Quan arribi setembre tot serà meravellós

Foto: Dionisio Giménez

 

Caldrà aprofitar l'optimisme de la bonança del fi de curs polític per buscar altres confluències en els àmbits emergents de la nostra ciutat. En aquest propòsit conjuntural, els gestos dels nostres regidors són tan poderosos com les paraules, perquè el gest, com se sap, és anterior als sons, i cal estar atents a la seva evolució. Et dic, que, al lluny (a la llunyania, més aviat) s'albira una mena d'entesa cordial municipalista entre CUP i Podem, que culminarà, probablement, quan Podem decideixi contractar un xerpa que els guiï fins l'Ajuntament. “Cal treballar per la unitat –em diu un amic en el Temerari (el Temerari, per si no ho saps, és com l'ONU, però amb mandonguilles amb sèpia)–. I cal fer-ho –afegeix– amb un programa independentista que reculli la lluita per...” Crea la independència unitat? No ho sé, però emocions fortes sí. I què passa amb ICV-EUA ?, i sobretot, què passa amb ERC-MES? La ménage à trois no dóna per tant, i menys en una ciutat tan fervent i apassionada que donen ganes de apuntar-se a la primera expedició a Mart. Tots els meus enquestats coincideixen que setembre serà un mes de grans notícies, algunes –i aquesta és una expressió literal– meravelloses. Però, en fi, com diria Jack l'Esbudellador, anem a pams: els ecosocialistes, com és notori, estan en això dels Comuns, desfullant la margarida: referèndum sí, referèndum no, mentre el trànsit els pita perquè surtin de la zona morta, ja que és com dir que anirien a la lluna si disposessin d'una escala d'Ikea. Aquest embotellament tindrà un dubtós encaix en l'àmbit local, llevat que la tirada barcelonina dels Comuns els arropi. ERC-MES observa els desplaçaments orbitals sense massa interès, i mentre Ferran Villaseñor (atenció als gestos, ja ho he dit) exhibeixi la mateixa camisa amb reforços en els colzes que la del responsable de Seguretat de l'Ajuntament, direm que els republicans saben nedar, guardar la roba i comprar la camisa on calgui, perquè d'altres colors se n’ocupa Mireia Ingla, ERC-MES, que prefereix (ull amb els colors) el vermell caníbal amb el qual es van berenar l'acord d'estabilitat amb el PDECAT-Demòcrates. Roser Casamitjana, ICV-EUIA, també tira de vermell, però és menys cridaner, un punt més aigualit.

I això que té a veure amb el Ple de juliol? Molt. Perquè aquí, el que es ventila entre moció i moció és com treure a l'alcaldessa de l'epicentre municipal, i per això, l'esquerra o s’uneix o es queda en el Ple parlant del mosquit tigre. Les mocions donen joc, però la partida es disputa en un altre tauler. No fa molt, el duet format per ICV-Podem era un brindis a les possibilitats. Hi havia bon rotllo. Després ICV se'n va anar amb els Comuns, i la secció local de Podem amb Albano. S'ha acabat el rotllet. Llavors? De què estan fets els acords? Ara la cerimònia ha passat a la CUP –fins ahir injuriada, avui volguda–, i els ecosocialistes s'han quedat amb molt passat, amb una mica de present i amb un futur subordinat a estructures grans. Potser per això, o per tot alhora, Casamitjana s'observa el Ple com si fos una pel·lícula muda on passen les mateixes coses amb diferents personatges. Els dits entrecreuats, de Roser, recolzats en el mentó, reflecteixen seguretat en si mateixa, reflexió i autocontrol, però no entusiasme. I aquesta sensació augmenta visualment quan decideix baixar les mans, i donar-li voltes al bolígraf sobre el tros de taula que ocupa. Primer de dreta a esquerra i després d'esquerra a dreta, per aquest ordre, que més que ordre és un estat d'ànim. Jo crec que s'ha convertit en una guerrera escèptica. Acaba de cedir el càrrec de portaveu al seu company Ramon Gutiérrez, un trànsit sense més repercussió que alguns gestos, i algunes claus internes. Ramon, parla el just, gesticula poc, és sorneguer, disciplinat i té gana i ordre per seguir donant-li voltes al bolígraf, encara que aquestes voltes siguin en la mateixa direcció.

"La clau està en els republicans, però els republicans van per lliure"

“La clau està en els republicans, però els republicans van per lliure” –em diu un, que després vaig saber que és d'ERC–. Em vaig ensopegar amb ell en aquest rectangle irregular que conforma el passadís que condueix a la Sala de Plens + lavabo + porta principal, que és on es cou alguna cosa de tant en tant. Però si no és així, els republicans tindran tantes claus que podran triar el clauer que vulguin. “És molt aviat per parlar d'acords electorals” –prossegueix el meu informant–. I què passa amb la vella CDC?, em pregunto. Només cal veure el gest mantingut de Carles Brugarolas a la foto de Jordi Pascual per comprendre que el PDECAT està d'exercicis espirituals. Fixa't en aquesta mà. Acaba de fer una u amb ella i deixa caure el cap, que declina amb suavitat amb una mica de tristor, amb una mica de nostàlgia, a la recerca de l'arca perduda, i si no sabés que és una persona educada, es diria que sembla mirar de reüll l'ordinador d'Aldo Ciprian, no, per res, sinó per avorriment. Aldo, de Ciutadans, manté sempre una postura entre ferma i retòrica. Es recolza a la taula i es porta les mans a la barbeta. Només es despentina quan el Ple debat el dret a decidir, i ell, home d'idees fermes, no vol que les persones amb les que es creua cada dia exerceixin aquest dret. És millor decidir per elles. Comparin aquesta foto de Brugarolas amb aquesta altra (del mateix autor) de Lourdes Llorente, la cupaire que ha rellevat Ramon Piqué. El retrat de Lourdes descriu una personalitat reptadora que, però, les seves mans no expressen. Més que gest és una actitud. Acaba de jurar el seu càrrec per imperatiu, i, va afegir alguna cosa així com que la monarquia és un pedrot. Després va prendre seient, mentre que el secretari, allunyava el carret que sosté el Llibre dels Juraments, abillat amb una mena de capa negra, que és el color de les llàgrimes. Lourdes es va quedar allà, al seient del seu predecessor veient-les venir, amb les mans per sota la taula, que és la manera habitual dels nouvinguts, alhora que el seu company de files, Ignasi Bea (que sol picar de mans l'aire amb les mans obertes, signe de combat) li dedicava un somriure de benvinguda.

Categoria: 

Notícies relacionades