Antonio Ontañón: “Les conseqüències municipals de la marxa de Dimitri no són tan greus, no és un 'tamayazo'”

Fotos: Jordi Pascual

La decisió de Dimitri Defranc de quedar-se com a regidor no adscrit ha significat que el grup de la CUP-PC es quedi amb un regidor menys. Antonio Ontañón, portaveu de Procés Constituent, concedeix aquesta entrevista a elCugatenc, a l'igual que va fer Núria Gibert, portaveu del grup municipal, per explicar els efectes de la marxa del regidor així com l'origen del conflicte des de la perspectiva del que havia estat la seva agrupació política. També explica com veu el procés de confluència de l'esquerra i la gestió de la finestra d'oportunitat que s'ha obert gràcies a la coincidència de dos grans corrents de canvi, el 15M i el moviment independentista.

– Ja amb Gibert vam poder parlar extensament sobre la marxa de Defranc. Com ha afectat, però, a Procés Constituent?

– Núria va donar molts detalls des del punt de vista del grup municipal. Com a Procés Constituent compartim la perspectiva. Compartim, però, un sentiment d’una certa vergonya. Per això hem de demanar disculpes a la gent que ens ha votat. Hem de reconèixer que ens vam equivocar elegint aquesta persona. Mai ens haguéssim pensat que això hagués pogut arribar a passar. Si quan es van fer les eleccions ens hagessin dit que 15 mesos després es produiria aquesta situació, no ens ho creuríem.

El primer que hem de fer, llavors, és demanar disculpes i reconèixer que amb les millors intencions pots equivocar-te. En qualsevol cas, el cas de Dimitri es troba més a un nivell ètic que polític. La demanda de dimissió i la no acceptació és molt greu, ja hem repetit moltes vegades que el nostre codi ètic deia que els càrrecs eren col·lectius. Les conseqüències municipals no són tan greus, no és un tamayazo. No hi ha canvi de majories ni una crisi de l’equip de govern perquè estem a l’oposició.

La gent que ens va votar ha de tenir la confiança absoluta que continuarem treballant, amb una feina molt bona com a grup municipal. Penso que socialment està acceptat que la feina que fem és molt bona. Des d’un punt de vista humà i ètic, ha estat un pal molt fort per tothom. És una situació trista i desagradable que indica el tarannà ètic de cada persona.

– Què va passar? Al principi teníeu tota la confiança i després passa això. No el coneixíeu prou?

– Sí el coneixíem. Quan es va produir la unió entre la CUP i Procés Constituent per a les eleccions municipals, es van fer unes llistes com en qualsevol coalició. De les persones que aportàvem a la llista, la que més disposava estava a estar en els llocs que segurament sortirien elegits era Dimitri. Ell mateix es va postular i li vam donar tot el suport. En aquell moment i els mesos posteriors teníem una relació molt bona. No teníem cap recança per donar suport a tota la candidatura i ell com el primer de Procés.

Quan va començar la relació amb els altres regidors i es va fer feina més institucional, va ser quan van començar a sorgir els problemes que Núria apuntava d’una manera tan precisa en l’entrevista. Enteníem, però, que eren problemes d’adaptació. En comptes de solucionar-se, han anat a pitjor. Al febrer va haver un moment molt dur, després d’estar treballant junts 6 mesos. Però no ha estat possible solucionar-ho.

– Què s’ha de dir a la gent que van votar la CUP-PC per tenir representants de Procés Constituent?

– Poc més que el que he dit al començament. Disculpes, que continuarem treballant i que ens hem equivocat però la feina del nostre programa la continuarem portant a terme. Les conseqüències per a la feina institucional i a nivell municipal no són tan greus.

– Continueu demanant-li que retorni l’acta.

– Clar. És el que hem de fer per la situació d’un regidor que estava dins de la nostra llista. La llista tothom la va treballar de manera molt entusiasta. Era la primera vegada que ens presentàvem a unes eleccions municipals. Els records que tinc de la campanya i els resultats són encoratjadors. Fins i tot el 20 de maig vam fer una festa de commemoració del primer any del grup municipal que també va estar bé, tot i que ja hi havia problemes. Per tant, gràcies a la gent que ens va votar i que estiguin tranquils perquè tenim molts mitjans per seguir fent la feina que teníem compromesa al programa.

– El que sobta, ja li ho vaig dir també a Gibert, és que de portes enfora no es notava. Només es va començar a evidenciar amb la votació de Cal Castillo però sense saber exactament què havia passat.

– Jo no sóc regidor ni vaig a les reunions de regidoria. Malgrat això, sabíem que hi havia problemes però no era qüestió de posar èmfasi perquè pensàvem que es reconduiria. El problema amb el nostre exregidor, a més, és difícil de comprendre. D’una banda, hi ha una mostra d’hiperactivitat activista que es podia reconduir d’una manera més o menys bona. D’altra, hi ha les altres qüestions que apuntava Núria com l’afer econòmic o la lleialtat al grup municipal. Era complicat de reconduir dins de la institució. Si quan ens vam presentar a les eleccions haguéssim tret 3 regidors i no 4, no haguéssim tingut aquest problema i la coalició també continuaria malgrat no haver representant de Procés.

– Gibert també va apuntar a la part econòmica però que us afecta més a vosaltres perquè eren les aportacions que us havia de fer. Què va passar?

– No hi ha més que el que va dir ella, no hi ha hagut les aportacions que havia de fer.

– Ni una?

– He estat revisant les actes i ara fa un any, quan vam nomenar una tresorera, crec que sí que va fer una petita aportació d’un bitllet en una capseta que teníem. Després vam obrir un compte, en el qual tenien firma la tresorera i els dos càrrecs, en què no es va produir mai cap ingrés.

– Quant havia d’aportar?

– Una forquilla entre el 5 i el 10% dels seus ingressos com a regidor, que és molt poc.

– De fet, ell ara diu que farà un donatiu del 5% a entitats socials.

– Si va tan bé com els nostres ingressos no sé com acabarà [Riu].

– Ha faltat algun mecanisme de fiscalització o hi ha hagut un excés de confiança?

– Tot en la vida es basa en la confiança. Amb ell ens trobàvem cada setmana o cada dues com a molt i aquest tema sortia però com la quantitat era petita deia que ja ho faria. No passàvem llista cada mes, no teníem tants ingressos. El que tenim ve de les aportacions dels regidors i del grup municipal.

– Xavier Humet com a vocal a Valldoreix ho ha fet tot correctament? És a dir, el funcionament de fer l’aportació no és un impediment per a ell?

– Cap problema amb ell. Ans al contrari, la feina que fa és boníssima, sobretot en la qüestió urbanística.

– Hi ha un moment àlgid del conflicte que és quan Cugat.cat publica la carta que Defranc va enviar a alguns coneguts referint-se a una reunió que havíeu tingut en què, diu, a diferència de vosaltres, que se li havia demanat la dimissió.

– Això va ser al juliol. El 14 vam fer la reunió en què es va demanar que dimitís i a la qual feia referència en la carta es va fer dilluns (11) o dimarts (12) d’aquella mateixa setmana.

Les diferents crisis que hem tingut tenien el mateix esquema: veiem que hi havia problemes al grup municipal, parlàvem amb ells i parlàvem amb Dimitri. La reunió amb Xavier i Núria de la qual parlava en la carta no volíem només parlar amb uns i després amb els altres, sinó tots junts per abordar la situació.

– Hi va haver petició de dimissió?

– Van sortir diferents opcions de com estava plantejat el problema i com es podia solucionar. Ja en aquell moment el problema estava molt avançat i hi havia poques opcions però van sortir diferents opcions possibles. Una opció era trencar la coalició i una altra la seva dimissió. En cap cas, però, mai va haver una petició formal de dimissió perquè no havíem parlat amb el Procés. Potser la CUP ja havia fet alguna reunió més explícita en aquest sentit però nosaltres no vam fer petició formal fins al dijous. Es va parlar de dimissió com a possibilitat i mai com a imposició.

La publicació a l’endemà de la carta va ser un pal per a tothom. Primer perquè era una conversa privada que es va passar a l’esfera pública i, segon, perquè va convertir un problema intern en un públic a través dels mitjans.

– La carta ho va dinamitar tot?

– Sí, pel que et deia abans de la confiança; va ser un torpede a la confiança.

– Diu que no s’han seguit els processos adequats per demanar la dimissió.

– No és cert. Quan li vam proposar ser el número quatre de la candidatura, ho vam fer a la mateixa comissió que ara ha demanat la dimissió. Quan es va preguntar si volíem anar en coalició amb la CUP sí es va plantejar una assemblea general però la gestió de les llistes es va fer a partir de l’assemblea permanent –que de vegades li diem comissió d’organització– que és la que el va nomenar i li va demanar la dimissió el 14 de juliol.

– En el moment que es publica la carta, es va pressionar massa Defranc per prendre una decisió immediata?

– No perquè els problemes amb ell no són de juliol, al segon mes de mandat ja vam haver de fer reunions sobre el tema. Això va seguir un procés amb febrer com un punt d’inflexió fort. En aquell moment ja vam parlar amb ell per dir-li que si tot seguia igual ens veuríem obligats a buscar una altra persona. Què vols dir amb la pressió?

– Quan Cugat.cat publica la carta i vosaltres feu la reunió de dijous en què demaneu la dimissió, després publiqueu un parell de comunicats i després Defranc entra en un silenci en el qual només sabíem que se sentia pressionat.

– No hi estic d’acord. La cosa va anar així. Vam tenir la primera reunió, després vaig estar parlant amb ell com una hora per telèfon i vam quedar que dilluns tornaríem a parlar. A l’endemà, però, surt publicada la carta al diari. Per a qualsevol formació això és gravíssim. Publicar una carta amb una mirada distorsionada sobre una conversa tan important no es pot fer i, si es fa, té conseqüències gravíssimes. A partir d’aquella carta només vam fer unes rèpliques dient que encara no s’havia pres la decisió de demanar la destitució. En la següent reunió ja vam demanar formalment que dimitís.

Quan vam fer el comunicat dient que demanàvem la dimissió, ell va fer una carta als mitjans tremenda, dient que es donava de baixa i amb acusacions gravíssimes contra els companys i amics fins a aquell moment. Va dir que érem un grup d’amics que teníem monopolitzat el Procés i que no representàvem a ningú.

– Es va actuar correctament, llavors?

– Durament però correcta, no ens va deixar cap altra opció.

– Vosaltres perdeu un regidor però aquest es queda com a no adcrit i segur que tindrà relacions amb gent i col·lectius. Teniu por de perdre suports a l’hora de fer mocions i teixir sinèrgies?

– Ja es veurà. Des d’una perspectiva electoral?

– Electoral i no, perquè Procés Constituent no només pensa en clau electoral.

– En pensem poc, de fet [Riu]. Dimitri tenia molta tendència a qüestions animalistes i d’immigrants. El Procés, per la seva banda, hem tingut una feina molt forta en l’Assemblea de Refugiats, cosa que continuarem fent. De fet, tenim dos nivells de feina, la institucional i la social. No sabem el cost polític. Hi ha gent que està una mica confosa però el temps posarà cadascú al seu lloc. Nosaltres seguirem fent la nostra feina. No passarà res més greu, espero.

– El funcionament del grup municipal no es veu alterat?

– No, només que ara som 3 i abans érem 4. El funcionament seguirà igual amb les comissions obertes entre la CUP i el Procés. Xavier Humet seguirà participant dins del grup municipal i potser es planteja una altra persona però ja està.

– De cara al futur, quin aprenentatge feu per evitar que torni a passar una cosa així?

– És tan imprevisible... Si al juny em preguntessin si aquest excompany acceptaria dimitir si li ho demanéssim, hagués dit que ho acceptaria. Ha estat una sorpresa molt desagradable veure que la realitat ha estat el contrari del que pensàvem. L’única lliçó que podem treure és que hem de conèixer una mica més a les persones que decidim posar als llocs de la llista amb possibilitats de sortir. Però a ell el coneixíem. La sorpresa ha estat majúscula. Teníem tota la confiança que es redreçaria i sortiria bé.

En qualsevol cas, repeteixo, si ho mirem d’una manera més àmplia, el problema no deixa de ser greu però no té unes conseqüències polítiques tan fortes. És una qüestió molt personalista i molt personal però allò important no són les persones sinó, els col·lectius, la candidatura i la feina que fem. Estem en política per ajudar al canvi social de Catalunya i de l’Estat. La importància individual és gran però allò més important són les dinàmiques col·lectives.

Si hi ha un canvi històric com el que s’està produint no és perquè una persona estigui en un lloc sinó perquè hi ha un moviment col·lectiu que vol el canvi. Des d’un punt de vista històric, estem en un moment molt important perquè tota l’energia que va sortir del 15M i la que surt del procés sobiranista en el context de crisi econòmica, política i social tenen una capacitat transformadora enorme. Procés Constituent naix en aquest context, que és de masses. Això fa canviar la història.

A Catalunya, el canvi de règim polític s’està produint de una manera molt clara. El bipartidisme polític Convergència – PSC ja ha passat a la història. A Madrid costa una miqueta més però el seguit d’eleccions que tenim és clarament és la crisi d’un règim del 78 que estava tan corrupte, esquerdat i caduc que cau a pedaços tot i que amb moltes reticències al canvi.

D’aquestes transformacions, evidentment que les persones importen, però molt més les dinàmiques col·lectives. Per això, a tota la gent que està per aquest canvi, els animaria a que participin a la CUP, Procés Constituent i totes les organitzacions polítiques i socials que volen aquest canvi. Sempre tenint en compte que allò important són els moviments col·lectius que empenyen la història a avançar.

– Amb tanta col·lectivitat em recordes al que Lenin deia de la compactació de classes.

– Bé, estaríem filant ja molt prim [Riu]. No sé fins a quin punt estic d’acord en la concepció leninista de partit polític perquè és molt jerarquitzat, gairebé militar. Tenia un concepte de la militància amb el qual t’anava la vida pràcticament, que no és el cas. El concepte de militància que hi ha ara s’adapta al moment històric actual. No podem exigir el sacrifici als nostres militants.

– Ara que feies una crítica a un model, l’esquerra es caracteritza molt per fer-se crítiques entre si i anar molt desunida. Això ho hem vist a Sant Cugat en els intents de fer unions d’esquerres per anar a les eleccions. Quin paper juga Procés Constituent aquí?

– L’esquerra va desunida però la dreta també! Hi ha aquesta mena de tòpic sobre la desunió de l’esquerra però Convergència i Unió no es barallaven contínuament? [Riu] I dins de la pròpia Unió. I de Convergència. Fins i tot al PP.

– D’acord. Però, en un moment de canvi com el que plantejaves, si l’esquerra no va unida, poc podrà fer.

– Si mirem les eleccions generals a Catalunya, ha guanyat claríssimament En Comú Podem dos cops seguits, fent una unió de diferents sensibilitats de l’esquerra. La CUP, que no es va presentar a les eleccions generals, també va fer una feina molt intensa en aquest sentit. La idea de la unió de l’esquerra com a desig és positiu però s’ha de mirar com es fa, quins continguts té i com es teixeixen les aliances.

Per exemple, malgrat el problema que hem tingut ara, estic contentíssim de la relació amb la CUP i Procés Constituent a nivell municipal. Tenim molt bona relació, de plena confiança i fem moltes coses junts. Evidentment, discutim i parlem de les coses però sempre arribem a acords. En canvi, si mires la unió entre Podemos i Izquierda Unida en les darreres eleccions, no sé fins a quin punt ha sortit bé. Després de les barbaritats que va arribar a dir Pablo Iglesias d’Izquierda Unida pocs mesos abans de les eleccions.

Des d’una perspectiva molt personal, penso que la unió de l’esquerra és un desig bo i que s’ha de treballar, Procés Constituent encara més perquè va néixer per a això, però s’ha d’anar pas a pas. Han de ser unions que sumin, no han de restar.

– De vegades pesen massa les sigles.

– El que més pesa és la història. El PSOE, i en certa mesura altres aliats seus, eren partits absolutament institucionalitzats. Ara Podem no ho diu però són de la casta claríssimament. Quan ha sorgit aquesta crisi tan forta, el 15M i el procés sobiranista, les posicions de l’esquerra s’han hagut de replantejar. Mira com el PSC ha anat esmicolant-se i reformulant-se per buscar una posició nova.

– A nivell municipal vau apostar per una coalició amb la CUP però també heu tingut relacions amb ICV o Podem per altres eleccions. Com es porta fer campanya amb uns o uns altres segons les eleccions?

– Des d’un punt de vista general, Procés Constituent va néixer fa tres anys amb Teresa Forcades, Arcadi Oliveres i Vicenç Navarro com a pares fundadors per intentar fer una unió de l’esquerra a l’esquerra del PSC i del sobiranisme en una aposta política molt forta de fer una unió i guanyar les eleccions. Per tant, començar el canvi cap a una transformació social i de les relacions amb l’Estat. La independència havia d’estar lligada a una transformació social radical. Era el moment en què dèiem: “Farem la revolució i la tornarem a fer”.

Procés Constituent es constitueix com una força política assembleària, que és molt important –i ens uneix molt a la CUP–, en què les assemblees locals tenen un grau molt gran d’independència en relació amb l’estructura general. Dins de l’àmbit municipal, les assembles som sobiranes 100%. Podem triar amb qui anem però no hi ha gaire camp. A Badalona, per exemple, van anar tots junts amb la CUP, ICV i Podem i aquí, després de l’intent de fer una candidatura de l’esquerra que no va anar bé, vam optar per anar amb la CUP.

Des d’un punt de vista de les eleccions catalanes, Procés Constituent en un principi es va plantejar la possibilitat de fer una candidatura unitària, a la qual li vam donar suport. La CUP es va desmarcar i es va seguir fent l’intent amb el que després seria Catalunya Sí que es Pot. No va anar bé perquè pensàvem que la interlocució seria tripartida. Després Pablo Iglesias va fer unes visites molt seguides, intenses i, crec, negatives a Catalunya i se’ns va menystenir.

Al final, en assemblea general a Cornellà, vam decidir que no ens presentaríem a les eleccions i que no hi hauria coalició amb aquestes forces. Va ser un procés dur que va acabar amb la decisió que, llevat de les municipals, no ens presentaríem a les eleccions sense llistes unitàries.

– Ara, des dels sectors d’En Comú Podem es parla de fer un nou partit hegemònic de l’esquerra catalana. Com ho veieu?

– No s’ha plantejat obertament encara però no crec que ho fem pel tarannà del grup promotor i l’assemblea del Procés. S’optarà, suposo, per col·laborar amb ells, estar-hi a prop però no fusionar-nos.

– Quina estratègia de creixement seguireu a Sant Cugat?

– Estratègia de creixement pensada en termes de partit polític no l’hem parlat mai. No sé si es pot dir o sóc massa sincer [Riu]. La idea que tenim és anar fent. El grup som els que anem a les reunions.

– Quants?

– Entre 10 i 12. Volem treballar com fins ara. A nivell institucional, d’una banda, i dins de les qüestions socials del municipi, d’altra. Procés Constituent és assembleari i més social que polític i no hem dissenyat cap estratègia de creixement. Mai plantegem una acció per aconseguir rèdits polítics. És una qüestió ètica: treballem amb els refugiats perquè la injustícia és tan gran que no tenim altra forma de fer-ho.

– Arribats a aquest punt del mandat, quina valoració feu? No només a nivell intern, també de la vida política de la ciutat.

– Queda molt mandat per davant però la feina política que fem a nivell institucional i social és molt bona. Ara estem en un context en què l’antiga Convergència ja no té majoria absoluta, això obre portes d’investigació i denúncia sobretot d’urbanisme. Això és un context molt important per a una feina d’oposició. La feina a les comissions d’investigació és boníssima, el projecte de municipalització de l’aigua és molt important, el suport als moviments de la ciutat també... Sempre es podria fer més, clar, però la relació amb la CUP i la feina social i política és un èxit.

– Com veieu la feina de l’equip de govern. A més, sense majoria a Sant Cugat però amb majoria a Valldoreix.

– Som molt crítics, clar [Riu].

– Clar, però hi ha temes urbanístics que, encara que sigui pagant, s’estan tancant i s’ha apostat amb més o menys força per fer processos participatius. Veieu un canvi de tendència?

– Fem enrere. Recoder era hàbil i molt expert en agafar conceptes de l’esquerra, com l’habitatge públic per exemple, per portar-los al seu terreny. Llavors deia que feia més habitatge públic que ningú, o que teníem més zones verdes o més escoles... No era cert en el fons però feia malabars polítics perquè ho semblés. L’època de la majoria absoluta convergent ha servit per posar moltíssima terra a sobre de moltíssims problemes que hi havia. Semblava que Sant Cugat fos una mena de paradís ideal, sense conflicte i que tot anava de meravella. Que algun jove intenti buscar pis i veurà quin és el paradís convergent!

Amb la pèrdua de la majoria absoluta, s’obre tot un mar de possibilitats per reinterpretar les coses que passaven i investigar les moltíssimes irregularitats urbanístiques que s’han fet. Ara, com a mínim, es pot denunciar i que la ciutadania ho conegui. La comissió d’investigació sobre Teyco donarà moltíssimes sorpreses, per exemple. També s’intenten forçar les dinàmiques convergents habituals que, amb la idea del consens i el benestar, la relació entre públic i privat sempre acaba caient de la banda del privat.

– A Valldoreix, però, CiU-Actuem manté la majoria absoluta.

– Això segur que ho explicaria molt millor Xavier Humet. Des del meu punt de vista ha canviat menys. Així i tot, l’EMD té el mateix poder que l’Ajuntament. La modificació del PGM que afectava a 6 àmbits, també a Valldoreix, es discuteix a nivell del municipi, per exemple. Com al municipi no hi ha majoria absoluta, hi ha la possibilitat d’investigar més a fons.

Notícies relacionades