Publicitat

Indignació gerencial i politiqueig sobre seguretat ciutadana

Fotos: Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. De sobte, després d’una breu explicació de l’alcaldessa, tot el personal de la branca gerencial de l’Ajuntament –càrrecs directius i de confiança– desfila cap a fora del Ple. És una mostra –corporativisme ridícul segons Álvaro Benejam, del PP– del desacord amb la moció presentada per Ciutadans i PP per demanar el cessament del director de Seguretat Ciutadana, Jaume González.

No és habitual que hi hagi cap reacció més enllà dels polítics però l’arrencada del 2019 ha portat novetats perquè, tal com han recriminat gairebé tota la resta de grups polítics, els taronges i populars han apuntat al càrrec tècnic que, a més, i a diferència de molts dels seus companys, va aconseguir la plaça a través d’un concurs públic. La situació de la seguretat i l’augment dels robatoris durant el mandat –tot i que amb una lleugera davallada el darrer any– han estat els detonants de la proposta.

Però la seguretat no només és una qüestió dels partits. Una vegada més el Ple de gener ha acollit un munt de gent encapçalada per Alfredo Cernuda i, per primer cop, també per Ángel García –policia jubilat–, per demanar més mesures de seguretat a Sant Cugat i, especialment, a Valldoreix i la Floresta, on els robatoris han crescut un 81% i s’han mantingut respectivament en comparació amb el 2017. A mesura que la causa ha guanyat adeptes, Cernuda ha mantingut el pols i, fins i tot, l’ha intensificat però sense cap nova resposta per part del govern.

La tinenta d’alcalde de Seguretat, Cristina Paraira, repeteix com un mantra que el govern no banalitza la seguretat, que la tecnologia és un mitjà a més a més dels agents –tot i que al mateix temps reconeix que les 20 contractacions d’agents per a la Policia Local durant el mandat potser no n’han sigut suficients tenint en compte les ràtios i jubilacions– i, per primera vegada, que s’ha aconseguit una lleugera davallada dels robatoris després de més d’una dècada (el que és cert amb les xifres facilitades pels Mossos però fals amb les del Ministeri).

Al final de tot –i ja n’he perdut el compte– l’alcaldessa, Carmela Fortuny, ha emplaçat els veïns concentrats a l’Audiència pública a una nova reunió monogràfica. A Cernuda li sona a broma i, amb la força del suport veïnal, ha acabat la intervenció entre aplaudiments i comentaris en veu baixa de com de malament està gestionant l’Ajuntament aquest afer. García, en la seva primera visita al Ple, no deu haver tingut una percepció gaire diferent: “La senyora Paraira sempre respon amb ambiguitats!ˮ

Ara la resta de partits reconeixen, almenys discursivament, que els robatoris són un problema a la ciutat i que cal actuar i, justament per això, rebutgen de front que es proposi la dimissió d’un càrrec tècnic: “Hauríeu de demanar responsabilitats polítiques, en qualsevol casˮ, ha recriminat gairebé el conjunt de l’oposició no proposant de la moció. La majoria de les intervencions han anat en el sentit de criticar als proposants l’ús de la seguretat com una arma electoral i l’aparent sense-sentit que suposa demanar un cessament sense acompanyar-lo d’altres mesures que suposin una millora de la seguretat.

Els proposants han dit que a la Policia Local hi ha absentisme i desmotivació, que el govern és culpable de la manca de seguretat, que no hi ha comunicació entre els càrrecs de l’Ajuntament i els agents, que no s’estan prenent mesures valentes, que hi ha unes 2.000 famílies afectades, que des de l’arribada de González els robatoris no han parat de créixer i que la lleugera millora ha estat gràcies a la presència policial al carrer, la qual demanen reforçar. Al final, els taronges i populars s’han quedat sols demanant el cessament i la celebració d’un Ple extraordinari de ciutat per a parlar a fons de seguretat, mesures totalment inconcretes per a la millora de la seguretat a ulls de la resta de l’oposició i del govern.

I és aquí, en el politiqueig, on els grups demanen un gran acord de ciutat en quant a seguretat, amb propostes diverses però que no només no encaixen entre elles sinó que, en molts casos, ni s’han portat a debat amb una capacitat de concreció. Perquè és cert que l’esquerra, sempre incòmoda en parlar de seguretat per ser un terme molt més propi de la drets per la seua conceptualització, s’ha atrevit a parlar-ne i fins i tot fer propostes atrevides però, ara per ara, no hi ha pacte de ciutat per a revertir el que hi ha. Només la constatació que no, la solució no és fàcil i potser ni existeix si l’objectiu és rebaixar la xifra de forma exponencial en poc temps.

Notícies relacionades