Publicitat

Adéu, alcalde

Foto: Ajuntament de Sant Cugat

Quatre anys després de la mort de Franco i pocs mesos després que la Constitució fos aprovada, Sant Cugat va viure els seus primers comicis municipals. El candidat socialista, Àngel Casas, va ser clar vencedor ja que el PSC va obtenir set dels 21 regidors que en aquell moment conformaven el plenari municipal, només seguit a prop per les ja desaparegudes CiU, amb cinc regidors, i PSUC, amb quatre. De fet, amb tots dos partits, ERC i un regidor independent es va fer una majoria de govern deixant només UCD a l’oposició. Va restar a l’alcaldia entre el 1979 i el 1983, el primer mandat municipal de la democràcia ja que als següents comicis el seu company de partit Oriol Nicolau va esdevenir el nou alcalde de la ciutat. La notícia de la mort de Casas, als 85 anys, la nit de dilluns a dimarts ha copsat la ciutat, que ha decidit retre-li un sentit homenatge.

Des de dimarts al vespre l’Ajuntament acull un llibre de condolences perquè aquelles persones que vulguin deixar un missatge a la memòria de l’alcalde ho puguin fer. De moment només hi ha dos actes d’homenatge previstos, una cerimònia de comiat al Monestir avui –8 de novembre– a dos quarts de cinc i el compromís polític de recordar la seva figura en el proper plenari municipal. El portaveu del PSC, Pere Soler, diu que els agradaria recordar la figura de Casas amb un acte simbòlic més important, com atorgant-li el nom d’un carrer o d’un equipament, però, de moment, deixen passar el dol al qual tota la ciutat i especialment la família socialista s’enfronten.

Soler agraeix les mostres de suport que ha rebut de tots els partits polítics i de la ciutadania i recorda que Casas ha estat “vital” per al socialisme santcugatenc. “Abans d’alcalde va ser activista veïnal”, rememora, “era una persona arrelada que després del pas pel govern va seguir la seva tasca, en els darrers temps vinculada a la sostenibilitat que, deia, havia de revertir directament sobre la ciutadania”. Aquesta feina per la sostenibilitat la feia a la cooperativa Gestora a Sant Cugat de Serveis Soci-Ambientals, amb la voluntat de rebaixar la factura de la llum i creada al 2015 a partir del concurs d’emprenedoria social. L’alcalde es va mantenir fidel als ideals socialistes i va restar afiliat al partit fins la seva mort, tal com explica el portaveu del PSC. “Ara només podem donar ànims a la família i amics”, afegeix.

També l’actual alcaldessa, Mercè Conesa, ha transmès el seu condol a la família, amics i companys de partit de Casas. Ha recordat la implicació amb la ciutat de l’alcalde “en totes les etapes de la seva vida” tant des del món professional com en la participació en entitats del municipi. Conesa recorda com a grans mèrits del seu temps al capdavant de la ciutat el pagament des de l’Ajuntament dels professors de català a les escoles abans que ho fes el sistema educatiu, la connexió dels districtes amb transport públic, l’arranjament de rieres, la construcció de llars d’infants i la transformació de l’escola de magisteri de la Universitat Autònoma en l’actual Casa de Cultura.

Casas va participar a l’Ateneu, a la Penya dels Pericos –que va arribar a presidir– i a l’Associació de Pares del Pla Farreras. Just en plena transició, es va presentar per presidir l’associació veïnal del Centre-Estació i va formar la delegació local del Partit Socialista de Catalunya – Reagrupament, el partit que conjuntament amb el Partit Socialista de Catalunya – Congrés i la federació catalana del PSOE acabaria fundant l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) al 1977. Va ser sota les sigles del PSC que va aconseguir l’alcaldia i l’ampli pacte PSC-CiU-PSUC-ERC que es va trencar dos anys després per part del PSUC davant d’un problema relacionat amb la recollida de brossa, com recorda Jordi Casas, historiador que va ser regidor entre el 1981 i el 83, coincidint amb els darrers anys de Casas a l’alcaldia.

Mentre governava, una tasca que tots els polítics reconeixen com a honesta, compaginava la seva feina com a alt càrrec de l’empresa Pirelli. Això, que va ser determinant perquè no repetís com a candidat a les segones eleccions municipals després de la dictadura, no va evitar que fes gestions perquè se cedís la Casa Aymat i el Casino de La Floresta al municipi, tot i que aquest darrer va restar durant molts anys tancat a l’espera d’una reforma que no va arribar fins al 2010. La seva implicació en la ciutat el van fer mereixedor de la Medalla d’Or, el màxim reconeixement municipal, l’any 2004.

Notícies relacionades