Publicitat

El pacte de toledo: la motxilla austríaca, un fons de capitalització

La mal anomenada motxilla austríaca és en realitat un fons de capitalització de pensions privades. Els pensionistes de Sant Cugat aplaudim, en les nostres concentracions dels dilluns davant l'Ajuntament, les recomanacions per a la reforma del sistema de pensions a què es va arribar al Pacte de Toledo.

Certament, aquestes recomanacions recollien tres de les nostres principals reivindicacions exigides durant els darrers tres anys: increment de les pensions d'acord amb l'IPC per tal de treure-les de la congelació a què ens havia sotmès el govern de Rajoy amb aquell ajust anual del 0,25 %; deslligar la Seguretat Social de totes aquelles despeses impròpies que corresponien més aviat a despeses socials que han de ser sufragades pels Presupuestos Generales del Estado i, per últim i no menys important, que les citades recomanacions apostessin clarament por un Sistema Públic de Pensions.

I aquí ens trobem amb una recomanació del Pacte de Toledo, la núm. 16, que depèn de com es desenvolupi en el projecte de llei (per al qual l'executiu s'ha donat el termini d'un any), pot portar-nos a la concreció d'un gran fons de capitalització privat per a les pensions. Aquesta recomanació planteja, per tal de gestionar els plans de pensions individuals, rebaixar les desgravacions fiscals de 8.000 € l'any a 2.000 €, i incorpora, per promoure fons de pensions privats (d'empreses), una desgravació fiscal amb un topall de 10.000 € l'any.

Aquesta recomanació podria propiciar la implantació d'un mecanisme que implicaria la privatització de les pensions i la pèrdua de drets laborals. El ministre José Luis Escrivá, segons articles periodístics, està estudiant la implantació a Espanya d'un "Macrofons d'ocupació de promoció pública" per a la qual cosa pot prendre com a referència algunes experiències d'implantació en tot el món d'aquesta mena de fons de capitalització. Una d'elles és l'anomenada motxilla austríaca, que es va implantar a Àustria a partir de 2003. És un fons que s'estableix per a cada treballador en funció del seu salari, que es va acumulant en el transcurs de la seva vida laboral. Quan el treballador se'n va de l'empresa, se l'emporta, i pot disposar-ne o portar-a l'empresa següent.

Ja en l'any 2016, en el fallit acord entre PSOE i Ciudadanos per tal de formar govern, es recollia la idea de la creació d'un fons de capitalització. Sergio del Campo, de Ciudadanos, plantejava la possibilitat d'"estudiar una rebaja de la cotización al desempleo para financiar la mochila". Alhora, el Servei d'Estudis del BBVA, demanava que la motxilla austríaca inclogués l'import de les prestacions por desocupació, és a dir, amb aquesta capitalització el treballador es quedaria sense dret a la prestació per atur i sense indemnització per acomiadament, que seria coberta per la seva motxilla. Significaria, per tant, que el treballador finançaria el seu propi acomiadament.

El gran perill de la privatització de les pensions és que les indemnitzacions per acomiadament desapareguin, ja que podrien ser substituïdes pel fons de capitalització que posseeix cada treballador, o en qualsevol cas, serviria d'argument per part de l'empresa per a l'abaratiment de l'acomiadament. També s'estaria habilitant que, en el futur, per aquesta porta, se'ns colin rebaixes en les pensions públiques amb l'argument que la suma de pensions que percebi cada treballador estaria complementat amb el fons de capitalització.

Alguns autors plantegen que podria suposar un augment o disminució del salari en funció de qui financi la motxilla, si són els empresaris (com a Àustria) o el treballador. Al final és irrellevant qui abona l'aportació al fons, perquè si és l'empresa, l'aplicarà en la retribució que abona al treballador.
Una altra qüestió és com es poden aplicar aquests fons de capitalització en l'estat espanyol amb l'escassa capacitat d'estalvi dels treballadors, molts dels quals amb salaris baixos. El ministre Escrivá hauria de centrar-se només en l'esforç i la garantia del sistema públic de pensions, en comptes de fomentar l'estalvi privat, sobretot tenint en compte les següents dades: en l'any 2018 el 69 % de totes les pensions es trobaven per sota de 1.000 € mensuals, és a dir en el llindar de la pobresa, d'aquestes, el 25 % por sota de 600 € mensuals, és a dir en la pobresa severa.
També cal observar que la implantació d'una motxilla significa un gran negoci per als bancs. La recomanació núm. 16 del Pacte de Toledo, habilita posar en marxa un gran fons de pensions privades gestionat per entitats financeres amb la garantia de l'estat. És a dir, els bancs invertiran aquests fons sense preocupar-se massa del valor de les pensions perquè estan assegurades amb la garantia de l'estat.

La banca mundial ha pressionat sempre per desprestigiar les pensions públiques en favor de les pensions privades gestionades per ells. En el cas europeu, es va concretar en el PEPP (pan-european personal pension product) aprovat en l'anterior legislatura del Parlament Europeu el 4 d'abril de 2019 amb l'objectiu de sanejar la banca europea, traspassant-li gradualment els recursos que mouen les pensions.

S'estan implantant a tota Europa diferents formes de pensions privades. A Anglaterra i Itàlia disposen d'un sistema on les empreses tenen l'obligació de donar d'alta els seus treballadors en el fons privat, tot i que s'hi poden negar. A Dinamarca i Holanda, s'estableix l'obligatorietat d'aportacions en els convenis col·lectius. A Finlàndia o Noruega se n'estableix l'obligatorietat per llei. Al País Basc, Geroa és una EPSV (Entidad de Previsión Social Voluntaria) que estableix l'obligatorietat d'aportacions en els convenis col·lectius, aquí ja s'ha constituït la Plataforma de Agraviados por Geroa que reclamen el dret de poder retirar tota la seva aportació en jubilar-se i no rebre-ho com a renda.

Els pensionistes espanyols guardem trista notícia dels esdeveniments ocorreguts amb aquests fons privats de pensions, com a Estats Units, on amb la crisi de 2008 van veure desaparèixer els seus estalvis dipositats en aquests fons, quedant molts treballadors en la indigència o, com en el cas de Xile, on l'any 1974, Pinochet va disoldre el Sistema Públic de Pensions i obligà a dipositar cada mes un percentatge del salari en un compte personal d'un fons AFP (Administración de Fondo de Pensiones) i ja hem vist com s'han movilitzat els traballadors fa uns mesos per les baixes rendes de l'AFP, tot exigint poder disposar de part d'aquest fons, que els pertanyen, i que per llei no en poden disposar fins a la seva jubilació.

Una última reflexió, si a Espanya s'obre una gran porta a la creació de fons de pensions privades garantides per l'estat, aquesta porta obrirà el camí per on transitarà la destrucció del nostre sistema públic de pensions, basat en la solidaritat intergeneracional, que de mica en mica anirà substituït per un de privat i individual, malbaratant la solidaritat i l'esforç per el comú. Valors pels quals cal lluitar.

Antonio Asensio Madrid
Membre de la Junta de la Plataforma Pensionistes de Sant Cugat

Notícies relacionades