Dimitri Defranc: “L’argument d’'et va posar qui et va treure' és fal·laç”

Fotos: Jordi Pascual

Ell ha estat el protagonista d’una de les notícies polítiques de principi de curs. Les desavinences en el grup municipal de la CUP-PC van saltar a la llum pública abans d’estiu tot i que els problemes venien de mesos enrere. Després que els desentesos entre Dimitri Defranc i els seus companys regidors deixessin de ser un problema intern, els dos partits de la coalició li van demanar la dimissió però ell ha decidit quedar-se com a regidor no adscrit. En aquesta entrevista planteja el seu punt de vista sobre els inicis, els punts de desacord i l’esclat públic i mediàtic del conflicte així com el camí de futur fora del grup.

Defranc es presenta a l’entrevista amb voluntat de tancar l’assumpte, el mateix que va fer Núria Gibert, portaveu de la CUP-PC, en una entrevista anterior que també va oferir a aquest diari. De fet, tant la CUP com Procés Constituent, el portaveu del qual també va donar el seu punt de vista en una altra entrevista,  ja han anunciat que no es pronunciaran més sobre la marxa del regidor del grup municipal. Ara és ell qui, repassant alguns dels punts del conflicte, es planteja deixar els darrers mesos en el passat per treballar de cara al futur en la seva categoria de regidor no adscrit, diu, sense pressions de cap organització ni amb estratègia per guanyar o perdre vots.

– Els teus companys de grup municipal diuen que no treballaves ben integrat i que hi havia desavinences. Tens la mateixa percepció?

– Sí, no hi havia bona entesa. Les prioritats entre allò que detectava al carrer i el que parlava amb la gent del grup o el que ells detectaven no eren les mateixes. Si bé, teníem moltes coincidències, de fet, el programa el vam treballar conjuntament de manera participativa. No hi ha hagut cap problema de programa ni les coses de fons. Tal vegada sí hi va haver discrepàncies en l’estratègia, com seguir i com entendre el treball. Això pot ser per la cultura política o la cultura en general. En qualsevol cas, ens ha costat un lloc.

– Expliquen que hi havia coses de treball conjunt de les quals discrepaves. No estaven al programa?

– És el cas de la discrepància, exemple típic i més visual, en l’assumpte de Cal Castillo. Es tractava de decidir quin model vols per a la ciutat, de granja escola o no; de com fer l’expropiació, si és just el que es paga o no... El propi Castillo deia que per una rotonda es paguen 4 milions i a ell li van donar 2 o 3 euros per metre quadrat. Són elements que es discuteixen fora dels grans assumptes programàtics. Discrepàncies hi havia però com tu i jo podem discrepar. Eren diferents formes de veure la política. Sempre ho havia entès com una riquesa i no com una debilitat.

– Cal Castillo ha estat el tema més sonat perquè va ser el moment en què es van visualitzar les discrepàncies amb el teu posicionament que trencava la disciplina de vot. En l’entrevista a Gibert, ens va explicar que el teu vot s’explicava perquè havies parlat amb ell i havies fet un pacte.

– [Fa cara de sorprès] M’acabo d’assabentar ara. La primera vegada que vaig veure el tema de Cal Castillo va ser al TOT en una entrevista al propietari. Tenia entès que s’havia tancat. No puc negar la meva naturalesa, sóc immigrant però he estudiat veterinària i sóc biòleg. Des dels 13 anys tinc la qüestió animalista dins. Sóc biòleg abans que immigrant.

Quan ho vaig veure, li vaig trucar, com he fet amb molts veïns quan he vist problemes, altra cosa és que et vulguin atendre. Vaig parlar amb Castillo, amb el Parc de Collserola, amb els veïns...

– A títol individual o com a grup?

– Era agost i estaven tots de vacances. Quan vaig tornar em van dir que això s’havia de fer més en equip. Llavors els vaig deixar tota la informació que havia recopilat perquè ells dirimissin. Va haver una manca de debat perquè els elements de prospecció no es van tenir en compte.

– Però la votació va ser al febrer, com es va fer això a l’agost?

–  Es va votar a l’hivern però havíem treballat el tema abans. Vinc de la militància de carrer i he treballat durant molts anys a un diari digital. Quan et trobes en un marc de regidor, has d’escoltar tots els veïns. Després veuré si l’assumpte el passo a un altre company o el podem treballar conjuntament.

Quan entres com a regidor et trobes una dinàmica que no saps com funciona. Els polítics venen una imatge que ho saben tot però és fals. Si et porten temes d’urbanisme, per exemple, i ets periodista o filòleg, no ho domines. Has de tenir un temps d’aprenentatge i acompanyament dels companys. El màrqueting polític dóna la imatge que ho sabem tot, que ens hem d’asseure bé en una entrevista i que aquest croissant [assenyala el croissant que hi ha sobre la taula] ha de mirar per aquest costat a la càmera... Als pobles som molt més humans i imperfectes. Seria com dir-li a un nen que aprèn a caminar, que si es cau és un mal caminador. Has de cometre erros.

Una altra cosa és la percepció dels errors per part de la gent o dels companys. Si tens un company, ho pot veure com un error; si tens algú que no és de la teva simpatia, ho veuràs com una traïció o posaràs l’epítet que en aquell moment et convingui.

– Permet-me tornar a Cal Castillo i després parlarem dels errors. Al final aquell espai no serà una granja escola perquè l’Ajuntament s’ha fet enrere.

 – Quan es parlava amb el Parc Natural de Collserola, es podia intuir que alguna cosa així podia passar perquè no volien. Els funcionaris no veien viable la granja escola perquè volien que allò fos parc. Però tampoc veuen viables les cases que hi ha al voltant. Si hi havia resistència dels veïns i no hi havia voluntat del parc, la qüestió era difícil.

Ara bé, l’expropiació permetia acabar amb un conflicte enquistat. Castillo és un home de 80 anys que tenia els animals allà, no estava disposat a abandonar-ho i per això havia arribat a un acord amb l’Ajuntament, del qual jo em vaig assabentar després. Quan pensava en Cal Castillo, no tenia en ment una expropiació sinó més bé un lloguer. Això permetria tenir l’ús i hagués pogut sortir molt més barat.

Els veïns posaven Castillo com el problema, no els animals. Quan veies això, podies deduir que si no estigués Castillo i la granja escola aparegués com a valor per a Sol i Aire, podia ser convenient per als veïns. Però el Parc no volia més moviments a la zona.

– Per què vas votar, llavors, a favor de l’expropiació?

– Perquè acabava amb el conflicte. A més, amb els veïns titllant Castillo d’irresponsable i volent els animals en bones condicions, feia que l’administració portés l’assumpte. Obria la porta a asseure’s a parlar i treballar-hi; sempre amb l’oposició del Parc de Collserola que tampoc vol la presència dels veïns. De fet, l’Espai de Regulació Especial (ERE) de Sol i Aire està en l’aire, encara no s’ha negociat. Els partits, tant a la Generalitat com al Consorci, van passant la patata calenta d’uns a altres.

– Però de Cal Castillo hi havia un conveni que acabava al 2018.

– Sí però Castillo tenia altres papers que el reforçaven per quedar-s’hi. Quan ell va tenir el permís, va assumir silenci administratiu per seguir amb la granja, per exemple. Hi havia arguments a favor i en contra.

Jo vinc del món de la militància. Si hi ha un conveni amb l’Ajuntament però fas resistència amb gent que et dóna suport, també et pots quedar. De fet, un contracte de lloguer és una mena de conveni, un acord entre dues parts, però quantes cases ocupades hi ha?

També s’havia de plantejar què fer amb els animals quan marxés Castillo. Quina era la solució? Ell estava allà pels animals. El problema va ser molt més tècnic, polític i complex de com es va tractar en el seu moment. Es va tractar superficialment. No es va considerar les persones ni les persones entre elles; no hi havia possibilitat de mediació entre Castillo i els veïns.

Vinc del món de la mediació, on una persona no se superposa a l’altra sinó que les dues parts cedeixen. Si no hi ha possibilitat per fer-ho, no hi ha possibilitat de mediació. Si no hi ha mediació, qui ha de decidir és l’organisme competent. En aquest cas, l’Ajuntament va prendre la decisió que li va semblar competent per solucionar el problema.

– Així i tot, amb els animals sí se sabia què fer. L’Ajuntament ha pagat per treure’ls d’allà.

– Fins el moment no. Va ser després de l’expropiació.

– I prèviament alguns animals. [elCugatenc va explicar que al mes de gener, el mateix en què es va votar l’expropiació, la Junta de Govern ja havia aprovat diverses partides per al manteniment i subministrament alimentari així com, també, el trasllat d’alguns exemplars].

– No. Fins el moment de l’expropiació estaven en augment perquè li’n seguien portant perquè a aquesta ciutat ni al voltant hi ha cap centre de contenció d’animals exòtics. Els animals es classifiquen en tres categories: gats i gossos, exòtics –conills i altres animals que la gent compra als garden– i fauna autòctona. L’únic tipus protegit és la fauna autòctona.

Si en aquest moment et cau a casa un falciot, el dones als forestals, però la resta d’animals no tenen aquesta protecció. Gats i gossos estan protegits per polítiques municipals. Les queixes amb els porcs senglars, per exemple, són perquè no existeix on portar-los. Aquesta ciutat, que tenim en molta alta estima, té un buit gran que ara es tracta de solucionar en la Taula de Benestar Animal.

L’únic punt de contenció que existia era Cal Castillo. Fins i tot els Mossos li entregaven animals, m’ho ha ensenyat amb documents. Implícitament, Castillo feia un servei a la comunitat. Podies tenir molts problemes amb ell, com les olors o el soroll, però feia un bé. Si no hagués estat a aquell lloc perquè estigués apartat, ningú es queixaria. Ell continuaria amb la seva activitat i l’Ajuntament s’hagués estalviat molts diners en la recollida i contenció d’animals.

Hi ha molts elements. L’assumpte es va portar a un nivell molt per sobre, com si mereixia els 50.000€ de l’expropiació o no, però hi havia molta informació per sota i anys de conflicte. Des d’una perspectiva animalista és molt interessant.

– Deixem Cal Castillo. Abans em parlaves d’errors. Els teus excompanys expliquen que ells percebien errors però, en veure que no se solucionaven, van deduir que no eren errors sinó una manera personalista d’entendre la política.

– Són qualificatius subjectius. Què entenen ells per personalisme? És escoltar la gent del poble i, per parlar, crear vincles? Què som primer, màquines de partit o persones? Quan posen aquests debats sobre la taula, posen adjectius qualificatius que l’imaginari popular posa en un calaix. Si algú diu que ets un lladre i un corrupte, hi haurà gent que dirà: “Com que lladre?!” Però haurà passat de la paraula “corrupte” perquè té l’ús tant gastat que ja no té importància. Però amb “corrupte” t’insulten més que amb “lladre”.

Quan s’empren els adjectius qualificatius, es perd el debat polític de coses que són molt més profundes. Els partits són un fi en si mateix o són una eina per servir a la gent? Per a mi són clarament una eina. Si em dius que un partit és personalista, és clar, el portaveu haurà de ser una persona –o diverses–! La política, sobretot la local, és una qüestió de persones.

En la campanya, els partits treien el seu cartell. Convergència, per exemple, treia Mercè Conesa perquè era la seva persona forta. Nosaltres, en canvi, en vam fer un amb totes les cares de la gent de la llista perquè utilitzàvem les persones, que són les que valen en la política local.

– Persones que s’havien sumat a un projecte col·lectiu que havien pactat.

– Sí, el que es va poder pactar dins del marc legal per fer el projecte, és a dir, a través d’un partit. A la política hi ha poc marge per estar fora dels partits, és una cosa que s’ha de revisar. S’ha d’anar cap a un model en què els partits tinguin menys pes i siguin les persones les que tinguin un pes més fort, però no com a imatge per a un cartell.

Ells ho utilitzen com un insult però, si en un moment comences a ser conegut quan no tens ni força a la premsa, uns poden dir-te personalista en sentit negatiu i altres com una cosa positiva. Si ho consideren negatiu és per les seves concepcions mentals.

Em costava molt visualitzar la dinàmica de treball que utilitzaven. Quan llegeixes les constitucions de la URSS o Cuba, per exemple, veus que “el col·lectiu és tot”. Quan llegeixes la d’Estats Units, és la propietat privada. Eren models enfrontats però, quan va passar el temps, vam veure que no valia ni l’un ni l’altre, havia de ser la combinació de les dues coses. Això ho vaig aprendre quan vaig treballar en la Constitució d’Equador, motiu pel qual vaig entrar a Procés Constituent. A Equador es reconeixien els drets comunitaris, individuals i molts altres. Aquests epítets venen d’una visió específica d’un grup de com fer política. Hem de superar aquesta fase. És com si t’afiliessis a un partit de dretes i diguessis que l’empresa privada ho és tot.

La política local és d’aprenentatge perquè les dinàmiques són molt complexes. Tots els dies s’aprèn alguna cosa. Quan feia campanya, com havia participat en diversos processos electorals a la universitat, vaig arribar a pensar que ja sabia de què anava la cosa, pobre estúpid!

– Evidentment la política local és un món però la crítica que et fan no és pels errors d’aprenentatge. De fet, ara recriminen que havent decidit quedar-te com a no adscrit, has incomplit el codi ètic pactat abans de les eleccions.

– Es pot matisar molt. El codi ètic deia que per problemes prolongats i desavinences et podien demanar l’acta. Qui? No ho deia enlloc. Sota quines circumstàncies? Tampoc ho deia. És com si jo et digués que tens cara d’assassí i t’envio pres quan el que recull la llei recull és que matar és un delicte. Tots els partits tenen aquesta regla perquè es veuen afectat per la Llei de Bases del Règim Local –també al Congrés– que dóna llibertat als càrrecs públics. Jo demanava que, com estava d’acord amb allò perquè ho havíem signat, havíem de fixar unes normes clares.

– Quan ho vas demanar?

– El 12 de juliol.

– Ja s’havien fet les eleccions.

– Sí, però si tens un codi ètic, abans o després, reglamenta’l. És independent que s’hagin celebrat eleccions o no perquè el codi ètic no està amarrat per llei, ho decidim com a col·lectiu. La part dels sous màxims estava ben especificada, per exemple. Ara bé, en la part de les “discrepàncies” no quedava clar. Des de cert punt de vista, i veient com han actuat, podria servir per justificar una expulsió sense motius.

Vaig demanar que, davant de l’existència del conflicte, mediéssim deixant les normes clares de per què es demana la sortida. També vaig demanar una assemblea del Procés Constituent. Va ser quan em vaig adonar que les coses venien d’una altra banca perquè mai van voler fer una assemblea.

– En qualsevol cas, i em remet a les entrevistes prèvies que vam fer als teus excompanys, l’assemblea no et va designar com a número 4 a la llista, només que es faria la coalició?

–  Qui et va dir això, Antonio Ontañón?

– Tant Gibert com Ontañón.

– Antonio va crear la norma.

– Potser la crearia ell però va ser així, no?

– No. Es va convocar una assemblea on es va debatre si anàvem amb la CUP o fèiem un procés més ampli. Allà es va demanar, després de decidir que faríem coalició amb la CUP, que la gent s’integrés al treball per fer la unió. Acabat el procés, entre els que acudien cridats per l’assemblea vam decidir un candidat, que vaig ser jo. Després es va informar a la militància i, si algú tenia algun problema, podia dir-ho. Després es van integrar les llistes.

Tot això era un procés però, per demanar la dimissió, es va fer just al contrari. Primer es va cridar a una reunió particular i es va demanar la renúncia. Després es va voler fer una reunió del grup d’organització, cridant 15 persones de 800. El procés es va fer completament a la inversa. No es pot vestir de democràtic, no té ni cap ni peus.

– Qui et va nomenar a la llista? No va ser tota l’assemblea.

– El grup d’organització amb permís de l’assemblea.

– El que demanaves, llavors, era una ratificació de l’assemblea de la petició de dimissió?

– En el seu moment ho vaig demanar. Si hi havia un conflicte tan gran i relatiu, perquè tracta qüestions subjectives, no es pot decidir cridant 15 persones abans d’estiu, de les quals van anar 10. L’argument d’“et va posar qui et va treure” és fal·laç. Que em demostrin on està escrit, és un argument netament subjectiu. Si utilitzo arguments subjectius que m’invento, puc dir qualsevol cosa.

Estem parlant d’un regidor que rep una quantitat d’ímputs al dia i que al mes ha de votar 30 assumptes de la ciutat. Estem sotmesos a moltes decisions importants, el que fa que molta gent estigui contenta i descontenta. Per això la llei ens protegeix. Si ens deixen desprotegits a l’opinió d’una persona o el caprici d’una altra, ja haguessin sortit el 50% dels diputats i el 80% dels regidors a Espanya.

 – Parlem de la reunió a la qual has fet referència que va veure la llum pública perquè vas escriure una carta que després va publicar Cugat.cat.

– No, aquesta és l’anterior.

– A veure, explica’t.

– Cronològicament és complicat. Em van convidar a una reunió del Procés per parlar d’assumptes municipals. Vaig acudir, a la casa de Xavier Humet, vocal de l’EMD. Quan vaig arribar em va sobtar veure Núria Gibert que em va dir: “Anem a parlar de la teva renúncia”.

– Va dir “renúncia”? Quan hem parlat amb ells, han dit que es va fer la reunió per parlar de la problemàtica i la dimissió va aparèixer només com una de les opcions.

– Això és el que diuen però no és cert. En aquell moment em vaig assabentar que hi havia hagut reunions prèvies que desconeixia. De fet, jo vaig detectar el problema dels malentesos al grup municipal i els vaig demanar als del Procés que intervinguessin. Va haver un moment, però, que em van deixar a un costat i van començar a fer reunions sense que jo estigués. Quan em vaig assabentar, tot estava llest per demanar-me la dimissió.

Això m’ho vaig prendre com qualsevol persona, malament. Vaig veure que un grup de persones havia decidit que no devia ser-hi sense motius de pes. És una decisió injustificada i arbitrària. Als dos dies hi va haver la reunió del grup d’organització en què em van demanar la dimissió.

Va ser llavors quan vaig plantejar que aquest era un assumpte suficientment important per debatre en una assemblea general. Havia de servir per obrir un debat, posar les coses per escrit i, en acabar, posar els punts a consideració per mediar amb la CUP; sóc de naturalesa mediador. Ja els vaig dir que en aquest procés potser me n’adonaria dels errors que havia comès però no amb acusacions relatives. Si durant el procés me n’hagués adonat, no hagués calgut ni arribar a l’última assemblea. Volia un procés democràtic i obert.

Es va negar tota possibilitat de fer això. Volien un cap de turc –sóc libanès, que ningú em vagi a dir que sóc racista, ho dic per l’imperi Otomà–. Llavors me n’adono que no hi havia vies democràtiques per tancar l’assumpte. Com he dit abans amb el tema de Cal Castillo, quan fas una mediació i aquesta no arriba al resultat, s’aplica la llei. La llei estava a favor de la decisió que vaig prendre en aquell moment, sinó no hagués pogut prendre-la.

– ...

– És un conflicte que he viscut molt intensament durant tres mesos. Qui s’atreveixi a dir que surt reforçat, falta a la veritat. Podem recuperar l’espai perdut, però.

– Una altra de les crítiques que et fan és que no vas fer les aportacions corresponents a Procés Constituent.

– És cert. Com vaig veure que l’assumpte va sortir al diari, he revisat les aportacions. En vaig fer dues. Però els vaig dir que havien de tenir IRPF perquè les havia de declarar. Com els primers mesos no vaig poder declarar-les, vaig decidir fer campanyes quan, per exemple, venia Teresa Forcades. En fer aquesta forma de pagament, sabia que Facebook em donaria un rebut. Això ho vaig fer 2 o 3 mesos més. També comprava coses. Ells pensen que el que teníem a les manifestacions sortia per glòria de l’esperit sant; les comprava jo. He d’acceptar, però, que, com no tinc els rebuts, no ho puc comptar com a quota. Els vaig dir que no em podien obligar a posar diners en negre en un compte.

– Però ho podries declarar.

– Com? Necessitaria un NIF. El problema és que la memòria és fràgil quan convé i no tots anaven a les reunions. Els comptants en les reunions érem Ontañón i jo, per això em sorprenen algunes coses que diu. Vam analitzar com portàvem els comptes i ens vam adonar que ho fèiem malament. Vam veure que ens caldria fer una associació amb un NIF, fins i tot per demanar espais, però també per regularitzar les aportacions per a un projecte sense ànim de lucre.

Al juny vaig veure que no podien fer-ho  i els vaig dir que ho miraria, ja que temps enrere havia treballat assessorant associacions. Si bé, els vaig advertir que seria complicat perquè ho han dificultat ara. L’Estat havia de saber que existia el moviment de diners. Al juliol va haver el conflicte i, per tant, no anava a fer una associació amb ells.

La qüestió és que no tenien arguments per atacar-me i van aprofitar aquesta errada de tothom, i sobretot descuit meu –anota-ho en l’apartat dels meus errors, tinc una pila així [simbolitza amb el braç una pila de document]–, per atacar políticament. Seria important que fessin autocrítica i pensessin a la llarga què es més greu, no haver pagat unes quotes o demanar-les en negre. Van actuar de forma imprudent perquè intentant acusar-me a mi d’una falta, es van culpabilitzar a ells mateixos d’una cosa que sí és delicte.

– Ara has anunciat que en la teva etapa com a regidor no adscrit donaràs part del teu salari.

– Ho vaig fer abans. Havia dit que tenia un seguit d’aportacions que no havia donat. De fet, teníem un tresorer que no venia mai. Ara les quotes aniran a entitats socials.

– Com les declararàs?

– L’organització on vagi els diners em farà un rebut.

– És el que no podies fer amb Procés Constituent?

– Exacte. He dit que 300€ aniran a parar a la causa dels refugiats. En lloc de donar-ho directament a Proactiva Open Arms, vaig decidir sumar-ho o posar-ho com a part dels 108.000€ que l’Ajuntament enviarà. Això mateix ho vaig plantejar diversos cops al Procés Constituent. Si com a polítics estem demanant un esforç a la ciutadania de 2€ per cap, on és el nostre exemple? Preferim tenir els diners guardats a l’erari dels partits prenent pols o fer alguna cosa amb la gent?

Algú ho pot entendre com assistencialisme però no ho veig així. Jo em vaig criar políticament jugant amb els nens del carrer. Per cada nen al qual li ensenyava un valor, feia l’assistència  i rescatava part de la societat. Són formes diferents d’entendre el món.

– Un altre punt sobre com treballaràs a partir d’ara és l’anunci que vas fer de crear una xarxa ciutadana de suport a la teva regidoria. Com està l’assumpte?

– Ara estem creant-la entre 4 persones que seran el nucli central. Volem funcionar amb nodes. Com són activistes socials i estan fins al cap de feina, intentem fer una xarxa en la qual cadascú aporti els seus coneixements i valors amb un contacte directe amb l’administració pública a través de la meva acta de no adscrit. Ara per ara és una idea que està en abstracte. És un experiment interessant perquè es pot modelar com funciona durant el temps. De moment no és una proposta tancada, tot i que seria sà que ho fos.

– Quan podrà començar a funcionar amb més concreció?

– Al novembre. De fet, ja s’havia treballat així. Al poble vas coneixent gent que et comenta les seves inquietuds i crees una mena de banc de valors. Hi ha dues persones, per exemple, que dominen un tema, doncs les podem posar en comú en funció de què poden aportar per a l’administració municipal.

Construir la xarxa serà un exercici interessant. Personalment, sempre m’ha agradat innovar. He estat a les assemblees del 15M i del Procés Constituent –que inicialment, ara sembla que ja no, era molt assembleari i obert–. He pogut veure molts models assemblearis i executius. Tant a mi com a la gent que m’acompanya ens agrada innovar en aquest sentit.

– Més enllà dels 4 que seran el nucli, quanta gent et dóna suport ara com a no adscrit?

– No ho puc comptar segur. M’ha trucat gent i n’he parlat amb altra. També hi ha gent de la CUP que em deia que acceptava la meva posició però que hauria de retornar l’acta. Ara seran prop de 120 persones.

Si bé, jo crec en la teoria dels 3 cercles de la participació. Si fas una assemblea i et venen 40, potser el poder dels 40 és de 5. Si en fas una amb 10, potser el seu poder és de 100. La participació no és una ciència exacta i és complicat mesurar amb números, tot i que per professió a mi m’agrada fer-ho.

– Quin balanç fas del primer Ple com a regidor no adscrit?

– Va ser una experiència nova. Cap mitjà ho va dir però vam convidar al voltant de 30 persones per la moció dels CIEs. Veure que ells responien a la invitació d’un regidor no adscrit millor que com responien a un partit em va omplir. També l’afluència i el debat que es va fer. A més, Álvaro Benejam, del PP, va dir-hi la seva perquè hi hagués debat.

És enriquidor haver vist com era el treball dels altres membres de l’equip, que jo desconeixia. Sentia que estava coix. Potser no podia anar a una comissió informativa i després no sabia res, tampoc dels temps administratius de quan entregar un document, per exemple. Ha estat un aprenentatge. Com mai puc veure l’aprenentatge com una cosa negativa, la paraula que puc emprar és “interessant”.

He hagut de buscar molta gent per preguntar com funcionava això de ser no adscrit. Primer ho tenia clar i després vaig dubtar. Som humans; si no dubtem, estem perduts. Quan preguntava a la gent sobre el tema, no sabia dir-me què era ser no adscrit, en tot cas li sonava el terme o coneixia algú que ho era. No hi ha cap llibre escrit, ho has d’aprendre en funció de la realitat del poble. En el futur serà positiu, tinc l’esperança.

Notícies relacionades