Tinc casa, tinc feina, (però) tinc gos

Quan el Manelet tenia un parell d'anys, un dia va agafar febre i cagarrines. Jo no tenia ningú amb qui deixar-lo, així que vaig avisar a la feina ja que aquell dia no hi podria anar. Al dia següent el petit ja estava millor, però requeria de vigilància per a prendre’s la medicació. Els meus pares no estaven disponibles i no em va quedar una altra que endur-me’l al despatx.

Al arribar, tothom em va mirar astorat, com si estigués violant alguna llei universal. El conserge em va prohibir pujar a les oficines. Segons les normes, no estava permès pujar amb el Manelet. Amb molta frustració vam tornar cap a casa.

Quan ja en tenia uns sis vaig decidir que, amb el seu bon comportament, seria un bon moment perquè tingués un germanet, també adoptat. Vivíem de lloguer en un piset amb balcó molt assolellat i just ens acostàvem al final del contracte.

La cosa es va complicar quan vam anar a renovar-lo i vam comentar-li la bona nova a la senyora de la immobiliària: en Pepito s’instal·laria en dues setmanes. Aquella senyora va aixecar les celles i va tòrcer la boca. Em va aconsellar que ho comuniqués urgentment a la propietària. I així ho vaig fer. La sorpresa va arribar quan aquesta es va negar a la renovació que ja teníem parlada. Si el Pepito entrava per la porta del seu pis, nosaltres sortiríem darrere.

Si encara no heu notat quelcom d’estrany, us ho diré. En Manelet podria ser un beagle o un xihuhaua o una fura i en Pepito un rottweiler, un siamès o un animal qualsevol. I tots dos són éssers vius no humans, vet aquí el problema.

Veureu, molts dels que estem disposats a treure gossos de les gàbies ens trobem amb que altres estructures socials no estan adaptades a la nostra situació. Qui es pensi que pots treballar tranquil·lament 8 hores amb un gos tancat a casa, està molt equivocat. Tampoc pots fer masses hores extres i els primers mesos de tenir-lo a casa, no disposes de cap permís especial per a la seva inevitable adaptació.

Si has d’accedir o canviar d’habitatge, el mercat d’habitatges de lloguer es redueix considerablement si marques la casella de “s’accepten animals”.

En resum; la feina i l’habitatge. Dos dels pilars bàsics de qualsevol vida, afecten directament en la decisió d’adoptar o no. Si aquestes proporcionessin una major flexibilitat, veuríem si canviarien les estadístiques a les protectores.

Adoptar un animal ja és un fet prou poc usual com perquè tinguem que complicar la vida a l’adoptant. Sembla que un amo, solter, en actiu, de lloguer, i en un pis ho té bastant més difícil per a controlar la situació que un amo amb parella o fills, jubilat i amb casa pròpia. No tenim guarderies, ni ajudes, ni comprensió en determinats ambients de treball i ja no pensem en drets laborals.

Al cap i a la fi, estem cuidant, alimentant i educant un altre ésser. No és això el més semblant a tenir un fill? I més que això, un fill demandant fins a la fi de la seva vida.

Crec que si estiguéssim parlant de nadons ploraners o d’infants, entremaliats i belluguets, ningú hi posaria un però ni en la meva decisió de tenir-los, ni en deixar un matí de feina per portar-los al metge, ni en criar-los en un pis de lloguer amb parets blanques i parquet, o no?

Alex Cuesta Hidalgo, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades