Publicitat

L’origen del moviment de “Las Sinsombrero”

La meva assignatura del segon trimestre és Història de l’Art Contemporani: segle XX, un tema que m’entusiasma. Dalí, Picasso, Kandinski, Magritte, Van de Rohe… Escriuen les pàgines d’or d’aquest període de l’art. De sobte m’inunda una amarga desil·lusió: cap artista apareix o, com a mínim, no en el índex dels capítols. I no serà perquè no hi va haver dones artistes que, contra vent i marea, van aconseguir fer el que més els agradava, una professió que semblava que era exclusivament d’homes, crear!

“Las Sinsombrero” van ser un grup de deu dones pertanyents a la Generació del 27, en la que sobresurten només noms de la cultura com el de Federico García Lorca, Luis Buñuel, Pepín Bello, Luis Cernuda o Salvador Dalí, tots artistes masculins. Però dones com la Maruja Mallo, la Margarita Manso, la Rosa Chacel, la Marga Gil Roësset o la Maria Zambrano van aportar, amb la seva dedicació, obres no menys importants que les dels seus companys de generació. Desgraciadament, una gran majoria de llibres d’història es van encarregar d’ocultar a “Las Sinsombrero”. Aquestes artistes van haver de bregar l’indicible per aconseguir una petita part del que aconseguia l’home. Després de tantes dècades, la cultura reclama la reafirmació de la seva obra i de la seva memòria. 

Des de temps remots, la dona va tenir un paper secundari o directament no va tenir cap paper que sobresurtis en la societat. En la seva majoria va estar relegada a l’àmbit domèstic. Amb l’arribada de la Revolució Industrial, la dona es va incorporar al treball fora de casa. Durant la Primera Guerra Mundial les dones van ser impulsades a activitats que estaven designades als homes, ja que ells havien marxat a la guerra. En els feliços anys vint, ja havien demostrat les seves aptituds i llibertat d’acció. Amb el temps, les més valentes van poder accedir al món de la cultura plantant cara a les adversitats, assistint a les universitats, a classes de pintura o escultura, unes altres van continuar en el món del llenguatge i la literatura. I poques van ser les que es van dedicar  a la investigació i la ciència, mentre el sufragisme s’implantava a Espanya i les joves creadores podien desenvolupar les seves capacitats al costat d’aquests homes sobresortints amb la seva total acceptació.    

A principis del segle XX, el barret era més que un complement, era un símbol refinat de la classe burgesa. Les dones no podien treure’s el barret ni tan sols en els espais tancats, un gest que era permès als homes.  

L’origen de Las “Sinsombrero” sorgeix d’una manera gens premeditada, gairebé com un joc. El Salvador Dalí, el Federico García Lorca, la Margarita Manso i la Maruja Mallo es trobaven a la Puerta del Sol quan van decidir treure’s el barret, com desafiament, en publico. I ho varen fer entre els insults dels vianants. Aquest petit gest va donar inici a un gran canvi en el món femení, que mica en mica, va anar implantant-se en la societat. 

Un grup de dones modernes, intel·lectuals i transgressores va fundar el “Lyceum Club Femenino” l’any 1926 a Madrid. Va ser punt de trobada cultural i social de les dones de la Generació del 14 i de les del 27. Persones de la talla de la Victoria Kent i de Clara Campoamor van passar pel Lyceum que estava destinat a debatre el panorama cultural i social. Malgrat les ferotges crítiques per part dels més conservadors de la societat, va aconseguir arribar a ser un escenari important per la dona.

Amb l’arribada del franquisme, l’assoliment d’aquestes dones va tenir una regressió.  Elles que havien aconseguit sobresortir en la societat, van ser embolicades en un mantell negre. Per això, és important que la seva memòria sigui restituïda i recordada, ja que “Las Sinsombrero” van ser les precursores del que les dones som avui en dia.

Pili Egea

Notícies relacionades