Publicitat

No és temps de lamentacions

I aleshores s’aturà el món. Aviat farà un any.

Ningú no era capaç d’imaginar, ni en els pitjors somnis, una sacsejada d’aquesta envergadura al nostre petit univers, un paradís a mida, emparat en el convenciment que la seguretat era cosa nostra. Nosaltres estàvem protegits davant de tot i de tothom.

Nosaltres, els habitants de nacions riques, estàvem fora de perill, les pandèmies eren cosa de països pobres, per a nosaltres aquest concepte era un capítol en els llibres d’història. Sobre el tema ja s’hi ha abocat prou tinta.

I va passar el que era impensable i ens vam veure sacsejats, i alhora paralitzats, per la materialització dels pitjors auguris, els pronòstics de malastrucs i els guions de les pel·lícules distòpiques. Però aquest desconcert inicial, aquesta atmosfera anestesiant, obligats per aquesta parada en sec, ens va obligar a mirar-nos al mirall i a fer-nos preguntes. De cop vam haver d’afrontar el temps, allargat; i l’espai, restringit. I començaren a sorgir reflexions sobre els valors dominants,  sobre el sentit de la vida en general. Era freqüent trobar articles i anàlisis que qüestionaven la societat present i la necessitat de buscar alternatives per tal de reorientar el rumb. Eren missatges positius, plens d’energia. Moltes persones es plantejaven canvis en les seves vides.

I aleshores arribà el cansament, s’obriren les comportes i ens vam llançar a la recerca del temps perdut. L’alegria de sortir i reprendre la mal anomenada normalitat, va anar diluint els bons propòsits, es va anar apagant la foguera de l’esperança en la construcció d’un món, si no millor, almenys diferent.

I ara què? Les fogueres s’apaguen, però hi queden brases, focus dispersos que resisteixen durant un temps l’amenaça de vendavals i pluges, que guarden el record de l’ímpetu del foc, de l’esperança en l’adveniment d’algun canvi i que s’obrin nous camins.

El treball ara és mantenir les brases i reunir-les per tal que serveixin de llevat per a noves fogueres. No podem permetre’ns pensar que allò va ser un miratge, una primavera frustrada. Es van formular noves possibilitats i idees per a un món millor, es van recuperar vells projectes i es van refer. Cal que evitem el derrotisme i que pensem a mantenir oberts els canals del debat i la circulació d’idees, fer patent que un altre món és possible, malgrat que sigui difícil d’entendre des de la realitat pertinaç d’un món dur i amb tendència a l’immobilisme, perquè no podem renunciar a caminar darrere d’una utopia que no s’assolirà, però que ha de servir de far per analitzar la conjuntura social i individual del present. I sabent que els vents no seran favorables i molts els sots en el camí.

Mariano Martínez
Membre de la Plataforma Pensionistes Sant Cugat

Notícies relacionades