El naixement i consolidació de l’estat del benestar i el sistema de pensionis a Espanya (1)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Els dos primers articles d’aquesta sèrie els vaig dedicar al naixement i consolidació de l’Estat del benestar a nivell general i, en concret, a nivell europeu. Ara toca veure com van anar les coses a nivell espanyol. Hi dedicarem alguns articles, que no puc quantificar en aquests moments*.

Com diu l’autor que segueixo en aquestes pàgines, la història de la Seguretat social a Espanya pot resumir-se en cinc etapes, que són les que anirem veient: 1) Amb la Llei de beneficència de 1822 se substitueix l’assistència caritativa eclesiàstica, característica de l’Antic Règim, per l’assistència liberal gestionada pels municipis i les diputacions; 2) Amb la Llei d’Accidents de Treball de 1900 s’inicia la previsió social, caracteritzada per unes assegurances socials que inicialment foren voluntàries i subsidiades per l’Estat i que més tard es van convertir en assegurances obligatòries; 3) La llei de l’1 de setembre de 1939 transforma el Retir Obrer en Subsidi de Vellesa i Invalidés, gestionat per l’Institut Nacional de Previsió (INP); a la qual cosa cal afegir les assegurances professionals contributives gestionades individualment per les Mutualitats Laborals; 4) La Llei de Bases de la Seguretat Social, vigent des de l’1 de gener de 1967, inicia la transició vers un autèntic sistema de Seguretat social, completada amb la Llei de Finançament i Perfeccionament de 1972, la qual apunta vers una uniformitat de les prestacions, amb la integració dels règims especials al general; i 5) La darrera etapa es correspon amb la democràcia, des de 1977 es va consolidant i ampliant el règim general i el sistema es va decantant vers una vessant inequívocament assistencial i redistributiva.

Anem a veure la primera etapa. La política de beneficència liberal del segle XIX estava encaminada a esmorteir el aixecaments populars que podien posar en qüestió l’Estat liberal. Mitjançant un seguit de lleis i les mesures desamortitzadores (expropiació de les propietats de l’Església i institucions dependents, com hospitals i hospicis), es trasllada l’assistència social de l’àmbit religiós a les administracions públiques. L’article 321 de la Constitució de Cadis (1812) assigna als ajuntaments la cura dels hospitals, hospicis i altres centres benèfics, deixant la tutela en mans de les diputacions. El 1820 s’estableixen les Juntes provincials per administrar l’assistència benèfica i la Llei de beneficència de 1822 transfereix la beneficència particular als ajuntaments. Els municipis s’ocupen, per tant, d’identificar i gestionar la beneficència.

La Llei de beneficència de 1849 i la desamortització de Madoz de 1855 canviaren la política de beneficència. Creà un sistema jerarquitzat basat en unes juntes municipals, les quals eren controlades per una juntes provincials, les quals, al seu torn, depenien de la Junta General de Beneficència d’àmbit estatal. Es retallaren les competències municipals i es reforçaren les provincials. I es retornaren certs drets a institucions particulars. A mitjan segle XIX predominen els establiments benèfics provincials, els quals atenen el 63,5% dels beneficiats i gestionen el 76,7% dels diners gastats en assistència social. En definitiva, en aquells moments la beneficència requeia en gran mesura sobre les diputacions provincials i els municipis, més lleument sobre els Pressupostos de l’Estat i en molt poca mesura sobre els particulars.

El 1860 el 35% dels pressupostos provincials eren destinats a beneficència, percentatge que va disminuir entre 1879 i 1885, només s’hi dedicà un 28,3%. Per aquestes dates els municipis destinaven a l’assistència social un 5% dels seus pressupostos. Mentre les diputacions es dedicaven a construir i finançar asils, els municipis s’encarregaven de l’assistència sanitària.

Després de l’experiència del Sexenni Democràtic (1868-1874), la restauració borbònica, mitjançant una Instrucció general de beneficència de 1885, va donar més marge de maniobra a l’acció particular i religiosa. Una Instrucció de 1899 va donar un caràcter subsidiari a l’acció estatal respecte a l’acció particular. Així, doncs, ressorgeix l’assistència particular, debilitant el paper dels municipis.

A partir de 1883, l’organització del moviment obrer i l’augment del poder d’alguns partits, contribueixen a difondre la preocupació per la qüestió social i a replantejar el tractament del pauperisme. S’inicia el camí vers la previsió i la seguretat socials, intentant erradicar el problema social en els seus orígens. La creació de l’Institut de Reformes Socials, de l’Institut Nacional de Previsió i de les primeres assegurances socials, posen les bases sobre les quals s’edificarà, molt lentament, l’Estat benefactor a Espanya. A principis de segle XX aquestes institucions conviuen amb les velles institucions benèfiques.

A principis de segle XX, la major part de beneficència pública se l’emporta l’assistència hospitalària: el 64,8% dels recursos. Paral·lelament, es manté l’assistència en asils (per a vells, nens, pobres, orfes, ...), els quals es financen en un 85% amb diners públics. Cal dir que els liberals al llarg del segle XIX s’havien dedicat a promoure els hospicis, la funció dels quals era controlar socialment a marginats i gent perillosa, especialment a les ciutats.

Resumim aquesta primera etapa. La beneficència liberal fou competència d’ajuntaments i diputacions, el govern central es va desentendre d’aquestes funcions. L’Estat es limità a tutelar el sistema i a vigilar les accions de les institucions locals. Al segle XIX , els ajuntaments utilitzen les velles fundacions (hospicis, hospitals, escoles) per mitigar les seqüeles derivades de les transformacions urbanes, ja que els serveis públics municipals eren deficitaris, a causa dels seus escassos recursos i l’augment de la mendicitat. Per la seva part, la beneficència provincial, les diputacions, s’ocupa essencialment de la reclusió dels marginats, restant protagonisme a les velles institucions benèfiques. Només a partir de 1883 comença la transició des de la beneficència liberal a la previsió social pròpia de l’Estat providència.

No podem acabar aquest article dedicat al segle XIX sense parlar del mutualisme, el qual complementava des de la iniciativa privada el que acabem d’explicar. Aquest té tres components: els gremis, les germandats de socors i les associacions populars assistencials.

Els gremis de l’Antic Règim són suprimits el 1836, és a dir, a partir d’aquesta data perden els seus privilegis, però, a partir de 1839, es permeten com a associacions de treballadors per a l’auxili mutu en casos de malalties i desgràcies en general. Pel que fa a la germandats de socors, que tenen el seu origen al segle XVIII, són entitats amb caràcter voluntari i són transversals, hi ha gent de diferents oficis, financen prestacions per malaltia, mort i altres situacions, la quantia de les prestacions es corresponen amb les quantitats aportades prèviament i no d’acord amb les necessitats; moltes subsisteixen durant el segle XX com a mútues. Per últim, a mitjan segle XIX apareixen les associacions populars assistencials, les quals inclouen l’assegurança mèdica i farmacèutica i els socors per malaltia i enterrament; estan lleugerament subvencionades per organismes públics.

Jordi Casas. Historiador

* El text d’aquest article i els que seguiran, està basat en: Francisco Comín, Historia de la Hacienda pública, II. España (1808-1995), Barcelona, Crítica, pp. 253-306.

Notícies relacionades