El repartiment del pastís (III i fi)

L’EMPRESA  produeix sempre i quan s’obtingui benefici. Això és normal; amb els ingressos es cobreixen les despeses i es remuneren els salaris. El que no ho és, perquè la producció és social, del peó al gerent, és que tots aquests no tinguin res a dir respecte a la plusvàlua (benefici) o què produir o per a qui.

Amb la nostra empresa imaginària  hem produït el nostre PASTÍS (el qual recordem que és el resultat de l’aplicació del treball viu d’homes i dones ajudats pel treball mort -les màquines - per tal de satisfer les nostres necessitats tant individuals com col·lectives) però veurem que no ha acabat de sortir bé. Hi ha  trossos de la producció de la societat que son  immenjables: els armaments per exemple, que representen 15:342.000.000€ l’any 2019 a l’estat espanyol, segons el SIPRI (Institut Internacional d'Estudis per a la Pau). Estem parlant d’unes 130 empreses, de les quals tres (Airbus Military, Navantia i Indra) es troben entre les 100 majors companyies mundials del sector de defensa i seguretat.

INFORME SIPRI: Les potències es preparen per a un conflicte. Al llarg de 2019, les despeses militars  foren d’1,9 bilions de dòlars (1,8 bilions d'euros) en el món, és a dir, un increment del 3,6 % en un any, el més important des de 2010. Els EEUU registren un 19,6% d’increment en armament nuclear. 

Una vegada més és el reflex d’unes sistèmiques i profundes tensions socials i d’unes pulsions agressives que,  m'agradaria equivocar-me, ens poden portar cap a l'autodestrucció.

També, ostres,  en el pastís social, observem tot un seguit d’andròmines la necessitat social de les quals és més que dubtosa. Són les necessitats induïdes, o despeses supèrflues, prescindibles. Aquestes despeses, van dirigides als sectors que se les poden pagar i per tant són rendibles; es produeixen per a una demanda solvent, amb grans recursos, independentment de les necessitats reals – alimentació, sanitat, educació, farmàcia, habitatge.....- o senzillament en una societat equilibrada, hauríem de poder escollir en gaudir de la vida individual i col·lectiva.

L’obscena distribució desigual de l’ingrés, ens porta per una part a la creació de moltes necessitats supèrflues i per l’altra, moltes de les bàsiques per a la majoria no queden cobertes i, increïble però veritat, poder arribar a menjar. 

A Espanya, segons AROPE (Indicador de risc de pobresa i/o exclusió) 12,3 milions de persones (26,1% de la població) es troben en risc de pobresa o exclusió social.

Sí, heu llegit bé: un de cada quatre ciutadans, o millor dit súbdits de l'estat espanyol, estan patint una situació vital molt dura i a més obscena per ser absolutament evitable.

Repeteixo: es produeixen i s’utilitzen les armes i andròmines perquè donen uns beneficis que no s'obtenen amb la producció d'altres béns i serveis més necessaris. Sense comptar la corrupció inherent al sistema del qual hi formen part, per cert.

Tornem a l'empresa, lloc on el treball organitzat produeix béns i serveis amb la venda dels quals s'obtenen els ingressos; si deduïm el que devem als proveïdors, ens queda el valor afegit. Què és això? És el valor que dóna el mercat a l'increment d'utilitat a causa del nostre treball (el viu i el cristal·litzat en màquines). D’aquest valor una part es distribueix en salaris al personal i en beneficis als capitalistes.  L’empresa és on té lloc aquesta  distribució primària de l'ingrés. 

El salari és essencial per a la majoria de la població; treballar o haver treballat permet que la majoria pugui viure o malviure. El 40% de la població amb més  baixos ingressos participa en un 18,5% del pastís; (sense treball present o passat, sous escombraries, dones, migrants...)  mentre el 20% més ric participa amb el 40,1% (principals receptors de rendes de capital mobiliari i immobiliari)

Una vegada feta  la distribució primària de l’ingrés, entre salaris i beneficis,  que és l’origen de la tremenda desigualtat en la distribució de les paperetes per gaudir del pastís, com ens ho fem per cobrir, d’una banda les necessitats col·lectives de béns i serveis d’aquelles persones no perceptores de rendes primàries  i de l’altra pal·liar, (sense massa èxit) les desigualtats que la distribució primària origina?

Què passa amb els infants i la gent gran?

Què passa amb aquelles persones, que per alguna causa o altra fins i tot treballant no tenen suficients ingressos?

Què fem per tal que puguin gaudir del pastis?

La satisfacció de les necessitats comunes a les nostres societats es fa a partir de la distribució secundària de la renda, és a dir, mitjançant els impostos – hauria de contribuir més qui més té- i les despeses públiques -que en l’aspecte distributiu hauria de rebre més qui menys té - específicament en la despesa social.

Per fer això, una part dels ingressos  que han rebut els assalariats i els capitalistes es lliura a un fons comú: impostos i contribucions socials-

Aquí ja tenim dues decisions polítiques més; 

a) Quin tros del seu pastís donarà  cada receptor de salari i cada receptor de beneficis al fons comú? i 

b) D'aquest fons comú, quant es destinarà a la satisfacció de les necessitats vitals de la majoria? Parlem de salut, habitatge, educació, pensions, dependència....  tenint en compte que aquesta partida entra en competència amb altres possibles usos del fons, com per exemple, construcció de carreteres, justícia, despeses militars, etc.

En l'actual paradigma, encara que ens sembli mentida, cada dia legitimem i legalitzem el què, com, i per a qui produïm, i cada quatre anys prenem les decisions en que també ho fem en la manera de com repartir a i b.
No sembla que estiguem prenent decisions racionals; de fet des de finals dels 80s i passant per la crisi sistèmica de 2008 hem enfortit l'elit extractiva, com es pot percebre en la realitat i en les estadístiques. Aquestes ens ensenyen que hi ha molt a fer, però donada la situació en que fa temps que ens trobem, és imprescindible, ja, la Renda Bàsica Universal (excepte per als que puguin viure de les rendes de capital)

ESQUEMA DELS PRINCIPALS IMPOSTOS

Impostos directes:

- Renda Persones Físiques

- Rendes del Treball

- Rendes del Capital

- Les Cotitzacions Socials (tècnicament no és un impost)

Impostos indirectes: 

- I.V.A

- Impostos Especials 

El primer que cal recordar és que la baixa càrrega fiscal respecte als estats de la UE, representa una pèrdua d’ingressos fiscals; el sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha) quantifica en 75.738 milions la pèrdua l’any 2018 respecte a la zona euro.


                Foto: (Ingrés Públic Total: recaptació de l’Estat + CCAA + Ajuntaments + Seguretat Social)

Si a més, els impostos són clarament regressius – paga més impostos relativament qui menys té- veiem d’entrada dues conseqüències: 

1)  La càrrega principal recau sobre les persones assalariades. 

2)  D’acord amb Gestha, el diferencial de la pressió fiscal espanyola es deu en primer lloc a la inflada economia submergida espanyola, que se situa gairebé 10 punts per sobre de la mitjana de la resta dels països de l'Eurozona. Segons els seus càlculs, si el volum d'economia submergida es reduís en 10 punts es podrien recaptar uns 38.000 milions d'euros anuals entre impostos i quotes de la Seguretat Social defraudades.

      El no ingrés  (Pèrdua ingressos per la diferència amb la mitjana UE. + pèrdua per l’economia submergida) d’uns 120.000 milions d’€, explicaria la privatització dels serveis bàsics, i a partir d'ara, que no us vinguin amb el conte de l'eficiència de la gestió privada i que no hi ha diners, i avançant-me, si d'aquests ingressos paguem uns 30.000 milions d'interessos pel deute públic que van a les butxaques de les entitats financeres, llavors resumint: som cornuts  i paguem el beure. 

Amb el COVID19 potser no serà tant salvar bancs, però el Deute i els interessos tornaran a pujar i aquests sí que aniran a les entitats financeres.  


Foto: (Eix de les Y: mils de milions d’€)

Si desglossem la càrrega fiscal, el 20% de les llars més pobres suporten gairebé la mateixa pressió fiscal que l'1% més ric, segons un estudi de Fedea 2019. Els impostos tot just corregeixen el  2,82% la desigualtat de renda. 

Aquesta aparent desproporció es deu al fet que, per una part, les rendes de les Persones Físiques tenen al meu entendre dos problemes per a que sigui realment progressiva: 1) l’evasió i l’elusió fiscal que beneficia els trams alts dels ingressos personals i la regressivitat dels impostos sobre el capital financer amb un tipus màxim de l’escala del 23% (les SiCAVs amb un 1%) i 2) resulta que les rendes més baixes són més penalitzades amb l'IVA i els impostos especials, ja que aquestes figures graven igual independentment de les rendes. En aquest sentit, el 20% amb les rendes més baixes suporten una pressió fiscal per IVA de l'14,66% enfront del 4,06% de l'1% més ric.

També les cotitzacions socials, perquè hi ha un mínim i un límit màxim que les converteixen en regressives. En l'actualitat la base màxima del Règim General està en 3.803,7 euros al mes, uns 45.644 euros l'any (en 2019 s'ha incrementat en un 10%).

D'altra banda, segons les dades d'Hisenda, apunten que l'Impost de Societats encara està molt lluny de sobrepassar els 35.254 milions ingressats per l’Estat el 2007, quan en 2019 el Resultat Comptable Positiu va ser superior en 26 mil milions. De fet, aquest tribut acumula una caiguda d'uns 148.000 milions des de 2007 i conformen la segona "esquerda" més important, després del frau fiscal, per la qual l’Estat Espanyol perd ingressos; l'explicació la gran caiguda del tipus efectiu.

Pel que fa als impostos sobre el patrimoni, herències i donacions, son pràcticament testimonials i clarament esbiaixats a favor de les rendes altes. 

DIARIO16: En 2017 les grans fortunes van deixar de pagar gairebé mil milions d'euros per l'impost de patrimoni. Aquest any es van declarar en la Comunitat de Madrid 16.856 fortunes amb més de dos milions d'euros, que haurien declarat una riquesa mitjana de 9,7 milions d'euros i que haurien d'haver pagat a les arques regionals una mitjana de 60.000 euros per contribuent, és a dir, més de 995,6 milions d'euros. No obstant això, no van pagar res en estar l'impost bonificat al 100% des de l'any 2007, gràcies a les polítiques del Partit Popular, la qual cosa converteix de facto a la comunitat madrilenya en un “paradís fiscal” dins d'Espanya. Pel que sembla no s'ho fa gens malament la CASTA (no confondre amb la Casta Diva)

 “La culpa, querido Bruto, no está en nuestras estrellas, sino en nosotros mismos, que consentimos en ser siervos”

 (“JULIO CESAR”, W. Shakespeare)

 Francesc Borràs, Economista, Professor jubilat de la Universitat de Barcelona i Membre de la Plataforma Pensionistes de Sant Cugat

Notícies relacionades