Publicitat

La novel·la de Wilde

Jo, Gisela, sóc una molècula d’alguna galàxia de pàgines i lletres perdudes. Començo per l’A i acabo a la Z; sóc un abecedari que es burla de l’altra Gisela, la de carn. Sóc instint, set, ràbia i tendresa; fatalitat i sorpresa. En tantes ocasions he viscut coses… Ai! Tantes rialles, pors, afecte, abandonaments que per poc ni recordo el que sóc: una dona-llibre.

Tres mesos abans

Era el dia del meu aniversari, ja trenta. Diuen que els trenta anys és una edat decisiva. Però jo seguia ancorada al meu present i al meu passat, bé si ho penso bé, crec que el meu passat és el meu present. Perquè vaig néixer en una biblioteca i segurament moriré en ella. Però immediatament vaig deixar les meves reflexions apartades i em vaig fer una mica de cafè, un parell de torrades com cada dia i vaig sortir de casa com ànima que se l’emporta el diable.

 A les nou del matí, la biblioteca estava deserta i com si fos un regal d’aniversari, vaig aprofitar aquesta ocasió. El retrat de Dorian Gray és un clàssic que no s’ha de deixar de llegir i crec que la màxima vergonya d’una bibliotecària és no llegir-se aquest llibre. Però no vaig tenir l’oportunitat de llegir-lo. Per això, abans de podrir-me en els inferns, vaig anar directament a l’estanteria d’autors anglesos. Em vaig fregar enèrgicament les temples. Un dolor creixent es va anar apoderant del meu cap. Però com que la meva voluntat és més forta que la meva raó… Les puntes dels meus dits van acariciar diversos lloms, el nom del seu autor començava per la lletra W. Els meus ulls van localitzar Wilde, De Profundis, La importància de ser Frank… I El Retrat de Dorian Gray. El vaig prendre, el vaig obrir a l’atzar i vaig llegir:

“Contemplar la figura ben plantada i elegant que amb tanta habilitat havia reflectit gràcies al seu art, un somriure de satisfacció, que potser hagués pogut perllongar-se, va il·luminar el seu rostre. Però l’artista es va incorporar bruscament i, tancant els ulls, es va cobrir les parpelles amb els dits, com si es tractés d’empresonar en el seu cervell algun estrany somni del qual temés despertar…”

Vaig tancar el llibre i d’un cop el vaig apartar. Amb les meves mans, em vaig pressionar el cap, però un terrible llampec la va fer mil bocins. Vaig perdre el control i vaig caure de la cadira.

Tirada a terra el meu cos es va convulsar. S’estirava i s’encongia. S’enduria i s’estovava.  La meva pell es tensava, va canviar de textura i d’olor. L’aroma d’un llibre antic ofegava els meus pulmons, sentir la meva pell de pergamí va ajudar més a la meva desesperació. M’obria, passava les pàgines i em tancava. Llavors en llegir-me vaig adonar-me’n que jo era el llibre.

Vaig passar molt de temps a terra, no sé quant, em van agafar i vaig perdre de vista el meu cos. Unes mans conegudes em van col·locar en una estanteria, al costat d’altres llibres. Per molt que m’entestava no aconseguia veure els seus títols. Al principi m’agafaven de l’estanteria i em llegien, però aviat m’oblidaren. Un dia, amb una força inversemblant, em vaig obrir una mica i vaig llegir:

“La vida és una qüestió de nervis, de fibres, de cèl·lules lentament formades, en les que s’amaga el pensament, la passió té els seus somnis. Pot ser que ara et creguis fora de perill i et consideris fort. Però un casual to de color en una habitació, un cel

matiner, un perfum peculiar que hagis estimat i que et porta subtils records, un vers d’un poema oblidat que torna a la teva memòria, una cadència d’una peça musical que has deixat de tocar, de tot això, Dorian, t’ho dic, de totes aquestes coses semblen dependre les nostres vides”

El retrat de Dorian Gray! Vaig tornar a rellegir-me. Era… Jo era això. La novel·la de Wilde!

Vaig tenir molts mals de cap arrel d’aquell curiós incident de la biblioteca. Per molt que pensés, no entenia què havia passat el dia del meu aniversari; feia ja tres mesos. Però la veritat és que per un altre costat m’era igual. Era com si m’hagués tornat massa i volum. Els meus pesats passos em van portar cap a una cafeteria, en obrir la porta em va envair una olor de cafè, licor i fum. Vaig buscar una taula entre el tumult, però em vaig ensopegar abans d’arribar-hi. El llibre de Wilde va caure a terra, una punxada aguda al cor em va doblegar en dos però ràpidament vaig recobrar l’equilibri. El llibre estava al costat d’uns folis i de cop em vaig ajupir i ho vaig agafar tot en un manyoc. Vaig sentir alleujament. Vaig arribar a la taula, vaig deixar-hi el llibre a sobre i vaig demanar un té. Vaig localitzar la pàgina on m’havia quedat abans que se’m caigués. Vaig llegir:

“L’endemà Dorian Gray no va sortir de la casa i, de fet, va passar la major part del temps a la seva habitació, presa d’una boja por a morir i, malgrat això, indiferent a la vida. El convenciment de ser perseguit, de què se li paraven trampes, d’estar acorralat, començava a dominar-lo. Si el vent sacsejava lleugerament els tapissos, es posava a tremolar. Les fulles seques llençades contra les vidrieres li semblaven la imatge de les seves resolucions abandonades i dels seus vans remordiments. Quan tancava els ulls, veia de nou el rostre”

No entenia res, era com si s’estigués llegint-se a si mateixa. Creia llegir la meva pròpia ànima en la novel·la d’El retrat de Dorian Gray,

”… mirant a través del vidre entelat per la boira, i creia sentir una vegada més com l’horror li oprimia el cor.”

Vaig tancar el llibre d’un cop, em va donar una fuetada que quasi va fer que caigués de la cadira. No pot ser, no pot ser –em repetia. Vaig apropar el té als meus llavis. Vaig tornar a obrir el llibre: t’estàs llegint a tu mateixa. Vaig passar les pàgines amb desesperació.

”El va agafar, com havia fet en aquella nit d’horror, quan per primera vegada advertís un canvi en el retrat fatal, i amb ulls desencaixats, enterbolits per les llàgrimes, va contemplar la seva superfície polida. En una ocasió, algú que l’havia estimat apassionadament li va escriure una carta que concloïa amb aquesta manifestació d’idolatria:”

I segueixo llegint: Jo, Gisela, sóc una molècula d’alguna galàxia de pàgines i lletres perdudes. Començo per l’A i acabo a la Z; sóc un abecedari que es burla de l’altra Gisela, la de carn. Sóc instint, set, ràbia i tendresa; fatalitat i sorpresa. En tantes ocasions he viscut coses… Ai! Tantes rialles, pors, afecte, abandonaments …

“Aquelles frases li van tornar a la memòria, i les va repetir una i una altra vegada. Després la seva bellesa li va inspirar una infinita repugnància i llançant el mirall a terra, el va aixafar amb el taló fins a reduir-lo a estelles de plata.”

Vaig apartar el llibre sobtadament que va caure juntament amb el té a terra. Immediatament em vaig desplomar darrere d’ell i la gent va venir a socorre’m. Algú va trucar a una ambulància. Vaig fer un gest per aixecar-me, però un dolor agut en el turmell em va aturar. Les veus de la gent em deien que no em mogués. Vaig allargar el braç i vaig agafar el llibre. Vaig llegir:

”… l’interior van trobar, penjat de la paret, un esplèndid retrat del seu senyor tal com ho havien vist per última vegada…”

Vaig sentir la sirena de l’ambulància, estava rodejada de gent. Vaig agafar fort El retrat de Dorian Gray contra el meu pit. No abandonaré la meva ànima.

Definició de fenomen dona-llibre:

Es diu de la dona que a causa d’una sobredosi de lletres es converteix en llibre.

Maledicció d’alguns clàssics literaris, com El retrat de Dorian Gray. Dit clàssic s’apodera de l’ànima del lector, d’aquesta manera la novel·la d’Oscar Wilde perdurarà jove per la resta dels segles.

Pili Egea, Escriptora i estudiant d'Història de l'Art

Notícies relacionades