David Fernández: “El pujolisme ha estat un sistema integral de poder que s’ha sustentat sobre els silencis”

Fotos: Jordi Pascual

El periodista, activista i exdiputat de la CUP al Parlament David Fernández ha visitat Sant Cugat en un acte organitzat pels cupaires per presentar el llibre Llums i taquígrafs, l’atles de la corrupció als Països Catalans. Acompanyat de la diputada Eulàlia Reguant i dels regidors anticapitalistes a l’Ajuntament, ha explicat un projecte impulsat pel propi partit amb GTC i Xnet, que també queda recollit en una completa web en què es poden consultar els casos de corrupció que s’han donat a les terres de parla catalana des de l’any 1984 fins l’actualitat. Abans de l’acte Fernández ha atès elCugatenc per parlar de corrupció.

Per què aquest projecte l’impulsa un partit polític i no els mitjans de comunicació, que són els que han de fiscalitzar el poder?

– És una bona pregunta, però n’hi ha una de prèvia: Per què no ho fa el Parlament? El projecte neix de la frustració de la comissió Pujol. Va ser una frustració per a nosaltres perquè no s’hi van posar llums i taquígrafs. L’única virtut que va tenir és que ens va ficar davant d’un mirall d’en mans de qui havíem estat, quin tipus de conductes i personatges. Llavors decidim una cosa bastant cupaire: Si no ho volen fer des de dins, ja ho fem des de fora. És una anomalia.

Una memòria de la corrupció que explica quins són els casos, les causes i les conseqüències hauria de correspondre a l’Oficina Antifrau, que ara està en una etapa clarament diferent a l’època de De Alfonso. Quan vam fer el llibre, que és un atles inacabat –i més després d’aquesta darrera setmana–, ens vam trobar en la dificultat de trobar dades homologables, sistèmiques i sistematitzades. Ni el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), ni el Ministeri Fiscal ni els governs ofereixen dades organitzades i comparables de quin és l’abast de la corrupció.

Tenim molts casos de comissions d’investigació que no serveixen per a res.

– Hi ha la teoria i la pràctica. Quan ens vam trobar presidint una comissió d’investigació i vam demanar el marc legal, ens vam trobar que el marc que teníem era de tres articles que ocupaven un quart de pàgina d’un reglament petit. En el seu moment es va copiar d’un model anglosaxó on les comissions d’investigació sí tenen utilitat, impacte i una funció d’esclarir responsabilitats polítiques. Vam copiar el marc europeu sense tenir-ne la cultura.

Hem tingut també la comissió de caixes i la de la privatització de la sanitat. Es va fer bona aquella frase de “si no vols esbrinar alguna cosa, fes una comissió d’investigació”. Es tira la pilota cap a endavant, més encara amb el marc reglamentari que hi ha. La nostra primera conclusió de la Comissió Pujol era la reforma del reglament perquè allà hi ha moltes formes de mentir, des de mentir obertament fins a no declarar o no comparèixer. Fins que no hi hagi un marc jurídic que doti de competències a les comissions d’investigació, és millor no fer-ne.

Hi ha gent que ja ha normalitzat la corrupció tant que un nou cas el pren com una cosa normal. És útil fer un Llums i taquígrafs?

– És útil, tot i que potser és molt depriment perquè te n’adones que sempre ens quedem curts. Quan fas una anàlisi retrospectiva de què ha significat i què significa la corrupció i te n’adones de les dues excuses habituals quan es parla de corrupció: la poma podrida i el cas aïllat. Quan poses en una línia de temps les causes, els processos i les condemnes te n’adones que no és cap cas aïllat, que hi ha un continu. La corrupció més que sistemàtica és sistèmica, sempre afecta els nuclis de poder, tant econòmic, polític com mediàtic. La lluita contra el poder, com diria Milan Kundera, és sempre la lluita de la memòria contra l’oblit.

Té un punt de memòria-antídot perquè això no es torni a produir, amb una filosofia d’intentar reestablir un marc de justiciabilitat i d’ètica que nosaltres en diem les tres erres: Reconeixement, reparació i no-repetició. És a dir, reconeixement dels fets viscuts, reparació dels encausats no només en termes econòmics sinó també eticomorals i politicoculturals i el pensament de quins dics i arquitectura institucional s’ha de construir per fer la vida impossible a la corrupció.

L’atles pren els Països Catalans com a marc de referència. Hi ha algun territori on es concentren més casos?

– La corrupció que hem viscut és anàloga a la de l’Estat espanyol i filla del règim del 78, profundament elitista i classista. És un pacte entre el vell poder franquista i els nous poders que neixen a partir del 1978. Sent una mateixa corrupció, hi ha diferents modes d’aplicabilitat. Aquí parlem molt del 3%, per exemple, però a València era el 20% en molts casos. A l’hora de diferenciar els diferents tipus de corrupció sempre hem dit que Catalunya era l’oasi fet miratge, el País Valencià era terra cremada –el cicle de corrupció va arrasar en tot– i que les Illes Balears eren Sicília sense morts amb un autèntic poder caciquil i pràcticament mafiós.

Ens fixem normalment en les estadístiques. Ara s’utilitzen molt, molt malament i amb dades esbiaixades per dir que Catalunya és la més corrupta. No és així. Si ho analitzem en dades quantificables, on hi ha hagut més imputats és a les Illes Balears, amb 500 investigats. Al País Valencià en són més de 300 i aquí al voltant de 280. En el conjunt de l’Estat en són més de 3.000. Així i tot, no reduiríem la corrupció a veure qui té més imputats.

Si bé, hi ha un poder, que coincideix amb el cicle de poder autonòmic català, que està a la paperera de la història. És a dir, si agafes una foto del 1992 i mires l’star system del moment; el president era Jordi Pujol, amb tota la família involucrada en un cas d’evasió fiscal; l’empresari de l’any es deia Javier de la Rosa, que està condemnat en ferm amb dues sentències; l’home de la cultura es deia Fèlix Millet, condemnat i ara veurem una altra condemna segurament més severa en el cas Palau, i l’home del futbol es deia Josep Lluís Núñez, condemnat per frau fiscal. I podríem seguir. És tot un pessebre de poder que és avui a la banqueta dels acusats.

Ara parles d’acusats i condemnats però també expliqueu que hi ha una corrupció legal que si arriba a judici queda en res.

– És diferent. Fem una reflexió sobre quins són els graus dels fets de corrupció amb uns que són punibles i perseguibles judicialment, uns que representen una corrupció alegal i uns que són legals. Pensem que tots haurien de ser reprovables. Un cas de corrupció legal podria ser les portes giratòries, un model de poder que confon l’interès públic amb el privat i que sempre toca amb el llindar de la legalitat.

També hi ha la forma de finançament dels partits a través de donacions voluntàries. És el cas Petrum de Convergència. Això que s’investiga al Vendrell no és res més que empreses que reben obra pública que després fa aparents donacions a la fundació del partit que l’ha concedit. Això és profundament immoral però és legal.

També hi ha, i hi incidim molt, una corrupció que s’ha legalitzat i s’ha sistematitzat. Forma part del corpus jurídic del neoliberalisme. Rescatar bancs i enfonsar persones és una forma de corrompre. Vendre patrimoni públic o endeutar-nos fins l’any 2108, com ho està aquest país, és una forma de corrompre el futur del país. Aplicar les pitjors retallades antisocials mentre el frau fiscal català són 16.000 milions d’euros és una forma de corrompre el fet democràtic.

El cas Pujol és molt conegut, segurament també per la comissió que es va fer al Parlament. Abans Jordi Pujol era un símbol a Catalunya. Ha canviat la percepció?

– Penso que sí. La carta del juliol del 2014 és una bomba atòmica. Per a molta gent és un punt d’inflexió radical. El que deixa aquella confessió és un cràter enorme en la confiança que molta gent havia mantingut amb Jordi Pujol com a animal polític i pare de la Catalunya autonòmica. La persona que tant apel·lava a l’esforç, el treball i l’ètica resulta que es fonamenta en una mentida continuada. Així i tot, la confessió no explica res, deixa tres silencis que hauria d’explicar si realment es vol redimir: d’on ve la deixa, com s’ha finançat el partit i què passa amb els negocis amb què els seus fills s’han enriquit.

Els que realment hem canviat davant de la corrupció som nosaltres, això és la bona notícia. Ha pujat la intolerància social de la corrupció. Jordi Pujol té la pitjor condemna des d’un punt de vista filosòfic, l’ostracisme. A més, se li ha retirat el títol, l’oficina i la pensió d’expresident. Se l’ha desposseït del reconeixement com a expresident tot i haver governat durant 23 anys. Així i tot encara calla moltes coses que sap.

L’altre dia parlava amb un periodista que estava en actiu durant l’època dels governs de Pujol i em va dir que tot això els periodistes de l’època ja ho sabien però que sempre faltava una informació per confirmar-ho tot i poder publicar.

– Com a periodista, i això ens ho va ensenyar el Xavier Vinader, he de dir que també ha existit la corrupció periodística perquè mirar a una altra banda és una forma de corrupció. Tampoc em crec aquells que deien que ja se sabia perquè el que hi havia era el rumor, molta gent ho va tapar. És veritat que hi havia el run-run però no és fins al juliol del 2014, quan la família veu que això pot sortir –de fet, hi ha una prèvia a El Mundo–, que decideixen fer-ho públic. El pujolisme ha estat un sistema integral de poder que s’ha sustentat sobre els silencis. Evidentment, hi havia coses que se sabien però es mirava cap a una altra banda.

Per retre homenatge, si agafes el diari de sessions del Parlament, veus intervencions del Rafael Ribó amb intervencions al 1984 en què ho denunciava. Si sents la causa del cas Casinos, a finals dels 80 i en què Ribó també intervé, i s’acredita que el senyor Suquer va donar mil milions de pessetes a l’antiga Convergència. El problema és que les veus que se sentien s’acallaven o venien des dels marges. El mateix passa amb el cas de Banca Catalana, el primer gran forat bancari. És difícil jutjar el passat però crec que hi ha un equilibri entre que no hi havia proves que hem obtingut ara i el poder del pujolisme com a amo del país que ho controlava tot.

Hi ha una anècdota, que tenim recollida al llibre, que explica Lluís Foix, que llavors portava la secció de política de La Vanguardia. Jordi Pujol els va enviar l’entrevista ja feta al diari. Ell va fer les preguntes i les respostes. Quan li va trucar li va dir: “Saps qui em fa les millors entrevistes? Jo”. Ells en un gest de mínima resistència deontològica van signar com a redacció perquè es negaven a signar una entrevista que no havien fet. Els grans mitjans de comunicació, que ara treuen grans portades, eren part d’aquell pessebre. Ara bé, hi ha hagut petits herois i resistents. La figura del fiscal Mena va ser molt atacada des del pujolisme per intentar investigar el rescat públic d’un forat privat que va costar 200 mil milions de pessetes.

Sant Cugat és un poble que ha sortit relacionat en els casos de la presumpta corrupció de Convergència. Quan l’assumpte ha arribat a Ple, per fer auditories i comissions, la posició del govern ha estat de defensar la màxima transparència i no posar pals a les rodes. Com ho expliques?

– En primera instància, i espero que sigui això, per una nova fase de consciència col·lectiva. Segurament abans de la crisi hi havia altres paràmetres, no voler creure’s-ho i mirar a l’altra banda. Ara estem en un esquema en què l’abast de la corrupció és tan server i greu que totes les sensibilitats polítiques se n’han adonat que és una arma de destrucció massiva. La corrupció es carrega la democràcia perquè es carrega la confiança en les institucions. En segona instància, es volen desmarcar. Ningú vol que li toqui la corrupció.

Però, efectivament, a Sant Cugat heu tingut des de derivades del cas Petrum fins a casos interns com el del senyor Martorell en el seu moment, d’espionatge polític entre persones d’un mateix partit. Es pot entendre com una forma de voler superar una època, i pot ser lloable, però nosaltres entenem que no es pot superar res si no s’escriu abans la història. Deixar els llibres en blanc i tancar-los de cop no serveix per a res. Per superar-ho hem d’eixir d’aquesta agonia permanent, que si ara Pretoria, ara Palau..., i ho han de reconèixer tot obertament.

El finançament dels partits polítics és un mal endèmic de la democràcia a l’Estat espanyol des del seu començament, t’ho reconeix tothom en privat amb la mateixa intensitat amb què t’ho neguen en públic. Conec la feina que han fet els companys i companyes de la CUP de Sant Cugat forçant la comissió Teyco i intentant esclarir i col·laborar amb la justícia. El que s’instrueix al Vendrell no és poca cosa.

Això explica que Convergència hagi passat a ser PDECAT?

– Per suposat. Convergència és un partit que té el president honorífic, Jordi Pujol, com un defraudador fiscal confés; l’exsecretari general, Oriol Pujol, imputat pel cas ITV, i els darrers tres tresorers surten al cas Palau o al cas Petrum. Quan tens president, secretari general i tresorers a la banqueta dels acusats, has acabat un cicle. Alhora coincideix amb un altre cicle polític, el procés sobiranista. Però la causa determinant no és aquesta, és la taca de la corrupció. Aquesta setmana hem vist unes converses impròpies entre el senyor Prenafeta i el senyor Mas al 2009.

Justament el procés ha generat relacions estranyes entre la CUP i el PDECAT. Fins i tot la teva figura, amb l’abraçada amb Artur Mas, ha estat molt criticada.

– De l’abraçada ja ho he dit tot mil vegades. És un gest humà, sense component política. És al centre de recompte després d’uns dies molt difícils amb ofensiva de l’Estat espanyol. Celebrem la victòria del 9N amb reconeixement als 2,3 milions de persones que es van atrevir a votar. Hi ha una dimensió contradictòria. El 6 de febrer érem al davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per donar suport a Joana Ortega, Artur Mas i Irene Rigau, jutjades injustament per haver posat les urnes. El 6 de març estàvem al davant del Palau de Justícia com a acusació particular del cas Palau.

El procés ha estat una màquina trituradora de la corrupció. Tota la gent implicada al cicle anterior avui no està a la primera línia política. Això obliga els partits a reformar-se i reformular-se. També cal diferenciar les cúpules dels partits i una altra els votants. En aquests país han canviat els votants. El procés, diguin el que diguin, no comença al Parlament ni als partits, el comença un moviment popular amb una consulta a Arenys de Munt. Després en van venir 555 al marge dels partits. El procés polític també té una clau com a rebel·lió per fer un país net de corrupció. Forma part de l’ADN del sobiranisme civil, social i popular.

Això significa que ara no tenim corrupció? Que no la veiem?

– Sí que en tenim, per suposat. La que més em preocupa és la que ha agafat rang legal perquè cosifica jurídicament que rescatarem bancs per enfonsar persones, que rescatarem autovies com l’eix Vic-Olot mentre tenim un milió i mig de pobres a Catalunya i la que diu que manen més els mercats financers que els parlaments. La corrupció forma part de la condició humana, i aquesta és extremadament ambigua per definició. Corrupció n’hi haurà sempre però el problema no és aquest, és que hi ha impunitat.

Filesa, Treball i Turisme són tres casos de finançament il·legal de partits polítics, PSC i Unió. Són tres sentències per finançament il·legal que tenen en comú que acaben en impunitat. Filesa acaba en indult, Treball també i Turisme amb una rebaixa de penes vergonyant. Ningú ha entrat a la presó i, si algú ho ha fet, com el senyor Sala del PSC, és per fer-ho 20 dies.

En l’actual cicle la corrupció ho té més difícil. Perquè és de constricció econòmica i no hi ha obra pública on fotre la mà. Igualment es pot corrompre i pervertir. El que cal és estar atents per fer-li la vida difícil. Es fa amb lògiques de transparència, de participació i d’activació social. La transparència sense implicació social ens converteix en espectadors. Fins i tot té un aspecte perniciós: anem exigint transparència perquè en el fons som uns desconfiats. Tenim tan poca confiança en el poder política que per això volem aquesta torre de vidre, que s’ha d’aplicar a tot poder ja que per definició abusa del seu poder. S’han de posar límits, dics de contenció i marcs legals.

La corrupció pot generar una desconfiança total en el sistema que pot elevar partits que realment lluiten contra la corrupció o d’altres que són tot el contrari.

– Com el cas de Berlusconi. L’òpera bufa italiana ens recorda això. L’efecte polític més dur de la corrupció és el nihilisme, no creure en res ni en ningú i pensar que tots són iguals. Això es carrega la base fonamental, ja no de la democràcia, de la convivència. Es fomenta la llei de la selva: tonto l’últim i cadascú a la seva. Això s’ha vist a una part del País Valencià amb el PP, la terra cremada, tot i que, per sort, amb un altre País Valencià que resistia. El cas italià també ens recorda que la corrupció no és del sistema sinó que ha sigut el sistema. El que ha passat a l’Estat espanyol no està lluny del que ha passat a Grècia, Itàlia o Portugal. Remet a un mateix capitalisme dels amiguets i d’estats amb conxorxes entre elits extractives que es fan riques a través de l’assalt a l’erari públic i al bé comú.

Notícies relacionades