Publicitat

Mons diferents, mars musicals

Fa alguns anys, vaig tenir la sort d'assistir com a convidada a unes sessions de musicoteràpia conduïdes per un psicòleg per a un grup de nois molt afectats psíquicament i físicament. Les paraules d'aquests nois estan formades per sorolls guturals i aquests, al seu torn, transformats en melodia. Una vegada a la setmana, em ficava de puntetes a la sessió de musicoteràpia on em trobava davant d'un grup de quatre persones amb paràlisis cerebral severa i autisme. Cada un navega en els seus individuals mons i pràcticament no interactuen entre si, però el psicòleg, un homenet enganxat a una guitarra que destil·la roses i saviesa, té la màgia i l'experiència de capbussar-se en aquests mars per omplir-los de notes musicals .

El grup està format per l'Amadeus Mozart, la María Callas i el Robert Schumann, juntament amb la seva inseparable mestra de cerimònies. Aquests petits genis fan la sessió de musicoteràpia en una sala fosca, però amb llums de colors que solquen el sostre com peixets nerviosos en un estany. És un grup de caps cots (que estan asseguts en cercle, alguns en cadires de rodes) no perquè es neguin a seguir el curs natural de la vida, si no per un absurd caprici del destí que la resta dels mortals no acabem d'entendre.

El musicoterapeuta, l'homenet enganxat a la seva inseparable guitarra, entra a la sala i amb veu riallera saluda el grup de genis. Ningú li respon. Els dits de l'homenet comencen a acariciar les cordes de la guitarra i la seva veu es confon amb els llums de colors. El musicoterapeuta comença la sessió saludant a cada geni a través d'una melodia i cant personalitzat.

Les vides del Robert Schumann.
El Robert és un noi de complexió robusta i somriure franc; les seves maneres de caminar són maldestres i pesades, l'important és que sempre arriba als mateixos llocs que els altres. L'ambigüitat del Robert no té paràmetres, viu entre dues aigües; es bressola entre el món real i el seu món real, és curiós i distret, és atrevit i tímid a parts iguals. El Robert és el més semblant a una melodia que comença suau, però acaba en una gran sorpresa de trompetes.

Un dels hobbies que més diverteixen al Robert Schumann és complicar-li la feina al pobre musicoterapeuta que viatja amb la seva eterna aura de bohemi modern, envoltat de música. Què és la música? És quelcom que ni es veu. Jopetas! Això sí que és viure entre dues vides, pensa el Robert, entretant el guitarró intenta captar la seva atenció. L'instrument comença a cantar, però després d'uns minuts s'esvaeix de tristesa i és quan el Robert agafa somrient els bastonets començant a colpejar el petit bombo que té davant. Toca sense passió, sense ritme, però toca. El Robert no és del tot conscient d'estar tocant música, perquè aquesta música ve des del món real. I així, nota a nota, el musicoterapeuta s'allunya amb una espurna que brilla en els seus ulls. El Robert no sap que aquest cop l'han guanyat.

Amadeus Mozart, una riallada anomenada música.
La millor melodia que he conegut és l'exòtica barreja d'una riallada i la dringadissa d'uns cascavells. El seu riure ple de vida, el seu optimisme que sorgeix de la seva mirada i els seus cascavells, que conviuen a la seva mà esquerra a tall de comunicació, aquest és l'Amadeus Mozart i la seva millor carta de presentació. Només el seu cap i la seva mà esquerra tenen moviment, per això l'Amadeus, un noi de cos prim i dits de pianista, viu amb la seva inseparable cadira de rodes, la qual té el mateix caràcter que el seu inquilí. Ells dos reparteixen alegria on es trobin, mentre els cascavells fan la traducció de les seves paraules i sentiments.

Per l'Amadeus la música és religió. Respira música, s'alimenta de música i de les seves riallades en fa una bella cançó. Per l'Amadeus el musicoterapeuta és un Déu baixat de l'Olimp dels pentagrames, i aquesta guitarra té el poder hipnòtic de transformar els seus ulls en dos grans planetes i en els seus llavis es dibuixa un "fa". És difícil descriure el que sent l'Amadeus quan el seu Déu comença a acaronar les cordes de la guitarra, el cascavell sona tant que els sols de la seva mirada embolcallen amb fascinació al musicoterapeuta, per la qual cosa es confon qui dóna teràpia a qui. Els cascavells, a vegades, vibren joiosos i de vegades agonitzen d'alegria. Les riallades i els sons melancòlics que intercala la gola d'Amadeus es barregen amb el cant del seu Déu. En aquest moment, no importa la teràpia; només existeix l'Amadeus, el musicoterapeuta i una guitarra que es mor de bellesa.

La pell de la María Callas.
La Maria és una noia enigmàtica, ja que la seva discapacitat la fa viure dins d'un quadre on els seus colors són molt difusos i de difícil comprensió. Sempre està surant per sobre dels nostres caps com una nimfa d'ulls de llac. I quan per fi, toca terra, és perquè les notes de la guitarra li donen la benvinguda; llavors descendeix suaument a la terra.

El musicoterapeuta li canta una cançó en la qual ella, i només ella, és la protagonista. La noia alça el rostre descendint cap al món exterior; observa a aquest home que fa anys que li canta, però del qual no en sap el nom. És igual com es digui, l'observa amb els seus ulls, li parla amb la seva mirada; ell també manté aquest diàleg mut que es barreja amb les notes de la seva guitarra. Les petites mans de la Maria naveguen per l'aire fins a trobar la fusta de l'instrument, molt a prop de la vibració de les cordes. Les seves manetes descansen allà, mentre que la música penetra tendrament per elles i envaeix tot el seu cos. En els seus llavis apareix una mitja lluna en forma de regal per aquesta estoneta en la realitat.

El parachute i la unió dels genis.
En les sessions, el musicoterapeuta fa moltes més dinàmiques que les narrades aquí, però que no explicaré, ja que aquest text s'allargaria massa. Però us explicaré la dinàmica del "parachute".
El "parachute" és una gran tela de vius colors que té la forma de paracaigudes, en les seves múltiples vores té agafadors perquè el seu maneig sigui més pràctic. L'objectiu d'aquest exercici és senzill i difícil alhora, igual que ho és el com crear una unió grupal.

El Robert Schumann, l'Amadeus Mozart, la Maria Callas, la mestra de cerimònies i el musicoterapeuta agafen cadascun per un extrem. A ritme del "Va Pensiero" mouen la tela amunt i avall. Colors que ballen, suren i penetren en els cors dels que hi són. Entre les ones de roba, els petits genis es miren sorpresos. No estan sols! Són una unitat, una unitat de mars musicals. No estan sols! Mentre duri la música hi haurà realitat.

Pili Egea, escriptora i estudiant d'Història de l'Art. 

Notícies relacionades