El repartiment del pastís II

Continuem amb el pastís, però abans de menjar-lo, lamento dir que cal cuinar-lo, és a dir produir-lo, fabricar-lo i portar-lo a la pastisseria. Pregunta: qui fa totes aquestes funcions? L’empresa.

De fet en el Pastís 1 està implícit un concepte: comprem al mercat unes mercaderies  (inputs) factor terra;  unes persones factor treball, les processen amb màquines factor capital, tot produint alguna cosa diferent, que abans no existia: és el que venem al mercat (output) per a ser consumit o invertit.  

En produir, s’incrementa la utilitat  dels inputs fent-los aptes per al consum. La producció és treball (viu o mort; la màquina no és res més que treball cristal·litzat, mort), aplicat, en el nostre cas, en transformar la farina...en un pastís.

L'empresa, pública o privada, és una institució central en el funcionament de qualsevol sistema econòmic. Com a part del sistema, a l'empresa li correspon la funció de produir béns o serveis per a la satisfacció de les necessitats humanes privades i col·lectives, permetent així,  la reproducció del sistema.

És a dir, treballem per satisfer les nostres necessitats materials tot satisfent les necessitats dels altres; però si ho diem a l’inrevés,  que treballem per satisfer les necessitats materials dels altres, la qual cosa ens permet satisfer-ne les pròpies,  llavors es posa en evidència que el treball conforma una xarxa de relacions socials —de caràcter amorós, com un banc de temps— on allò produït s’intercanvia en el mercat.  Produirem allò que a vosaltres us sigui útil i vosaltres fareu el mateix. 

Ara bé, aquestes relacions queden ocultes i tergiversades, tant com la relació productor / consumidor, perquè en ser hegemònics els mitjans de producció de caràcter privat, l'empresari com capitalista o el seu representant és qui decideix: què produir, com, quant i per a qui, queda restringit a unes relacions de domini, que sota una organització basada en la jerarquia i l’autoritat, separa el treballador/a del seu producte. 

El capitalista compra al treballador/a el producte del seu treball (amb el salari) per menys del seu valor; la diferència és el plusvalor o benefici que s’apropia el capitalista. Com qualsevol mercaderia, el treball es compra com més barat millor: "cal baixar el cost de la mà d'obra per ser més competitius".  El treballador/a és una mercaderia més, amb totes les conseqüències socials i psíquiques per a les persones i per tant per a la societat sencera, encobert per un contracte legal, faltaria més ( però, és just?) i amb una aparença on les parts estan en  igualtat de condicions i aparentment lliures. Però no és així, la relació no és igualitària. Estem davant d'unes relacions socials de caràcter agressiu, de violència i subordinació.

Ara bé, l’Empresa no pot ser reduïda a una simple funció d'interès econòmic, purament privat, perquè és també una institució social per al bé comú.  El Sistema Econòmic s'ha d'entendre no només com un mecanisme de producció de béns i serveis, sinó que ha d'estar orientat a una més àmplia gamma de valors humans i democràtics, consensuant la producció orientada al benestar; habitatge, escoles, hospitals, productes farmacèutics....Això es tradueix en dos plans diferenciats però interconnectats: l'aprofundiment de la democràcia a l’àrea política i a l'empresa. En aquest sentit, per a mí, un dels grans reptes és portar la lluita democratitzadora a l'interior dels centres de treball.

Es vota al Futbol Club Barcelona, ​​a l'Ateneu.. és l’esfera social; també a Cornudella de Baix, al Parlament de l'Estat…..és l’esfera política; com és que no podem votar en l’esfera econòmica, que per més inri és la dominant?!! O ja ens va bé mantenir-nos en un estat infantil, on el papa ens soluciona la “vida”!! És que no té importància decidir el nivell de salaris per gèneres i per categories? És que no té importància la propietat? És que no té importància decidir la gestió del què, com i per a qui produïm? És que no té importància decidir, que fer del salari no pagat; del benefici? És que no té importància decidir el temps de la nostra vida que hi dediquem?...  Tot això sense excloure els contrapesos de l'esfera política.

Les empreses es poden classificar de diferents maneres. Aquí ens interessa la seva grandària mesurada pels seus ingressos; petites, mitjanes, grans i molt grans. Totes aquelles preguntes que ens fèiem abans, són especialment rellevants per a les grans i molt grans empreses amb poder de mercat i d'oligopoli i les dels  sectors estratègics. És imprescindible la constitució d'un contrapoder civil, social i ciutadà que s'enfronti al poder econòmic, que amb l'ajuda del poder mediàtic domina així mateix el poder polític.

El quadre 1 ens mostra el TOP TEN de les empreses mundials;  és un tast,  per veure qui mana, i com s'utilitza el poder per mantenir una gran part dels xais en silenci.  Cal comprar violència, ideologia, corrupció, manipulació de les pulsions agressives... per tal que un sistema d’explotació i apropiació pugui continuar.

Si no aconseguim un control públic i democràtic del que es produeix, no veig possible la democràcia i molt menys intentar arribar a una vida plena per a cadascun de nosaltres.

El quadre expressa les xifres d’ingressos de les 10 primeres  grans corporacions. La suma de les 10 primeres estaria al 2on lloc, després d’Alemanya i és superior  al que han recaptat els 3 estats mencionats.   ¡¡¡Imagineu-vos la suma de les 100 primeres corporacions i del poder dels quatre gats que hi ha darrera ¡¡¡ Recordeu allò del 1% de la població té el .........¿¿??

La primera, Walmart, ingressa: 470.000.000.000 milions d’€. Quantitat gairebé igual del que es vota en els diferents organismes i parlaments de l’Estat Espanyol. Ingressa el 38% del PIB espanyol aproximadament!!

Fixeu-vos ara en els % de càrrega fiscal comparada amb països europeus:

Creieu que és possible la democràcia amb aquesta centralització i concentració de poder? "Un poble que tria corruptes, explotadors .....és víctima i còmplice”.

Fixeu-vos en la càrrega fiscal de cadascun dels tres estats; Espanya té 13 punts de diferència de càrrega fiscal (CF %) amb França, “tan a prop, tan lluny”. En cas d’igualar-la,  representaria un increment dels ingressos públics de 160 mil milions d'€.   ¡¡Comencem a entendre el per què de tot plegat !!

Parlarem al pròxim  PASTÍS  nyam, nyam…  

Francesc Borràs, Economista, Professor jubilat de la Universitat de Barcelona i Membre de la Plataforma Pensionistes de Sant Cugat

Notícies relacionades