir dos espais paral·lels. La gent que hi érem ens trobem fent coses al Consell. L’Eva [Serrats] és la vicepresidenta i el Guillemo [Gallego] també hi participa amb molta implicació, per exemple.

"Si el consell hagués sigut com abans, moltes coses les hagués fet La Floresta Parla"

– Però el Consell de Barri no deixa de ser una branca de l’Ajuntament, política institucional.

– A La Floresta Parla ens vam dotar d’un funcionament assembleari per debatre i fer propostes. D’allà va sorgir el famós document de La Floresta que volemde cara a les eleccions. Malgrat que membres de la CUP hi vam ser partícips, sabíem quin era el nostre paper; quedar-nos al marge i buscar que el document fos transversal. Amb totes les seves contradiccions, el discurs de La Floresta Parla s’ha pogut reproduir al Consell de Barri com a espai amb comissions i iniciatives. Segurament si el consell hagués sigut com abans, tot això ho hagués fet La Floresta Parla. El grau d’institucionalització és molt menor que altres àmbits de l’Ajuntament.

Hi ha un debat de fons interessant: el Consell de Barri és Ajuntament, sí o no? Recordo que en comissions informatives no s’aclarien ni els mateixos tècnics. Per a alguns d’ells és un espai com el Consell de la Ciutat on es reuneixen quatre “savis” però això no té res a veure. El consell té molt recorregut. La capacitat que pot tenir una estructura d’aquest tipus és de més llarg trajecte que qualsevol comissió sectorial.

Aquest “som i no som” l’hem gestionat amb una llibertat calculada. Al consell legalment només poden votar les entitats però nosaltres hem decidit coses entre tots; just a la línia vermella. Segurament algú ens hagués pogut dir que el que fèiem no era reglat però hem jugat amb la llibertat.

– Fins i tot heu tractat els diners de lliure disposició com uns pressupostos participatius.

– Vam tirar pel dret i “ja ens aturaran”. Ara ja fa bastants mesos que ens sentim més condicionats. La primera crítica pública que vam fer aquí no els hi va agradar gens. Des d’aquest moment vam notar com les coses no lliscaven tant fàcilment com fins aleshores.

– Fins a quin punt haver participat a La Floresta Parla i haver fet d’activista veïnal et va animar a participar a la llista de la CUP-PC?

– No té res a veure. Ja havia participat a la llista del 2011. Fa dos anys els companys de la CUP van decidir que estigués a una posició en la qual pogués sortir elegit, no sé fins a quin punt pel que feia a La Floresta.

– I després, si la CUP-PC va guanyar a algun lloc, va ser a La Floresta. Creus que en part és per la teva participació a la llista?

– No sé, em costa posar distància. A nivell nacional també hi havia elements que ho afavorien i a nivell local, per la feina prèvia, també. Així i tot, vam fer feina a La Floresta i molta gent no sabia que érem de la CUP, crec. Potser qui pot donar una visió amb més distància ets tu. Què en penses?

"Hem trencat la dinàmica de 'qué hay de lo mío'"

– CiU arribava molt desgastada a les eleccions a La Floresta després de tot el debat sobre el que inicialment va ser el Pla antipols i antifang i posteriorment el Pla de Millora. Això segur que va afectar. Així i tot, si fos una qüestió ideològica, els florestans haguessin pogut optar per ERC-MES o ICV-EUiA i, en canvi, ho van fer per vosaltres, potser per veure que un veí que havia fet molta feina de base podia ampliar aquesta tasca a l’Ajuntament.

– Potser. Així i tot, en aquell moment crec que no hi havia molta gent que em coneixia com a membre de la CUP. Ho puc valorar però no és un tema que em tregui la son. El que hem trencat és una forma de funcionar que hi havia molt arrelada després de molts anys de govern de CiU, el “qué hay de lo mío”. Trencar la lògica és un dels reptes que hem tingut i no hem resolt encara perquè hi ha gent que em busca amb aquest sentit quan el que busquem és fer pinya.

– Recordo els Consells de Barri anteriors al canvi de mandat i eren una batalla. Esdevenien un lloc en què Brugarolas rebia crítiques de tots els veïns.

– I d’una manera que em feia sentir vergonya “dels meus”. Pots ser molt crític, contundent i radical però respectuós. A mi em feia molta por que em pogués passar. No sé si podria aguantar-ho. Per a mi que aquell funcionament sigui història ja té molt de valor. Els veïns han incorporat que hi ha una altra manera de fer les coses.

– Brugarolas tenia una frase habitual que era el “ja en parlarem”. Això ha desaparegut del consell però, amb l’estructura de l’Ajuntament al davant, es poden aplicar les mesures acordades?

– Tenim la presidència d’un consell a un municipi on governa un partit diferent i això dificulta trobar l’interlocutor adequat. Fins que vaig identificar amb qui havia de parlar, tenia un gran neguit. Hi havia missatges sense resposta durant molt de temps. La lentitud m’exaspera molt.

– Tinc la sensació que al Ple no estàs a gust, que la política institucional et fa sentir incòmode.

– És l’espai on més incòmode m’he trobat des del començament. Potser és culpa meva, però no hi sé estar. Hi ha altres que s’ho munten. L’Èric [Gómez, regidor d’ERC-MES], per exemple, fa uns discursos contundents. Entenc que s’ha de fer i que les institucions són importants però hi ha debats infumables.

– I hi ha temes molt recurrents o que no tenen gaire sentit que es parlin a un Ple municipal.

– N’hi ha que ja saps què dirà cadascú. Llavors, què té gràcia? Que vinguin els veïns a insultar a la [Mercè] Conesa? No es tracta d’això. Que es barallin els regidors entre ells? Bé, pot ser divertit però molts cops ni ho és! Un dels motius pels quals deixo la regidoria és per les hores que he dedicar a la política institucional, no pel Consell de Barri.

"Tothom té un espai al consell, fins i tot el veí torracollons"

– Se’t nota que estàs orgullós del consell, sobretot aquell dia que, aprofitant una intervenció del Ple, vas començar a explicar activitats que havien organitzat entitats del barri.

– [Riu] Suposo que tot es pot aprendre però jo aquí [a La Floresta] m’hi veig més bé, conec bastant els veïns i veig en quins espais ens movem. Tothom té un espai al consell, fins i tot el veí torracollons que ve i se’l respecta, encara que foti ràbia. També hem canviat coses del funcionament perquè tots sortim contents, amb la música al final, perquè al consell ve tothom, gent del 15M, de l’Associació de Veïns i Propietaris...

Així tots, jo també, tornem a casa contents. Penso que Brugarolas no ho feia. El dia abans del consell deuria estar tremolant. Recordo que l’última vegada li vaig enviar un missatge personal dient-li que no era cap assumpte personal sinó un tema de model de funcionament. Ell intentava fer el que creia que era el millor però el model no acompanyava.

Recordo que un dia, ja com a president del consell, vaig parlar amb Puigdomènech per preguntar-li amb qui havia de parlar per fer plans d’ocupació específics a La Floresta perquè enviava missatges i no em contestaven. Em va dir que a ell li passava el mateix i que no m’amoïnés. Ell, que està al govern, com pot dir que això és normal? Em vaig adonar que tot això s’aguanta per pèls. L’Ajuntament és un regne de taifes en què has de trobar el cap, que no sempre és el polític, que t’ajudi perquè les coses es tirin endavant.

– I les comissions informatives i les juntes de portaveus no serveixen per a res?

– Són tràmits perquè ho diu el Reglament Orgànic Municipal (ROM) i la llei de rang superior. No es fan grans aportacions ni discussions. Recordo un cop que vam debatre d’una cosa molt ximple i el regidor de torn va dir que el debat havia anat bé. Vaig al·lucinar perquè debatre és una altra cosa.

La discussió més interessant que hi ha hagut va ser el dia que van explicar el Pla Director de la Música Clàssica. Alguns de nosaltres vam preguntar què entenien per música clàssica i es va crear un debat maco a nivell humà. Els dos nois ho van explicar genial i ens van ajudar a situar-nos. Però és irrellevant perquè se suposa que ho havíem de conèixer.

– Al Ple es parla d’urbanisme, mobilitat, seguretat... És impossible dominar-ho tot.

– Sí. Del Ple recordo el debat de la moció per sumar-nos al Pacte Nacional per una Societat Digital. Ens vam abstenir argumentant el posicionament i la Joana Barbany [tinenta d’alcalde de Comunicació] va respondre que no entenia per què no votàvem a favor si en altres pobles sí ho havíem fet. Tot l’argumentari que fem no va enlloc?

– Aquest argument us obligaria a estar atents de què ha fet la CUP a cada municipi o si hi ha una directiu nacional.

– Clar. Per respondre això, no calia dir res. De fet, nosaltres ho hem fet alguns cops; per dir una cosa obvia, no diem res. Així i tot a la política hi ha la tendència a dir alguna cosa sempre.

– A més, amb els plens gravats i les xarxes socials, hi ha la tendència a fer el discurs per dir una frase maca que serveixi per penjar el fragment de vídeo o una imatge amb la cita al Twitter.

– Això forma part del món de la comunicació. Clar que els mitjans afecten. Ara, escriure columnes és interessant perquè permet dir coses de manera relaxada. Jo no ho he fet molt així i tot.

"Si són coses que ja hem decidit aquí, no cal anar més enllà"

– Vas arribar a proposar una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) per a La Floresta i tot!

– [Riu] És un dels temes als quals hem de dedicar hores. Hi vaig ser conscient en una jornada d’urbanisme de la CUP a L’Aldea ara fa uns mesos. Vaig dinar amb uns companys de La Canonja, que era un barri de Tarragona, que va ser una EMD i ara té ajuntament propi. Al barri tothom s’ha preguntat per què no tenim una EMD i la resposta sempre és la mateixa, que algú s’ho va mirar i no sortia a compte. I ja ningú ho ha tornat a mirar.

Quan vaig tornar de la jornada, em vaig trobar amb el Pere Lecha [militant florestà de la CUP] i vam començar a buscar per internet. Vam trobar dos pobles que havien esdevingut EMD en els darrers dos anys. Vam consultar la llei del règim local i vam veure que gestionen competències de medi ambient, serveis urbans, cultura, part de seguretat, via pública i llicències d’obres. Les comissions que vam crear al Consell de Barri intenten donar sortida a això tot i que ens ensopeguem amb l’Ajuntament, el que ens obliga a presentar algunes coses via moció. Si són coses que ja hem decidit aquí, no cal anar més enllà.

Vam seguir buscant i vam veure que hi ha més de 50 EMDs a Catalunya i que n’hi ha una associació de la qual Josep Puig [president de l’EMD de Valldoreix] n’és el president. Vam demanar una reunió a la qual va venir ell i Juanjo Cortés, que és un dels grans experts de les EMDs. Ens ho van explicar tot i van acceptar la possibilitat de participar a un debat sobre el tema. Estaria bé parlar-ne per veure què guanyem, què perdem, com funcionarien els diners... Cobraríem una part de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) –que aquí són 140.000 euros només de l’autopista– i les llicències.

Amb el nou ROM podem fer una consulta. Si la fem després d’un temps de debat sobre el tema i surt que sí, Mercè Conesa o qui sigui ens haurà d’escoltar. Al municipi ja hi ha una EMD, com dirien que no a una segona? Tindrien arguments però no podrien dir que no n’hi han. Apuntava tot això en aquell article. No hem començat a parlar-ho però s’ha de fer.

– Què faràs ara?

– A nivell de feina seguiré treballant a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB. I fora faré el mateix, participaré a les comissions que hem creat al Consell de Barri. M’agradaria poder ocupar la vicepresidència per afavorir el vincle que hem tingut fins ara amb l’Ajuntament però és una cosa que encara he de proposar i parlar. Fins ara tenia resposta ràpida com a regidor però quan escrigui al govern com a veí de La Floresta estic segur que no em faran ni la meitat de cas. Però és només un escenari. Tenim molts projectes com el Pacte de la Convivència, que és una de les coses més importants que hem fet.

– Demostra que hi ha dues La Floresta, la que s’ha mobilitzat darrerament i la que vol tranquil·litat. Això ha generat conflictes, especialment a la plaça.

– Era inevitable. Puc entendre les queixes per soroll. Estic content que hagi hagut la voluntat de parlar-ho i que signen totes les bandes.

Un altre projecte és la revista 4plecs, que vaig repartir un dia al Ple. Al cap d’un temps em van convocar a una reunió per fer un butlletí igual a cada barri, que és el que ha esdevingut el Som Mira-sol, Som Centre Est... Era com el nostre però amb els colors de l’Ajuntament. El nostre projecte era que es redactés des d’aquí i, en un principi, ho van acceptar. Al cap d’unes setmanes em tornen a convocar a una altra reunió i em diuen que l’Ajuntament ha de participar més al redactat. No teníem problema en afegir notícies del consistori però l’índex l’havien de fer els veïns. No va acabar bé la reunió.

Al cap d’un mes vam fer una altra reunió amb tots els presidents dels districtes en què, amb la cap del departament de comunicació, només els importava tractar la revista. Acceptant que els veïns redactessin, volien que l’editorial fos de l’alcaldessa i, com a molt, acompanyada d’una altra dels presidents. El número zero que vam fer nosaltres els el vam passar abans de fer-lo públic i ens van demanar que jo signés l’editorial. Van passar d’això a demanar-nos que hi hagués dues editorials. Ho vaig trobar insultant. Vaig arribar a casa i els vaig enviar un missatge dient que aquesta no era la manera de fer les coses.

Per això fa unes setmanes vam fer una reunió amb els veïns i hem decidit seguir fent el 4plecs encara que amb format per penjar-lo ja que no tindrem la distribució que ens feien. És evident que l’Ajuntament vol controlar els mitjans de comunicació dient que tinguem cura en no posar res amb posicionament polític. Ho fan des de la ignorància i la sospita.

– A l’igual que dèiem abans que la gent desconeixia que eres de la CUP abans de participar a les llistes, jo em vaig assabentar l’altre dia a través del diari Ara que vas ser un dels torturats per la Guàrdia Civil per les Olimpíades del 1992. És un tema important a nivell de Catalunya. No sé si no ho dius per humilitat, vergonya...

– Bé, no és un tema per anar contant. Això és important que hagi sortit perquè la nostra experiència és que la repressió que vam partir abans, durant i després surt quatre dies als mitjans i desapareix. Vam aconseguir fer-li la volta però vam haver d’arribar a Estrasburg, 12 anys. Ho vam aconseguir per la nostra constància i per l’ajut de l’advocat Sebastià Salellas. Encara em faig creus que guanyéssim el cas davant l’Estat espanyol, que té un llistat molt gran de denúncies per tortura des de fa dècades i mai s’havia guanyat a Estrasburg.

– Dóna la sensació que a l’Estat això no ho sap ningú.

– Al món de la defensa dels drets humans es coneix més. No és un tema de cafè ni que es tracta com si fos el futbol. Entre la gent que ho hem viscut sí que ho comentem. I ja han passat 25 anys, en són molts! De tant en tant penso que ja me n’he oblidat del tema però forma part de la meva vida.

"La dècada dels 80 va ser molt dura a nivell de repressió"

– Si et vas veure ficat en aquell embolic és perquè llavors ja eres militant. La política la portes a les venes des de petit.

– Vaig començar a militar l’any 1978 en les primeres campanyes del Comitè Català contra la Constitució espanyola. Érem un grup de quatre gats que un dia van venir a Montcada, on jo vivia, a enganxar cartells. A partir d’aquí vam entrar a la dècada dels 80, que va ser molt dura a nivell de repressió. Va ser quan més detinguts va haver en la lluita antiterrorista als Països Catalans amb repressió i tortura sobre una base de gent molt petita.

Tenia moltes implicacions perquè no teníem estructura de res. Hi havia els comitès de solidaritat amb els presos però era solidaritat política, no sabíem què fer quan se sortia de la presó. Era tot molt fràgil, ara també ho sembla però llavors ho era més. El conflicte basc també afectava. Hi havia detinguts amb lluites creuades. Sembla que fa molts anys però no en fa tants. Ara, també és cert que hi ha molta gent que és molt jove i no en sap res. Però a banda d’això també feia moltes altres coses.

– Com quina?

– Quan tenia uns 27 anys vaig conèixer Joan Josep Vinyoles, que l’havien acusat de pertànyer a una agrupació que la policia va definir com a OLLA (Organització de Lluita Armada). Jo vaig treballar temes de lingüística i vaig arribar a fer un glossari mèdic. Un dia va arribar a les nostres mans un glossari eròtic de la llengua basca i, com ell ja havia publicat uns llibres, vam decidir posar-nos a fer el Diccionari eròtic i sexual de la llengua catalana. Ens trobàvem cada dimecres per fer-lo i al final vam aconseguir que el publiqués Edicions 62. Jo pensava que no ens el publicarien perquè el vam fer pel plaer de fer-lo però a la primera que ho vam proposar ens el van publicar.

Suposo que tots tenim vides secretes o, com a mínim, no tenim vides lineals. Almenys la meva no ho ha estat mai. La demostració és que em dedico a ensenyar tecnologies de la traducció però vaig estudiar història i em vaig doctorar en lingüística. És una vida estranya que no vaig triar, anava fent, per a bé i per a mal. Quan fas tantes coses, dóna la sensació que no fas res bé. Ara ja tinc ganes de jubilar-me de la universitat [Riu].

Així i tot, la història com a àmbit del coneixement sempre m’ha atret i mai l’he deixat de banda. M’he especialitzat en la guerra del Rif i alguna vegada m’han cridat per fer classe al Ciutat d’Alba. Això m’agrada més que la política institucional on tot és fer veure. Una bona mostra és que darrerament ens han presentat la candidatura de Sant Cugat per ser Ciutat Europea de l’Esport i el regidor, del PDECAT, ens va explicar el programa tècnicament amb el funcionament a nivell espanyol. Jo pensava: “Si marxem d’Espanya, com t’ho faràs?” Tot plegat és una paròdia de vegades.