Santi Guillén: “Per a molta gent el Pacte del Majestic va ser política emotiva”

Fotos: Jordi Pascual

El Grup Laboratori Sant Cugat, participant de la Fundació Rafael Campalans, l’autodenominat think tank del PSC, va presentar dijous passat el document Cap a nous projectes d’acció política socialista. Política i emocions en què es fa una reflexió sobre la presència de l’emotivitat en l’esfera pública i, especialment, en la política a partir d’una anàlisi de les accions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). És un text que porta enllestit des del març del 2015 tot i que no ha estat presentat fins enguany per l’alt moviment electoral dels darrers mesos. La publicació s’ha fet coincidir amb la presentació del grup. Maria Dolors Renau, coordinadora del Grup Laboratori i participant al patronat de la fundació, i Santi Guillén, membre del grup, parlen amb elCugatenc sobre el document i les seves reflexions.

Com neix aquest document?

– Maria Dolors Renau (DR): El Grup Laboratori Sant Cugat som unes 9 persones que ens hem trobat amb la voluntat de reflexionar sobre aspectes de la vida política que normalment no es tracten en les estructures del partit. Ho hem fet seguint la línia de la Fundació Rafael Campalans, que té una llarguíssima trajectòria intel·lectual. Nosaltres, compartint una visió progressista, no necessàriament partidista, volíem rumiar sobre el moment actual i els problemes polítics i socials que es plantegen. Ho hem treballat sense pressa perquè ens feia molta falta poder parlar entre nosaltres.

Arrel de trobar-nos prenent cafè, vam pensar que podíem fer alguna cosa lligada a aquest esperit ampli de la fundació. Ens trobàvem un cop al mes aproximadament per discutir, fer esquemes... Vam poder produir aquest primer document ara fa any i mig aproximadament. Ho vam presentar a la fundació i ara, passades les eleccions, hem decidit presentar el grup i el document.

En vindran més.

– DR: Treballem en el segon, que ja té els esquemes fets i ho hem reprès.

Feu una valoració positiva de la presentació?

– DR: Va venir la presidenta de la fundació i nosaltres dos com a membres del grup. El públic va fer preguntes i reflexions molt interessants. Hi va haver un ambient de reflexió, que és el que volem. No volem entrar en qüestions directament polítiques malgrat estar sota el paraigües del PSC.

– Santi Guillén (SG): HI va haver molt nivell. Recordo un assistent que va preguntar si hem entès realment com funcionen les associacions en el món de la política. Ara trobem que els partits tradicionals no saben relacionar-se amb elles i a la inversa. És una pregunta clau per al que fem.

Així i tot hi ha hagut canvis des que es va fer el document.

– SG: Per exemple, nosaltres analitzem la PAH i ara la que era la seva cap és alcaldessa de Barcelona. Colau ha passat d’una associació que ajudava els veïns pel tema hipotecari a haver-se d’enfrontar a la gestió turística i el seu efecte sobre els habitants. Això no és una assemblea amb els afectats, és agafar estratègia de primer nivell, internacional. Pot una associació gestionar el que planteja o cal que es converteixi en un partit? Són preguntes sobre les quals hem de reflexionar.

Sobre la relació entre moviments i partits, en el document feu un petit esment a la transició, quan dieu que molts partits no van entendre l’associacionisme.

– DR: Grans líders dels moviments socials es van comprometre políticament agafant càrrecs. A més, quan es va arribar a les institucions, a la gent que veníem de l’oposició i la resistència ens va semblar que la vida política era el més important. Vam abandonar una mica el valor de les associacions, que es van sentir desemparades. Errors se n’han comès perquè sinó no hi hagués hagut un seguit d’anys en què la vida associativa estava molt feble. Tothom anava a la seva; va coincidir amb les grans bombolles.

Hi ha sectors que fan una crítica a la transició com una mena de boc expiatori de tots els mals que tenim ara.

– SG: Érem uns aprenents. No ho havíem fet mai, com anava a sortir bé a la primera?! Haver fet oposició al franquisme no et donava l’experiència per treballar a les institucions. Ara, als del discurs contrari a tota la transició jo els anomeno adanistes –d’Adan– perquè sembla que ara apareixen i ho inventen tot!

– DR: Haurien d’haver vist com es vivia perquè qualsevol dia podien matar algú, com va passar a Atocha. La situació emocional era dura. Els pactes es van fer de forma possibilista perquè hi havia l’exèrcit al darrere.

Des de llavors els moviments i la forma de comunicar idees polítiques han canviat molt. L’eclosió d’Internet ho ha transformat tot. Al document expliqueu la importància de les xarxes socials. Com han de funcionar per encarar el debat polític?

– SG: A les xarxes socials es troben tots els moviments i associacions nous, tant de dretes com d’esquerres. Tots les fem servir. No pel fet de tenir-les ho fas bé o malament ni tens èxit o fracàs. Tenen molt valor i un potencial que encara no sabem quin és. La barbàrie de les eleccions d’Estats Units, per exemple, s’explica per les xarxes socials. Bernie Sanders com a alternativa també, potser més que Trump. Ell no només comunicava sinó que feia participar.

Cridar a la gent a la participació és una posició més madura. Les xarxes poden servir per superar la passivitat de la gent i convertir-se en eina d’activació o no. També es poden servir per omplir la gent de mentides emotives, com Trump.

És una visió de campanya i no d’acció de govern.

– SG: En aquest cas sí però el cas de la PAH demostra que van saber utilitzar les xarxes d’una manera molt elegant. La gent amb problemes hipotecaris no fa servir les xarxes perquè està molt fotuda i no té un nivell cultural per fer-les servir. Els que sí tenen el nivell són els enllaços. Comuniquen, per tant, per persona interposada. Si estàs tant fotut que et poden treure de casa, no vas dient-ho.

Les xarxes poden servir, per tant, per coordinar un moviment amb un disseny operatiu molt elaborat. Aconsegueixen crear una pauta de funcionament que es repeteix fins a més de100 poblacions a tota Espanya en el seu màxim moment. Hi ha gent que creu que la PAH és un moviment que apareix quan a algú el fan fora de casa però realment és un procés emotiu de maduració que agafa gent fracassada i deprimida, els reforça, els empodera i els converteix en gent activa que treballa en grup per ajudar-se mútuament.

No són els fidels d’un grup amb un líder a qui seguir. Això no ho ha fet mai la PAH, almenys en les seves fases inicials; ara no parlem de l’Ajuntament de Barcelona. Passar d’això a arribar a presentar-se a les eleccions és un salt mortal.

En el document apunteu que ja temps enrere a la PAH hi començaven a aparèixer membres de la CUP i Izquierda Unida. Ara està la que era la seva líder, Ada Colau, com a alcaldessa de Barcelona. S’ha desprestigiat la PAH?

– DR: La nova etapa no l’hem analitzat però ha perdut protagonisme perquè hi ha menys casos i no ens sabem tant. S’ha avançat molt en matèria hipotecària també des dels ajuntaments. Nosaltres vam seguir el cas de Terrassa que es va implicar molt i fins i tot va haver judicis. La PAH va bellugar moltes coses més enllà de la gent que hi havia al carrer. Ara, els resultats estan dispersos encara, com s’ha demostrat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les clàusules sòl.

Destaqueu que la PAH va aconseguir que aparegués al discurs polític un assumpte del qual no es parlava.

– SG: No només no se’n parlava sinó que era tabú. Tothom sabia que ficar-se aquí era trobar-se amb el verdader poder fàctic, el dels bancs. S’havien permès dissenyar amb els diferents governs un model de llei hipotecària que ha tingut vuit sentències condemnatòries del TJUE. Era viciós i únic, una creació hispànica. Però ningú s’atrevia a posar el dit a l’ull a aquesta gent. Per això era tan improbable que la PAH tingués èxit.

El de després no m’interessa tant, probablement la PAH esdevindrà una organització com qualsevol altra. Però inicialment va aportar la novetat de mobilitzar gent amb una condició molt dura per convertir-la de fracassada en indignada. Van trobar l’urani, van saber mobilitzar a través de grups que funcionen amb una càrrega emotiva molt forta. Aquí se centra la nostra anàlisi.

Amb les emocions es pot treballar a favor i en contra de les persones. És una tonteria desqualificar una organització perquè utilitzi les emocions. Hi són a tot arreu, les pots amagar o exhibir, utilitzar per esclavitzar o no. La PAH és un exemple positiu. Quan van analitzar-ho la paraula de moda a la premsa era “populisme” i qualsevol grup nou se l’acabava etiquetant així.

Què és populisme?

– SG: És una paraula agressiva que s’utilitza per desqualificar. Així i tot en els seus orígens era una paraula positiva, almenys així s’utilitzava a l’Amèrica Llatina. El grup de la Complutense que va fer Podem van venir reivindicant el populisme però els mitjans li van donar la volta. Populisme no és res concret per això nosaltres tampoc volíem definir-lo. Volem evidenciar que hi ha situacions concretes gestionades amb emocions, unes de manera humanista com la PAH i d’altres de manera explosiva com amb el Brexit o el Trump.

Les persones es poden controlar a través de les emocions i així aconseguir una fidelitat fins a la mort. Pots dir un dia una cosa i a l’endemà una altra i et seguiran igual. Són bojos els que han votat Trump? No, són tan llestos com nosaltres. El voten perquè tenen moltes emocions, en el cas americà centrades en la venjança. Els votants de Trump són blancs de classe mitjana que han sofert la deslocalització d’empreses.

Sembla que la política de les emocions acaba cridant als perdedors de la globalització.

– SG: D’aquí ve molt. Tots els que protesten ara són víctimes de la globalització perquè aquesta té caràcter econòmic i cultural. Si no te n’ha afectat una, t’ha afectat l’altra o les dues.

– DR: Hi ha una necessitat humana de proximitat. No és només una qüestió de com de lluny queda Amèrica sinó que tota persona necessita saber les causes d’allò que li passa en la proximitat. Per exemple, el Parlament Europeu i la Unió prenen unes decisions complicadíssimes que acaben arribant-nos a nosaltres com a normes inamovibles. Evidentment hi ha hagut una cessió de poder cap a Europa però no un retorn explicatiu ni la possibilitat de participar al mateix nivell. La gent necessita saber què li afecta. Amb la globalització si no hi ha un govern mundial i un retorn de la informació estàs perdut.

Però en el cas europeu hi ha altres motius per al neguit més enllà de la globalització.

– SG: Tots els governs europeus ho han fet tot per desprestigiar Brussel·les per prestigiar-se ells. Si quan les coses van bé t’atorgues el mèrit i quan van malament li tires la culpa a la Unió Europea, has posat el dimoni en marxa. La legislació europea ens ha salvat d’una llei hipotecària que semblava que no es podia desfer però això no ho sap gairebé ningú. Al poble el salva Europa però els govern no volen que se sàpiga.

És només un exemple de com ha afectat Europa. Quan vam entrar es van canviar moltes coses i vam respirar respecte als cops militars perquè estàvem sempre amenaçats. Tothom estava convençut que la gent d’Alianza Popular estaria en contra d’Europa per això. Ens han salvat tot i que els polítics no ho reconeixeran mai. A més, Brussel·les té molt mala premsa.

Ara fa uns mesos el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz publicava el llibre El Euro en què ve a dir que part del fracàs del projecte europeu i la crisi de l’euro ve donat perquè els polítics no han sabut donar una visió positiva de la Unió Europea.

– SG: No han volgut donar-la. Penso que hi ha malícia en això. Abans pagàvem les hipoteques al 18%, amb l’entrada a l’euro al 3 o 4%. La gent no s’ha assabentat que les hipoteques van baixar de preu perquè teníem l’euro.

Veiem, per tant, que les persones cridades per l’emotivitat poden tenir preocupacions molt globals. Com han d’afrontar-ho els partits ja des d’una perspectiva d’acció política?

– SG: Quan un grup es gestiona a través d’emocions és molt difícil que es desmunti. Jo ho comparo amb les sectes. Si entres a una i la teva família et diu que no hi vagis, no faràs cas perquè l’emoció funciona així. Que als votants del Brexit els diguis que sortir de la Unió Europea pot tenir efectes nocius per a l’ocupació els és igual perquè es mouen per un motor emotiu, que en el cas britànic és probablement nostàlgic de l’imperi. A aquesta gent els importa la venjança acumulada i veuen que hi ha un líder que els hi ho dóna.

Els líders que volen fer front a moviments emotius amb arguments científics o raonaments no tenen res a fer; fins i tot els poden provocar més. Els líders porten la gent a uns extrems que acaben perjudicant a ells mateixos. El gran error de les persones que utilitzen raons és ignorar les emocions.

Sempre poso l’exemple d’Escòcia. Quan estaven a poques setmanes del referèndum tots els experts els deien que la independència aniria malament però Cameron va anar a dir-los que els estimaven; això són emocions. Les emocions només es tracten amb emocions. La majoria de partits tradicionals no utilitzen les emocions en la seva pràctica política. Quan més experts tenim, més molestos estan els emotius.

Ara, l’emotivitat en política no són només frases com la del Cameron, perquè poden ser molt poc creïbles. A Alemanya, per exemple, hi ha mitja població ajudant els refugiats i per això l’altre dia un polític alemany deia que malgrat la xenofòbia els constitucionalistes guanyaran les eleccions. A Alemanya això s’ha treballat molt.

No cal anar tan lluny, però.

– SG: El govern que més gestiona les emocions el tenim aquí mateix, a plaça Sant Jaume. Ara bé, s’obvien les emocions de l’altra banda. Imagina’t a Rajoy venint aquí a dir que ens estima molt. Fins i tot quan ho va fer Aznar hi ha gent que va pensar que no era tan dolent. Ell va signar el Pacte del Majestic amb Pujol i ningú va dir que era la dreta que se’ns menjava vius tot i que ho era. Per a molta gent el pacte va ser política emotiva.

– DR: Així i tot, els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat quan decideixen què és i què no és notícia. La gent que s’ajunta per crear no és notícia o almenys no ho és al mateix nivell que les que obren els noticiaris, desgràcia rere desgràcia. Per tant, el sentiment d’impotència augmenta i qui mana es reforça.

Llavors, les emocions no són ni bones ni dolentes en política.

– SG: Molta gent pensa que són dolentes. Si dius que algú parla emocionalment vens a dir que té un estil insegur i no científic. L’emoció la tenim tots, odiar o estimar no té mèrit. Cal realisme perquè la gent que es desentén de les emocions s’equivoca. Cada dia tenim notícies que només s’expliquen perquè hi ha una gran càrrega emotiva. S’han de saber gestionar les emocions també políticament.

La paraula emoció i moció tenen la mateixa arrel, és el que fa que et belluguis i el moviment. Una societat sense emoció està morta. Quan hi ha gent que actua hi ha emocions al darrere. És un tema neutre però que s’ha de saber gestionar. Tu mateix has de posar en crítica el que les teves emocions t’aporten. És com la mà dreta i l’esquerra: sense emocions no vius però només amb elles tampoc. És un problema per a molta gent de la nostra generació i una mica anteriors perquè han tingut un ensenyament totalment antiemotiu. Aquest àmbit es considerava formes de pensar femenines, que venia a dir que eres inferior. Encara surt gent de la universitat així.

Ara hi ha una eclosió de reaccions perquè hi ha molta gent que ha patit molt emocionalment, més que abans. Si et van dir que eres ric perquè podies tenir una casa i un cotxe gros però et falla la hipoteca, has estat humiliat. Hi ha molta gent de la classe mitjana així, i aquesta classe és molt més explosiva que els pobres. Per això hi ha discursos polítics emotius que s’aturen allà on acaba la classe social sensible, a la resta de gent no els hi afecta. En el cas de Trump hi havia uns seguidors emotius i uns detractors que no han estat afectats per aquesta emotivitat.

O tenien una càrrega emotiva contrària.

– SG: És possible. Estar vinculat a una església, un partit, una família molt familiar, un poble criticat... crea paraigües.

– DR: Així i tot les emocions han estat sempre al darrere dels grans moviments de la història, sinó no s’explica la Revolució Francesa ni els avenços de la classe obrera. Així i tot, no sempre s’han bellugat en aquest sentit. La diferència respecte a la història és que ara ho teoritzem i en sabem més. Abans hi havia unes creences globalitzadores com les religions i el racisme que ara s’han diluït fomentant que les persones ens sentíssim més individuals i amb més valors.

El canvi és l’individualisme?

– DR: Exactament. Els drets individuals tenen una part molt bona però també fan que flaquegi la solidaritat. Més endavant ho haurem de relacionar també amb l’esclavatge, per exemple. Diuen que hi havia esclaus que se sentien bé amb aquesta condició perquè era com el seu destí. Després tot va canviar.

– SG: Ara arribes a un punt en què pots plantejar-te si necessitàvem l’opressió per evitar aquest tipus de conflictes. L’alliberament arriba a partir del 1900 i facilita l’opció individual. Podem arribar a l’extrem de plantejar-nos que si alliberant-nos, trencant els vincles, ens ha vingut el desastre, el millor és no alliberar-se. Això és el conservadorisme. Els conservadors tenen por i amb raó.

No només en el que entenem com a conservadorisme en l’eix ideològic...

– DR: Veig que hi ha part del feminisme que retorna molt a la cura. Per mi és un cert retorn perquè no es troba l’equilibri entre la llibertat individual i la necessitat de la cura.

– SG: Passa a molts àmbits perquè hi ha gent que ha fet un ús abusiu de la llibertat, s’han trencat totes les barreres i els conservadors s’han horroritzat. Per això els voten.

Notícies relacionades