La consolidació de l’Estat benefactor (1914-1940) i de l’Estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial (2)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Llegir la primera part de l’article aquí.

L’acció de l’Estat es va expandir durant la Primera Guerra Mundial, els governs, per assolir els seus objectius militars, nacionalitzaren abundants recursos econòmics i consentiren transformacions profundes en la despesa pública, així com reformes impositives progressives. Un cop acabada la guerra, aquestes mesures se suavitzaren, però els avanços bàsics en la tributació, les assegurances socials i la depesa pública van mantenir-se.

D’altra banda, això va anar lligat a la difusió del keynesianisme, encara que fou molt lenta abans de la Segona Guerra Mundial. El manteniment de la plena ocupació va començar a considerar-se una funció bàsica de l’Estat, per tal d’acabar amb la pobresa i aconseguir el manteniment de les rendes.

En el procés d’increment de l’acció de l’Estat mitjançant el Pressupost, el keynesianisme va desafiar l’escola clàssica i va començar a debilitar les resistències a l’increment de la despesa pública i als impostos progressius. Des dels anys vint les idees keynesianes impulsaren el finançament de la despesa pública mitjançant el deute, la utilització discrecional de la política fiscal i monetària i una nova concepció de la imposició. El keynesianisme, no obstant això, no assolí efectes transcendentals sobre els pressupostos públics fins després de la Segona Guerra Mundial, ja que aquesta política exigia un context de consens polític i governs socialdemòcrates, quelcom que només es generalitzà després de la segona guerra. En aquest sentit, els historiadors econòmics estan d’acord en què la política keynesiana no fou aplicada de manera generalitzada i intensa en el període d’entreguerres, ni tan sols al Regne Unit.

En conclusió, els anys compresos entre 1914 i 1940 són més importants del que se sol acceptar en la formació de l’Estat benefactor, encara que les idees imperants sobre els límits de l’Estat foren un obstacle difícil de superar. Anem a veure aquests avenços, encara que contradictoris, en alguns països europeus.

A Gran Bretanya el 1934 s’aprovà una llei que creà el Comitè de l’Assegurança de la Desocupació i el Consell d’Assistència a la Desocupació. El Ministeri de Sanitat es creà el 1919 i l’assegurança sanitària millorà després de la Primera Guerra Mundial. Els anys 1926-1927 foren introduïdes les pensions de viudetat, orfandat i vellesa sobre bases contributives i s’ampliaren les prestacions sanitàries. Gran Bretanya fou el bressol del keynesianisme, però la resistència de l’escola neoclàssica va ser molt forta, considerava que el cicle econòmic havia de ser controlat amb instruments monetaris i no amb la despesa pública. Mentre que els liberals, com Lloyd George i J.M. Keynes, defensaven la necessitat de fer obres públiques, finançades amb deute, per reduir el nivell de desocupació.

A Suècia es produeix un avançament del que succeirà a la resta d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. La Seguretat Social es desenvolupa molt ràpidament durant els anys trenta, gràcies a tres elements: a) un creixement notable i constant durant el primer terç de segle; b) els avanços polítics gràcies a la fortalesa del moviment obrer i els partits democràtics; el 1932 accedeix al poder el Partit Socialdemòcrata; i c) els progressos de l’Escola d’Estocolm, amb plantejaments similars als de Keynes. Al sector públic se li va fixar l’objectiu de la plena ocupació, la despesa pública assolí al voltant del 60% del PIB, la qual cosa va exigir un sistema impositiu basat en un impost sobre la renda i potents cotitzacions socials.

A França durant el període 1919-1940 l’objectiu de la política fiscal seguí essent l’equilibri pressupostari. La política econòmica de la república francesa als anys trenta fou més aviat passiva, calgué esperar fins al 1945 perquè l’activitat econòmica de l’Estat s’enfortís.

Alemanya transformà l’estructura de la despesa pública entre 1913 i 1935. Els serveis socials creixeren d’una manera impressionant, això es produí durant la República de Weimar (1918-1932). Pel que fa al nazisme, l’augment de la despesa pública durant els anys trenta fou dirigida a resoldre el problema de l’atur, però no solucionà les deficiències estructurals de la indústria i l’agricultura i la desigualtat en la distribució de la renda.

A Itàlia, com en els altres països, el finançament de la Primera Guerra Mundial augmentà l’acció de l’Estat en l’economia. El règim feixista, però, no va fer grans avenços en el camp de la Seguretat Social, malgrat la propaganda oficial. De fet, foren els governs parlamentaris de la postguerra els que, complint les promeses realitzades durant la guerra, van posar les bases de l’Estat benefactor italià, el 1919 feren obligatori el retir obrer i l’assegurança d’atur. La reforma social tardà en arribar en la Itàlia democràtica que sorgí de la Segona Guerra Mundial, ja que el sistema de Seguretat Social heretat del feixisme només va començar a reformar-se a partir del decenni de 1970.

A Portugal durant la Primera Guerra Mundial es produí un augment significatiu de la intervenció de l’Estat: es crearen els ministeris de Treball i Seguretat Social. Les depeses públiques no disminuïren després de la guerra i s’amplià el sector públic empresarial. No s’aplicaren polítiques keynesianes, entre les dues guerres mundials l’objectiu dels ministres d’Hisenda foren obtenir un equilibri, fins i tot un superàvit, en els pressupostos públics. Abans de la Primera Guerra Mundial, només la càrrega del deute i les despeses en defensa representaven un 53% del Pressupost, mentre que l’educació i les despeses socials representaven un 7%. Aquestes dues despeses creixeren entre 1919 i 1929, però després s’estancaren.

El que hem dit, queda reflectit en els quadres següents, els quals mostren l’evolució de les despesa pública d’uns seguit de països europeus (inclou també Espanya) entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Queden clars els esforços pressupostaris per la reconstrucció posterior a la Primera Guerra Mundial i les despeses militars de la Segona Guerra Mundial, especialment al Regne Unit i Alemanya.

Pel que fa a la despesa social, res millor que la despesa en ensenyament i Seguretat social.

Queda clar que el feixisme, el nazisme i el franquisme representaren una disminució de la despesa dedicada a l’ensenyament.

Aquí el feixisme, el nazisme i el franquisme tampoc no queden gaire ben parats.

L’increment de la despesa pública i el dèficit pressupostari després de la Segona Guerra Mundial es degué al consens polític entre sindicats, classes mitjanes i agricultors. Les polítiques socialdemòcrates, que consolidaren el modern Estat del benestar, implicaren la generalització del keynesianisme. Els fonaments de l’Estat de benestar sorgiren al Regne Unit amb el Beveridge Report de 1942, que proposava integrar i generalitzar tots els programes socials ja existents, amb la finalitat d’assegurar els ciutadans davant la pèrdua d’ingressos a causa de la malaltia, l’atur o la vellesa. El paper del Pressupost de l’Estat havia de ser la garantia de la plena ocupació. El desenvolupament de la Seguretat Social al Regne Unit va correspondre a tots els partits, la qual cosa reflecteix un ampli consens social: la Llei d’Educació la va fer un conservador, la Llei de Seguretat Social un liberal i la Llei del Servei Nacional de Sanitat un laborista.

Tot i el gran augment de la recaptació obtinguda amb les reformes fiscals de postguerra, l’increment de les depeses originaren amplis dèficits pressupostaris, per la qual cosa foren finançades amb deute i polítiques inflacionàries. El keynesianisme, en definitiva, es va difondre pels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. Això va anar acompanyat del ràpid creixement econòmic que visqué Europa des de la reconstrucció postbèl·lica fins a la crisi de finals de 1973; crisi que impulsà la despesa pública.

Entre 1960 i 1982 la despesa pública respecte al PIB en els països de l’OCDE va augmentar en més de vint punts percentuals, assolint el 47%. El 1980 les despeses en pensions i sanitat representaven entre el 12 i el 25%. El gran creixement de la despesa pública implicà una creixent dificultat de finançament, la qual cosa portà a què durant els anys vuitanta quasi tots els governs de l’OCDE intentaren rebaixar el pes de la despesa pública (percentatge sobre el PIB): 1970, 31,5%; 1979, 37%; 1989, 40%. Des de principis de la dècada dels vuitanta la relació entre despesa pública i PIB deixà de créixer, després de tres dècades de creixement sostingut. A començaments de 1991, malgrat la tímida reducció de la despesa pública, els governs de l’OCDE mostraven una certa fatiga després d’una dècada de lluita infructuosa contra el creixement de la despesa pública. En definitiva, la crisi gestada el 1973 va portar les depeses de l’Estat i la Seguretat Social dels països europeus a nivells molt alts, la qual cosa va desencadenar una seguit de crítiques des de postures liberals a l’Estat del benestar i al keynesianisme en el qual se suportava. Se’l culpà de tots els mals. Els partits conservadors començaren a reduir impostos i retallar les funcions de l’Estat, especialment a Estats Units i Gran Bretanya.

És difícil, però, provar amb dades empíriques la influència negativa, o positiva, de l’Estat del benestar sobre el creixement i les crisis econòmiques, les opinions contundents al respecte procedeixen més de judicis de valor que d’estudis empírics. El que és segur, és que l’Estat del benestar ha contribuït a millorar la distribució de la renda, abans i després d’impostos. El primer, per la major igualtat educativa, la major seguretat i higiene en el treball i les millors condicions per a la negociació salarial; el segon, pels impostos progressius i les despeses públiques redistributives. Des de finals del segle XIX l’Estat providència i després l’Estat del benestar han contribuït a mitigar la misèria que acompanya l’atur, la malaltia, la vellesa i la invalidesa dels treballadors i ha millorat l’assistència sanitària i educativa de la població.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades