Jubilació, treball i sindicalisme

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Els jubilats i les jubilades hem estat treballadors o treballadores i, potser en alguns casos, també sindicalistes o, si més no, afiliats o afiliades a un sindicat. Els tres aspectes són indestriables. De la qualitat del treball en depenen les pensions. Si el sistema de pensions ha estat sòlid i ha permès fins i tot fer transferències a la tresoreria general de l'Estat, la quantitat s'avalua en més de 500.000 milions d'euros, és perquè les cotitzacions han estat sòlides, com a resultat d'uns salaris més o menys dignes. Avui les coses han canviat, les cotitzacions d'una classe treballadora precaritzada i amb salaris baixos – per primer cop es pot ser treballador o treballadora i viure en la pobresa- impacten en els ingressos de la seguretat social; això no vol dir que el sistema de pensions no sigui sostenible, com defensen sectors interessats a reservar una part del pastís per a les asseguradores privades, però cal millorar els salaris i les condicions de treball, perquè a la vegada que dignifiquem les feines, que és el principal, millorem les arques de la seguretat social.

I les millores de les condicions de treball impliquen reivindicar-les i defensar-les quan s'aconsegueixen. I aquí és essencial el paper dels sindicats i dels delegats i delegades i membres dels comitès d'empresa. I parlo, fonamentalment, dels sindicats de classe i confederals, aquells que tenen vocació de defensar els interessos generals dels treballadors i treballadores, anteposant-los als particulars de caràcter corporatiu. En aquest sentit, la reforma laboral del PP de febrer de 2012 va ser un atac en tota regla als instruments dels treballadors i les treballadores per a la defensa dels seus interessos. I, en concret, va ser un intent, en part aconseguit, de deixar els sindicats sense instruments de negociació. Sense capacitat de negociació i concertació no hi ha avenços laborals. Cal revertir aquesta situació si volem tornar a una realitat en què la dignificació del treball sigui la garantia d'unes pensions futures dignes.

Així docs, treballadores i treballadors, jubilats i jubilades, sindicats i plataformes de pensionistes i jubilats formen part d'una mateixa lluita: la dignificació del món del treball, dels qui estan en actiu i dels qui ho han estat durant molts anys i ara gaudeixen d'una merescuda jubilació o pensió. Cal en definitiva, defensar el que ha estat una conquista de civilització: l'Estat del benestar. Aquest té les seves arrels a finals de segle XIX, però es va consolidar sobretot després de la II Guerra Mundial, encara que els espanyols hi vam arribar una mica més tard. Avui (com sempre, de fet) està amenaçat per un capitalisme, que vol dir per uns sectors socials o persones la cobdícia dels quals no té aturador, que volen vampiritzar una part dels recursos que administra l'Estat en els seus diferents nivells per garantir unes prestacions socials que cal interpretar-les com a drets de ciutadania. La defensa de l'Estat del benestar és innegociable: de paraula i pels fets, com fa la Plataforma de Pensionistes i Jubilats de Sant Cugat cada dilluns davant l'Ajuntament. La columna vertebral d'aquest Estat del benestar la formen els següents aspectes:

- Un sistema de salut universal i gratuït, que potenciï la salut preventiva, la recerca i investigació, i que reforci la salut assistencial i comunitària.
- L'adequació del sistema educatiu i universitari als reptes actuals, garantint l'educació al llarg de la vida i la igualtat d'oportunitats, que vol dir una discriminació positiva envers els sectors socials més necessitats.
- Un model de serveis socials de gestió pública i de reconeixement de drets socials.
- Un canvi en el model d'atenció a la gent gran, basat en la gestió directa pública i orientat a la prevenció de la salut de les persones i que disposi d'una carta de serveis que doni resposta a les necessitats actuals.
- Cal disposar d'un parc d'habitatges a preus assequibles, sobretot de lloguer, per lluitar contra l'exclusió residencial i combatre l'especulació. Amb una oferta d'habitatges per a la gent gran, amb serveis i atencions comunitaris.
- Cal garantir l'equitat en l'accés als serveis públics i als subministraments bàsics.
- I, per últim però no menys important, un sistema públic, universal i de qualitat de pensions. Parlem-ne.

Aquests són alguns dels aspectes que formen part del acabat renovar Pacte de Toledo i que han d'estar en el centre de la lluita dels pensionistes i jubilats:

- Garantir la continuïtat d'unes pensions que arriben a 9,7 milions d'espanyols i que representen el 10,4% del PIB, més d'un punt per sota de la mitjana europea; per tant, encara hi ha camp per recórrer.
- Millorar els ingresso per cotitzacions, encara hi ha amplis marges d'actuació, reforçant el seu caràcter contributiu; i incrementar les fonts de finançament addicionals des dels pressupostos generals de l'Estat.
- Millorar les pensions mínimes, algunes en unes xifres que fan impossible una vellesa digna, i les pensions no contributives.
- Millorar la participació de les dones en el mercat laboral, ja que la seva presència sobretot en sectors de salaris baixos, de treballs parcials no volguts i de discontinuïtat laboral, fan que hagin cotitzat menys i, per tant, tinguin unes pensions més baixes que els homes. La bretxa salarial es trasllada a les pensions.
- Cal garantir el poder adquisitiu d'acord amb l'IPC i fer augments superiors a les pensions més baixes (el que escriu això estaria encantat de veure congelada la seva pensió uns anys, si amb això s'apugessin les pensions més baixes; cal esperar, però, que això no sigui necessari).
- Els sistemes complementaris de pensions (dels quals no en soc un partidari, però existeix) s'han d'establir en el marc de la negociació col·lectiva, cal garantir-ne la titularitat patrimonial i el seu control per part dels treballadors i les treballadores, i que la seva inversió es faci, en qualsevol cas, amb criteris socialment responsables, orientada a finançar la inversió productiva i les polítiques públiques.
 

Ens definitiva, se’ns acumula la feina. De fet, a les treballadores i els treballadors sempre se’ns ha acumulat. Com deia el poeta: "On vols anar bou que no llauris".

Notícies relacionades