‘Bicicleta’, 40 anys després: “L’anarquisme ha dotat molts moviments d’elements de pensament i d’organització”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Quatre dècades després de la seva desaparició, diversos integrants de l’equip impulsor de la revista de comunicacions llibertàries Bicicleta, que es va publicar entre el 1977 i el 1982, han impulsat una campanya de micromecenatge per fer una edició especial a mode de recopilatori dels principals articles i il·lustracions. La publicació es va començar a fer a Madrid de la mà de l’editorial Campo Abierto, després a València i finalment a Barcelona, on només es van editar cinc dels 47 números i on va acabar desapareixent. Actualment dos dels seus integrants, Quico i Pep Martínez, viuen a Sant Cugat. L’il·lustrador Bolinaga resideix a Cerdanyola. Parlem amb ells sobre la mirada llibertària que va aportar Bicicleta en plena transició democràtica abans que el proper 22 d’octubre a les 19h. facin la presentació de la iniciativa a Can Batlló.

Què diferencia les etapes de Madrid, València i Madrid?

– Pep Martínez [PM]: A Madrid pràcticament no se signava cap article, era un recopilatori d’informacions que aconseguien. A València, en canvi, vam tenir molta cura de fer una revista més professional amb moltes col·laboracions internacionals. Va ser molt important la cura davant del maltractament als presos comuns, que van trobar en la revista un mitjà de comunicació on explicar-se. A Barcelona la situació política era molt diferent i només vam fer cinc números.

– Quico [Q]: El tema dels presos va ser molt important perquè la repressió era brutal. Mataven la gent directament. Va ser llavors quan es va constituir la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). Nosaltres hi recollíem els seus articles.

Com vau aconseguir arribar a publicar articles de gent de la talla de Noam Chomsky?

– PM: Quan teníem la redacció a València, vam agafar tots els números que havíem editat fins el moment i els vam enviar a la universitat on treballava proposant-li col·laborar. Li va encantar i ens va començar a enviar articles. Ara li enviarem un número. Potser és el nom més internacional però vam aconseguir la participació de gairebé totes les figures del moviment llibertari del moment. Era l’única revista que es venia als quioscos i que no tenia la intenció de ser una revista d’un sindicat. Bicicleta pretenia ser un espai d’intercanvi del moviment llibertari.

– Q: En aquell moment hi havia la CNT de l’exili i les noves generacions que tenien una mirada diferent. Nosaltres ho publicàvem tot.

Per què va desaparèixer Bicicleta?

– Q: Per la situació política, quan el desencanto es començava a notar. Quan al 1982 van guanyar els socialistes, se’n va anar tot a fer punyetes.

– PM: Als números de Barcelona es veu clarament que vivíem una situació de resistència i d’anàlisi de la situació.

Recopilar-ho ara és una forma de posar en dubte tot el relat oficial de la transició?

– Q: Totalment. En aquella època ja tocàvem temes que ara semblen nous: el feminisme, l’homosexualitat, l’antimilitarisme... Han passat 45 anys i estem igual o, en alguns temes, fins i tot anem enrere.

– Bolinaga [B]: Parlàvem d’ecologia, d’homosexualitat... A més, ho fèiem amb gent reconeguda que col·laborava voluntàriament com Agustín García Calvo.

– PM: Per exemple, al recopilatori trobareu una anàlisi del 23F que no el llegiràs enlloc avui dia.

– Q: Motiu pel qual els militars van intentar censurar-nos. Finalment va quedar en res però era lògic que actuessin perquè publicàvem coses molt trencadores. La il·lustració de la portada del recopilatori és la d’un dels números i, entre d’altres, hi surt Adolfo Suárez esnifant.

Fa anys vaig fer un treball en què comparava la línia editorial de Cambio 16 abans i després del 23F. El canvi a favor de la monarquia i del sistema que tot just es construïa és molt evident, el que és traslladable a molts altres mitjans. Com ho vau viure vosaltres?

– PM: És que el 23F va ser un cop d’estat que va triomfar.

– Q: Va ser la mort política de Suárez. La posterior majoria absoluta del PSOE va ajudar molt al sistema.

Què és vigent de les idees de Bicicleta?

– PM: Criticàvem l’aparell del franquisme i hem pogut observar que la transició pactada no va desmuntar els aparells del moment. Romanen les famílies, els interessos... En no haver una ruptura, per sota tot ha seguit funcionant amb els mateixos mecanismes.

– B: Amb el poder de les mateixes famílies i un alt funcionariat que s'auto-regenera constantment, amb interessos que es mantenen...

A la campanya de micromecenatge dieu que l’avenç del capitalisme ha suposat més control social, dels mitjans... Més regressions que avenços?

– Q: S’ha mantingut el pitjor d’abans: la corrupció, l’aglutinació del poder en un número molt petit de persones, els aparells de repressió... I ara, a més, tenim eines tecnològiques de control. El poder ho sap absolutament tot. Aquestes eines anivellen les ideologies, que estan sobrepassades per les xarxes socials. La nostra participació a aquests espais dona informació al poder de manera constant. Estem a les seves mans més que mai.

I en què ha canviat l’anarquisme? Sembla que actualment hi ha més força sindical que acció política directa. A més, hi ha la contradicció de tenir grans sindicats anarquistes com la CNT o la CGT amb moltíssima gent que no és anarquista però creu en l’anarcosindicalisme com a eina.

– PM: Per a mi no és una contradicció. Històricament a la CNT hi ha hagut molts afiliats que no eren anarquistes. Senzillament era gent que combregava amb la forma de treballar del sindicat i confiava que era un bon espai per lluitar pels seus drets.

Però parlar d’anarquisme sempre és complicat perquè hi ha visions diferents. Hi ha l’anarquista individual que potser soluciona les coses posant una bomba o fent la revolució ell mateix sent molt pur i esperant que la resta l’imitin. També hi ha l’anarquisme col·lectiu, com ho és l’anarcosindicalisme, on la gent s’ajunta per sectors de producció pensant que des del món del treball es pot fer una transformació social. Ara bé, és cert que la consciència de classe s’ha anat perdent per la desaparició de grans empreses i pels discursos dels mitjans de comunicació.

Tot i el retrocés en la ideologia de classe, també observem que moviments que d’entrada no eren anarquistes han incorporat moltes estratègies de l’anarquisme. La mateixa CUP, per exemple, amb una ideologia més marxista, utilitza l’assemblea com a mitjà per prendre decisions, una influència clara de l’anarquisme. El corpus ideològic de l’anarquisme ha dotat molts moviments d’elements de pensament i d’organització. És molt clar en moviments extraparlamentaris.

Quins moviments?

– Q: El 15M, per exemple. Deien que no nos representan. Hi havia tot tipus de gent. Va durar poc i després es va pervertir amb una colla de gent erigint-se com a hereus d’aquella mobilització. Podemos no era el 15M, en tot cas n’era la facció més organitzada. En qualsevol cas, el llegat hi és.

Es molt habitual als moviment que o bé s’erigeixi un lideratge o bé una corrent acabi copant els espais.

– Q: És el gran pecat de l’anarquisme. La societat es posa en peu de guerra i el rèdit se l’emporta un altre.

– PM: Segons com, l’assemblea és molt fàcil de manipular. Ara bé, si existeix una autèntica consciència de classe amb gent activa militant, és impossible manipular-la.

L’any passat, quan es va posar sobre la taula la possibilitat de fer uns nous Pactes de la Moncloa, [Pep Martínez] ens vas escriure un article a elCugatenc amb una mirada sindical de com ho vau viure l’any 1977. Això és només un exemple de moments claus de la transició que vau viure a Bicicleta: 23F, el debat sobre l’OTAN... Quins diríeu que són els moments més rellevants?

– PM: Cada vegada que s’han ajuntat i pactat, ha estat per retallar. Segurament els moment més àlgids de la transició són els que has enumerat.

– Q: Fixa’t que la legalització del PCE va ser un canvi de cromos, acceptar les regles del joc. Quan Santiago Carrillo va entrar a la vida política, es va acabar el debat tot i ser El Partit. Tothom sabia que Carrillo va entrar a Espanya amb una perruca. Volia tornar i va acceptar-ho tot per aconseguir-ho.

Els comunistes tenien molta més força que els anarquistes en aquell moment.

– PM: Encara amb el franquisme, les Comissions Obreres (CCOO), amb un vincle clar amb el PCE, van ser molt actives però la CNT no ho podia ser. Les CCOO podien fer accions amb comitès de tres o quatre persones i, en canvi, la CNT no podia fer assemblees. No va ser possible reconstruir els sindicats durant la clandestinitat.

Es va desdibuixar tota l’aportació històrica de l’anarquisme especialment a Catalunya?

– Q: Se’ls ha de reconèixer que portaven 40 anys de treball en la clandestinitat: organitzaven vagues, enquadraven la gent... En canvi, moltes restes de l’anarcosindicalisme es van enquistar a l’aparell sindical oficial del franquisme, que era la forma d’intentar fer les coses com abans però utilitzant el sistema.

– PM: Els sindicats on va passar això són els que van durar més.

Us mostreu molt crítics també amb el PSOE. Creieu que el moment socialdemòcrata que representava Felipe González ja naixia de forma socioliberal?

– Q: No cal oblidar que Felipe González va arribar al poder un any després i gràcies al cop d’estat de Tejero. Estava tot pactat. No l’haguessin deixat guanyar si no hagués estat disposat a acceptar-ho tot. González va ser el responsable, per exemple, de la reconversió industrial que va desmuntar les mines d’Astúries, les drassanes, les siderúrgiques... a base d’indemnitzacions i prejubilacions per tenir pau social. El PSOE arribava amb eslògans però no va fer grans canvis: l’entrada a l’OTAN, la compra de la pau social, oblidar-se dels sahrauís...

– PM: Els partits de dretes no haguessin pogut fer tot el que va fer el PSOE perquè la contestació social hagués estat enorme. Van deixar que els socialistes participessin del pastís a canvi de fer la feina bruta.

– G: El GAL!

El PSOE del congrés de Suresnes ja sabia quin era el seu paper?

– PM: Suposo que sí. Quan entres al joc, no ets ingenu i ja saps quin paper has de jugar.

– Q: Suresnes va ser un cop d’estat al PSOE perquè van dir que ja no eren marxistes.

Si, al vostre parer, tot estava tan muntat, Bicicleta només podia ser una gota d’aigua enmig d’un oceà.

– B: Bé, vam arribar a tenir 30.000 exemplars de tirada i vendes per sobre dels 20.000 en els millors moments.

– PM: Però el cas Scala va ser clau per desmobilitzar l’anarquisme i tota l’agitació social que hi va haver a finals del franquisme i al principi de la transició. Aprofitant una manifestació que no passava per la sala Scala, sembla que un policia confident va convèncer uns nois perquè tiressin còctels Molotov i van provocar un incendi amb la mala sort que van morir tres persones. Era una estrtègia per neutralitzar el creixement de la militància anarquista. Els hi va sortir bé perquè la campanya de premsa i judicial va espantar la gent que militava a la CNT sense ser anarquista.

I tot i això, allà hi éreu, no només publicant articles sinó també donant molta importància a la imatge gràfica.

– G: La presentació estètica és molt important. Ja a Madrid hi havia un il·lustrador molt bo. Des de Barcelona ja hi col·laboràvem. Al recopilatori trobareu, per exemple, una il·lustració de Mariscal. El paper de l’interior no era gaire bo i per això les imatges interiors no eren de molta qualitat.

– PM: Potser ara es miren les imatges i no són especialment cridaneres però llavors eren molt trencadores.

Heu comptat amb el periodista Guillem Martínez per triar els articles de la recopilació. Per què ell?

– Q: El coneixem i sabem que domina aquest tema. És una mirada externa i d’una generació més jove.

Notícies relacionades