Naixement i consolidació de l'Estat del Benestar i el Sistema de Pensions (1)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que tenen per objectiu aproximar-nos al naixement de l’Estat del benestar i la seva consolidació durant les darreres dècades i, de manera més concreta, al naixement i consolidació del sistema de pensions a Espanya. 

1-. L’Estat mínim del liberalisme (segle XIX)

Els economistes clàssics del segle XIX defensaren l’existència d’un Estat mínim que abordés les funcions imprescindibles, la qual cosa implicava una despesa reduïda i, en conseqüència, una baixa pressió fiscal. La hisenda liberal assumí el programa de despeses dissenyat per Adam Smith (1776), el qual limitava l’acció pressupostària de l’Estat a suplir les insuficiències del mercat per assegurar la defensa i la pau social, els governs s’havien de limitar a subministrar béns públics purs: defensa, policia, justícia i representació exterior, i aquelles infraestructures que la iniciativa privada no fes.

Segons l’escola clàssica, els impostos, a més de lleugers, havien de ser: a) generals i proporcionals en la seva distribució entre la població; b) eficients i econòmics en la seva recaptació; c) no havien de distorsionar els preus del mercat; d) suficients per finançar les despeses, que havien de ser les imprescindibles, evitant el dèficit en el Pressupost; i e) recaptats sense que Hisenda interferís en la intimitat econòmica dels individus. Amb aquests criteris, fins al 1880 els naixents estats liberals minimitzaren la dimensió dels seus pressupostos de despeses, limitant la seva actuació en els camps econòmic i social i adoptant una política subsidiària respecte a la iniciativa privada.

Els votants coincidien amb els majors contribuents, ja que existien sistemes electorals censataris, és a dir, reduïts a una minoria de la població, i, per consegüent, s’oposaven a qualsevol ampliació de les funcions públiques que impliqués pagar més impostos, l’Estat s’havia de limitar a defensar la propietat i l’ordre social. Els governs liberals es veieren forçats a adoptar funcions distributives i favorables al creixement econòmic, que implicaven un augment de la despesa i els impostos, quan es generalitzà el sufragi universal; aleshores, els votants amb menors rendes, la gran majoria, i la pressió dels sindicats i els partits obrers contribuïren a la formació de l’Estat providència, com se’l batejà, com a instrument capaç de redistribuir la renda a favor seu.

Cal dir que la precària situació econòmica i política en què la burgesia deixà la classe treballadora, portà a una bona part de la població a qüestionar la legitimitat del règim liberal. La burgesia apuntalà la cohesió social utilitzant les funcions repressives de l’«Estat guardià». Això comportà que els emergents moviments socialistes, i en concret els de caràcter marxista i anarquista, veiessin en l’Estat un instrument merament policial i repressor. Aquests moviments no se centraren a demanar als governs l’augment de les despeses redistributives, es plantejaven d’aguditzar les contradiccions internes del capitalisme, per tal de desencadenar un procés revolucionari, sense oblidar, òbviament, la lluita per la millora de les condicions de treball i la reducció de la jornada laboral.

2-. Les guerres i el deute s’emporten tots els ingressos de l’Estat

Durant tot el segle XIX i bona part del XX, els pressupostos dels estats europeus es destinaven bàsicament a les depeses de defensa i del pagament del deute, que en gran part procedia de la despesa militar.

Al Regne Unit, durant el segle XVIII un 80/90% de la despesa pública es destinava a despeses de guerra i al servei del deute, el qual entre 1816 i 1842 representà un 54% del pressupost. El 1913-1914 aquesta despesa s’havia reduït al 58%, i, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les despeses en ensenyament ja representaven un 40% de les despeses en defensa.

A França, en la dècada de 1780 el deute i les despeses en l’exèrcit i l’armada assolien el 68% del pressupost. El 1814, a les acaballes de les guerres napoleòniques, aquell percentatge s’havia enfilat fins al 76,4%. El 1886 la suma de les dues despeses encara es mantenia en un 70/75%.

A començaments del decenni de 1850 Portugal destinava un 56% a les despeses administratives i de defensa i al pagament del deute. En la dècada de 1880 les despeses financeres i en defensa suposaven un 64%, percentatge que quasi no canvià fins a la Primera Guerra Mundial.

3-. El naixement de l’Estat providència

Cal entendre per Estat del benestar (Welfare State) l’activitat dels governs relacionada amb la Seguretat social. Es pot dir que està dirigit a realitzar aquestes quatre funcions: a) transferències de diners; b) cures sanitàries; c) serveis en educació; i d) previsió en els temes d’habitatge, alimentació i altres serveis assistencials. Amb el benentès que les formes que adopta són diverses, segons països i períodes.

Alguns aspectes a tenir en compte quan parlem de l’Estat del benestar: a) la seva ampliació ha anat lligada a temps de guerres i de crisis econòmiques; b) no ha existit una filosofia associada a l’Estat del benestar, a diferència del liberalisme, el socialisme o els feixismes.; c) l’Estat del benestar implica l’apartament del capitalisme del camí marcat pel liberalisme del segle XIX; i d) els canvis socials i econòmics provocats per la industrialització i la urbanització durant el segle XIX foren de tal envergadura que feren inevitable una transformació de la naturalesa de l’Estat liberal. 

A Alemanya l’assegurança obligatòria de malaltia i d’accidents laborals en la indústria s’introduïren el 1883 i 1884, respectivament. El 1889 es creà el sistema de pensions de jubilació i malaltia. Mentre que les dues assegurances es finançaven mitjançant les cotitzacions dels afiliats, les pensions estaven subvencionades pel govern. Aquestes assegurances foren introduïdes per Lloyd George el 1909 a Anglaterra, el qual també creà una assegurança d’atur, que Alemanya no establí fins al 1927. Cal dir que en l’època de Bismark, amb una Alemanya en plena industrialització, la legislació econòmica i social fou un instrument per equilibrar les forces socials i sostenir la monarquia i el govern, més que no pas un instrument de progrés social i econòmic. Només després de la Primera Guerra Mundial es produí una política pública destinada a resoldre els problemes socials.

Al Regne Unit fins al 1865 les parròquies eren les responsables de l’assistència als indigents, aquell any es creà un organisme central destinat a finançar aquestes despeses. Dos anys després s’acceptà la idea que malaltia i pobres eren coses diferents, en algunes ciutats angleses es crearen establiments especialitzats per a malalts, bojos i pobres.

No fou fins al 1908, amb l’arribada dels liberals al govern, que no es començaren a prendre mesures que significaren el naixement d’un Estat providència. Jugaren un paper important en això William H. Beveridge, membre del Consell de Comerç, qui el 1942 presentà un informe que fou la base teòrica a partir de la qual el govern laborista creà el Welfare State anglès després de la Segona Guerra Mundial; i Lloyd George, ministre d’Hisenda, qui fou primer ministre durant el període 1916-1922.

Com ja hem indicat, es creà l’assegurança d’atur i les pensions per a la vellesa, i un salari mínim per a les indústries amb menor presència sindical. L’assegurança d’atur fou vigent a partir de 1911, quan s’aprovà la Llei de l’Assegurança Nacional de Sanitat, la qual fou combatuda pels conservadors, els metges,  les companyies d’assegurances i les mútues. Calgué aprovar una reforma tributària. El Pla de 1911 era un sistema contributiu per part del treballador i l’empresa, completat amb una aportació de l’Estat.

Malgrat les seves deficiències, aquestes lleis liberals d’inicis del segle XX, de governs amb suport dels laboristes, crearen les bases del futur Estat del benestar, consolidaren noves formes d’intervenció pública i establiren noves relacions entre empresaris i treballadors. Les lleis britàniques de 1901-1911 anunciaren el que seria el sistema de Seguretat social posterior a 1945.

Un cop iniciat el procés, la despesa de l’Estat del benestar s’incrementà, impulsat per les pressions socials, amb l’aval de partits de tot signe polític, sense una planificació racional. En uns països fou creat per les dretes i en altres per partits d’esquerres reformistes. Governs de les més diverses orientacions augmentaren les despeses públiques, amb una clara intenció d’atraure vots per perpetuar-se en el poder.

En el període d’entre guerres l’Estat benefactor s’anà consolidant, per convertir-se en un vertader Estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial, però això ho veurem en el proper article.

Jordi Casas. Historiador i membre de la Plataforma

Bibliografía: Francisco Comín, Historia de la Hacienda pública, I. Capítol 3. "De la Hacienda Liberal al Estado del Bienestar: Una hisotira del gasto público en Europa", Barcelona, Crítica, 1996. 

Notícies relacionades