Perspectives sobre l’entrada del feminisme a les institucions

Fotomuntatge: Jordi Pascual

S’ha trigat massa anys a parlar de feminisme al Ple municipal. Durant excessius lustres l’assumpte ha passat de puntetes en forma de declaracions i mocions institucionals en dies assenyalats, diga-li dia de la dona treballadora, diga-li dia contra la violència masclista. El “qui votarà en contra de les polítiques d’igualtat?” ha amagat debats interessants –i segurament necessaris– sobre com entendre i, en conseqüència, com aturar el constructe social pel qual els homes cisgènere hetereosexuals gaudeixen d’uns privilegis que no tenen cap de la resta d’identitats de gènere ni orientacions sexuals. I, de sobte, això es va trencar al Ple de febrer, quan una moció del PSC sobre la vaga feminista del 8 de març i una altra de la CUP-PC per crear parades a demanda per a dones al servei nocturn d’autobús van encetar un debat que va desmuntar els esquemes de totes les benintencionades declaracions institucionals prèvies.

Per un moment, alguns grups polítics van alçar la veu per dir que això del feminisme porta lligada la lluita contra altres opressions que prenen la forma de capitalisme, racisme... i més sistemes de poder que provoquen que una dona negra de classe treballadora estigui molt més menystinguda que una burgesa blanca. D’altres van demanar no posar més elements ideològics complementaris sobre el gènere per així buscar la transversalitat en la lluita per la igualtat. Amb això, ha arribat el moment de parlar de feminismes –en plural– també a dins de l’administració. I, mentre la desigualtat persisteixi, s’obre l’altre gran debat: Què fem en l’impàs? Les paraules “paternalisme” i “pedaç” s’han obert un espai al debat polític a l’espera del canvi radical que aboleixi el patriarcat d’una vegada per totes. El Ple de febrer va portar un munt d’opinions, que intentem aprofundir en aquest article amb les veus de dues regidores i dues membres de joventuts polítiques d’aquells partits que més van incidir en el debat.

Patriarcat i capitalisme

“El feminisme implica lluitar contra el capitalisme”, diu sense embuts Aina Lasauca, membre de l’agrupació local Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC). Per a la jove socialista, fer una crítica al capitalisme no implica apostar per un sistema comunista però sí entendre les dinàmiques que s’hi generen, com ara que els homes –en genèric– volen evitar que les dones arribin a llocs de poder relegant-les a espais menys reconeguts encara que molts cops indispensables per mantenir l’estructura del sistema, com ara les tasques de cures. El capitalisme des de la perspectiva social és, per tant, molt més que una divisió per classes.

Lourdes Llorente, regidora de la CUP-PC, li posa nom tècnic: feminisme interseccional, és a dir, que elements de classe i raça també formen part de l’opressió patriarcal. Per fer-ho més gràfic, diu: “Una caca i una altra caca són dos caques”; el que ve a significar que potser a altres indrets la desigualtat és molt més crua però això no significa que aquí estiguem bé. Aposta perquè el moviment feminista d’aquells llocs amb més llibertats faci de locomotora cap a la igualtat real a tot el món. A Catalunya mateix l’avenç ha estat enorme però la rèmora dels anys més obscurs de la dictadura no és fàcil de treure: “Hem hagut de lluitar contra masclismes molt grans que, potser, ens han fet la pell massa grossa”. Encara que per a ella el feminisme i l’anticapitalisme van de la mà, es nega a repartir carnets: “En un sentit formal el feminisme liberal, que aposta per la igualtat entre els gèneres en un marc capitalista, és feminisme”.

També Ainhoa Miró, portaveu de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), entén el feminisme des de la perspectiva interseccional. Considera que els rols de gènere estan relacionats amb la lògica productiva, no reconeixent el treball de cures i amb elements com l’escletxa salarial i la feminització de la precarietat dins del mercat laboral. Per tot això valora que “dins del capitalisme no pot haver igualtat”. Com Llorente, reconeix que al nostre país hem tingut molts avenços i, fins i tot, diu que li agradaria que a tot arreu tinguessin les nostres condicions d’igualtat. Si bé, això no significa que no queden espais a conquerir en una lluita “llarga i feixuga” que ha de servir d’exemple per a altres indrets en què la situació de la dona és molt pitjor.

Per a Munia Fernández-Jordán, regidora i diputada de Ciutadans, l’“l’exemple d’Occident és fonamental”: “A l’aldea global s’han aconseguit lleis que no arriben per igual a tots els països”. Diu que avui dia no hi ha cap altra opció que ser feminista, una posició que, ressalta, ha de tenir el compromís també dels homes. Si bé, considera que unir el feminisme a l’anticapitalisme exclou moltes dones i per això també rebutja el terme feminisme liberal, tot i que membres del seu partit l’han reivindicat, per buscar un “feminisme transversal”. I què és això? Doncs, explica, un consens ampli amb tres pilars bàsics: educació, visibilitat i no confrontació. Els acords polítics, malgrat les diferències, són possibles, assegura.

Els pedaços del mentrestant

Mentre ens posem d’acord sobre com revertir la situació –si és que cal posar-nos d’acord–, el patriarcat continua exercint el seu poder obrint el debat sobre les actuacions a realitzar per fer-hi front. Aquí entren dos factors. En primer lloc, quines mesures aplicar de manera que s’arribi a l’arrel del problema o, com a mínim, es redueixi el seu efecte. En segon, els límits competencials de les administracions per desenvolupar mesures. Mentre en la proposta socialista sobre la vaga feminista Ciutadans, amb una abstenció, va representar –amb el PP, votant en contra– la veu dissonant, en la de les parades a demanda de la CUP-PC que va obrir el debat d’aplicació de mesures en clau local ho va ser ERC-MES, amb una abstenció.

Ho explica Miró: “Seria millor il·luminar els carrers, augmentar la vigilància i pensar l’urbanisme en clau de gènere”. “És millor caminar lliure que ser valenta”, diu, i per aconseguir-ho considera que està bé posar pedaços perquè la igualtat efectiva i el final de l’opressió no vindran del dia a la nit. Malgrat això, tem que la proposta dels autobusos situa tota la responsabilitat sobre la dona i, a més, desprotegeix la resta de dones que es poden veure obligades a esperar més temps a la parada següent. Tot acceptant que aquest assumpte va portar debat intern al seu partit, fa un avís a aquells que després de la sessió plenària van posar en dubte el seu posicionament: “El moviment feminista és molt ampli i té punts de vista diferents, no cal que tot estigui acordat per tothom”.

Lasauca tampoc acaba de veure fins a quin punt mesures d’aquest estil poden ser beneficioses: “El mentrestant també pot ser una campanya per denunciar les agressions”. Per evitar-les, argumenta, més que canviar el funcionament del transport públic cal incidir a l’ensenyament i, mentrestant, fer pedaços que no es quedin a la superfície del problema. Des de la política, prossegueix, s’ha de fomentar, sobretot, un canvi de legislació però també un canvi de lògica a les institucions amb més presència de dones i, també, l’eliminació de la masculinització dels lideratges femenins. L’aposta de la socialista és àmplia, i ho reconeix, perquè significa desenvolupar mesures que clarament tenen en compte la paritat, com la maternitat i la conciliació, però també d’altres que fins el moment s’havien fet sense contemplar-la, com ara el món laborat i les polítiques educatives.

Aldo Ciprian, portaveu del grup municipal de Ciutadans, que ha acompanyat Fernández-Jordán en la trobada amb elCugatenc, considera que cal fer petits pedaços per avançar sense deixar de banda l’educació com a pota principal. Davant les crítiques de paternalisme per mesures com la dels autobusos, diu: “És com quan plou, obres el paraigües però no pots controlar l’aigua”. I si l’aigua, seguint la seva lògica, és el patriarcat, es pot començar a conduir a través d’acords polítics que, segons la seva companya, són menys impossibles del que semblen quan es concreten en mesures, com ara la millora de la il·luminació, instal·lar canviadors per a nadons tant en lavabos d’homes, de dones com unisex i fer un mostrador ràpid per a persones amb nadons a l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), totes elles mesures que s’han debatut i aprovat a nivell local. A nivell general considera que s’ha de fer un pacte d’estat per abordar els horaris, el mercat laboral, la maternitat, la universalització de l’ensenyament de 0 a 3 anys i, fins i tot, el foment del teletreball.

Per acabar, Llorente lamenta que l’administració és molt lenta i, sobretot, que “el feminisme no te l’acabes a les institucions”. Diu que cal “baixar al fang” i afrontar que, mentre no es produeixi un gran canvi global, seguirà havent tot tipus d’agressions. Per això es pregunta: “Per què hem de seguir sofrint mentre la societat canvia? Les mesures com la dels autobusos són un pedaç? Sí, però no ho canviarem tot de cop”. Tem que, efectivament, qualsevol sistema de prevenció té un cert caràcter paternalista però que “més val una dona viva que una morta”. Com la resta de companyes, demana una aposta educativa que eviti que els homes cisgènere es creguin superiors i, malgrat el realisme necessari, demana mai deixar de pensar en gran.

Dels quatre partits, només Ciutadans ha decidit no donar suport a la vaga feminista del proper 8 de març i, encara que fer o no fer vaga no et converteix en més o menys feminista, com reivindica Lasauca, s’evidencia una diferència de criteri. Fernández-Jordán ho justifica per la crítica al capitalisme que inclou la convocatòria a nivell mundial. Tot i així, assegura el màxim respecte a totes les persones que decideixin no acudir als seus llocs de feina. D’altra banda, el debat al Ple també va evidenciar diferències en l’entesa de la convocatòria. Mentre el PSC va apostar per l’aturada de dues hores fomentada per UGT i CCOO, la CUP-PC va defensar el posicionament de la CGT, que proposa un dia sencer de lluita feminista.

Notícies relacionades