Publicitat

Joan Puigdomènech: “Haurem de fer un nou Congrés de Cultura Catalana per defensar els nostres drets civils”

Fotos: Jordi Pascual

Tenia poc més de 20 anys i des de l’associacionisme veïnal sabadellenc va emprendre una lluita per recuperar els drets socials i democràtics que havia perdut Catalunya durant la dictadura. Sota el nom de Congrés de Cultura Catalana, la ciutadania va decidir ara fa uns 40 anys jugar un paper decisiu en el marc de la transició, amb uns anhels que superaven amb escreix l’aposta cultural. El temps ha fet que quatre dècades després parlem d’aquell jove, Joan Puigdomènech, com a regidor de Medi Ambient i Comissionat de Participació Ciutadana a l’Ajuntament de Sant Cugat. Diu que la seva aposta política actual no té res a veure amb la d’aquells anys convulsos però a les seves venes encara corre la lluita veïnal, i es veu quan demana a les associacions del seu barri, Les Planes, que pressionin al consistori quan no els fa cas o va amb retard –i així ho fan, per exemple, amb la cobertura de l’Espai Pere Grau–. Però aquest cop Joan no ve a parlar de política municipal sinó de la lluita per les llibertats en el tardofranquisme, una determinació col·lectiva que, diu, s’assembla molt a la que s’haurà de prendre davant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El Congrés de Cultura Catalana va ser una mobilització popular que es va fer arreu dels Països Catalans entre els anys 1975 –mesos abans de la mort del dictador– i el 1977. L’aposta va cristal·litzar en forma de congrés només començar el gener de l’any en què finalment Franco perdria la vida amb la participació de més de 12.000 congressistes i el suport de prop de 1.500 entitats. D’aquella experiència es van fer volums estructurats per àmbits i realitzats a partir de les conclusions que es feien amb les trobades a cada municipi. A Sabadell va tocar l’Esport i el Lleure. Però Joan no ho va viure de primera mà. Ell estava a la base, a un Congrés de Cultura Catalana més proper a l’Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària antifranquista que a les conclusions i els volums acadèmics. Per això no li pesa reconèixer, malgrat la distància ideològica, la feina que va fer el PSUC perquè Catalunya s’alliberés per fi del jou i les fletxes: “És curiós com la formació va fer un servei al país i després el seu signe va desaparèixer”.

Amb l’empenta de la joventut, recorda que la crida de la seva Associació de Veïns del barri de Sant Oleguer era, sobretot, aconseguir que l’Ajuntament fos democràtic. Sense aquesta condició les entitats socials no paraven de topar contra el mur de la burocràcia d’un règim que es desmembrava a marxes forçades. “Recordo que vaig haver de fer una presentació acompanyat d’Antoni Farrés, qui posteriorment seria el primer alcalde democràtic de Sabadell”, rememora, “allà vaig dir que teníem un consistori que ens negava qualsevol cosa”. El crit democràtic superava qualsevol cotilla. Joan recorda que durant aquells anys la seva associació va fer moltes xerrades i va organitzar cursos de català per a una població autòctona que amb prou feines sabia parlar-lo però, sobretot, per a la gran quantitat d’immigració andalusa que arribava al barri donant una pluralitat que contrastava amb les zones cèntriques i benestants però que és indispensable per entendre la Catalunya que s’ha construït durant les darreres dècades.

Tot això pot semblar transcendental però l’associació de Sant Oleguer també es fascinava davant avenços que avui no són més que la nostra quotidianitat, com la separació de les escombraries que llavors es proposava emmirallant-se amb Alemanya, tot un far de prosperitat davant d’un país on encara es corria davant dels grisos. Per la capacitat de transformació d’aspectes tant aparentment banals com els residus, creu que les primeres eleccions municipals van ser claus: “Potser mai hem valorat prou la recuperació dels ajuntaments democràtics”. Si bé, es nega a donar un xec en blanc al concepte de la transició, que, diu, no va ser ni de prop modèlica. “La transició és la història d’una oposició democràtica que no va poder aconseguir un traspàs net a la democràcia”, reflexiona, “aquesta oposició va haver de fer una mena de reducció dels seus plantejaments”.

Per tant, Joan, des de l’associacionisme veïnal i una joventut que l’apropava al moviment estudiantil, va viure la transició com una forma de “salvar els mobles” davant d’un règim que no estava disposat a perdre tot el seu poder, tal com es fa evident mirant algunes de les cares més reconegudes del traspàs a la democràcia; personatges com el rei, elegit a dit pel dictador; Adolfo Suárez, criat i crescut políticament al Movimento, o Manuel Fraga, qui fins i tot havia estat ministre d’Informació i Turisme. Per això ell va votar “sí” a la Constitució Espanyola del 1978, perquè era l’única garantia de no retrocedir al franquisme: “Era com dir ‘ep, que aquests estiguin quiets!’” Evidentment, ara les tornes han canviat, la dictadura queda lluny i, reivindica, moltes generacions ja han nascut en democràcia.

D’aquells temps també recorda com molts dels amics, estudiants i persones que havien participat activament als moviments en favor de la democràcia, com el propi Congrés, havien passat de ser un reducte de resistència a aspirar a ser escollits en les primeres eleccions municipals democràtiques. Reconeix que els que van acabar entrant a la institució se’ls miraven amb un cert respecte i estranyesa. “No sabíem que era la política democràtica fins que va començar”, explica. Quan van veure com es va posar a funcionar la institucionalitat, van començar a fer-se preguntes: “Ah, què la política era això? Eleccions, càrrecs..? Crèiem que era una militància de sacrifici continu”.

Ara que tot allò queda molt lluny, arriba el que per a Joan és una nova amenaça als drets civils i democràtics, que va des de les crides a la intervenció dels mitjans públics fins a la dissolució del Parlament. Davant dels embats que pugui plantejar un present polític incert diu que “haurem de repassar l’enginy i l’estratègia per lluitar i rescatar els drets civils que es va veure al Congrés de Cultura Catalana”. Malgrat tot, es mostra optimista perquè, explica, la societat catalana sempre que ho necessita treu “una espècie de figura que empara un moviment de lluita pels drets civils”. Coneixent la seva idea política, això que demana no és el que poden fer ja avui dia l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural? “Ja veurem què passa amb aquestes organitzacions, de moment els seus caps són a la presó”, sentencia. D’aquesta possible nova lluita només és capaç d’avançar que les xarxes socials seran indispensables, una eina que no va poder utilitzar ara fa 40 anys i que pot canviar les formes però no el fons de les reivindicacions que, considera, es repeteixen quatre dècades després.

Notícies relacionades