Publicitat
La meva assignatura del segon trimestre és Història de l’Art Contemporani: segle XX, un tema que m’entusiasma. Dalí, Picasso, Kandinski, Magritte, Van de Rohe… Escriuen les pàgines d’or d’aquest període de l’art.
El 8 de gener de 1947, va venir al món el David Robert Haywood Jones. El primer que va veure va ser el cel de la nit londinenca. Veritablement el va marcar aquest dia, ja que la seva trajectòria artística va ser tan exitosa com la de l’Elvis Presley, una altra estrella, que havia nascut el mateix dia dotze anys abans.
El Petit Príncep ha encantat durant dècades a lectors i, és que, la innocència i les aventures planetàries del seu protagonista fan d'ell un conte únic.
Quan penses que ho coneixes tot d'un tema és quan més equivocat estàs. Llavors apareix una notícia i, zas! Amb motiu d'un curset sobre el Federico García Lorca que en l'actualitat estic realitzant a la Universitat de Granada, vaig haver d'investigar si a Sant Cugat existia algun carrer, plaça, avinguda amb el nom del poeta.
Fa alguns anys, vaig tenir la sort d'assistir com a convidada a unes sessions de musicoteràpia conduïdes per un psicòleg per a un grup de nois molt afectats psíquicament i físicament. Les paraules d'aquests nois estan formades per sorolls guturals i aquests, al seu torn, transformats en melodia.
A penes fa uns dies, Jordi Évole va donar a conèixer el pòstum documental "Eso que tú me das". El periodista va declarar que el cantant de Jarabe de Palo el va trucar per proposar-li la seva última entrevista, ja que sabia que no li quedava gaire temps de vida.
La valentia i tenacitat d’Anne Sullivan (Massachusetts, 1866) van ser les millors companyes durant la seva vida. Als cinc anys va prendre les regnes de la seva família, ja que la malaltia i la mort es va acarnissar amb els seus pares i germà.
"Encara recordo aquell trenc d’alba en què el meu pare em va portar per primera vegada a visitar el Cementeri dels Llibres Oblidats".
En temps convulsos i complicats, la rialla és la defensa més gran que podem utilitzar davant allò desconegut. D’aquesta manera, presento al personatge d’aquest article. Ell roman en la memòria col·lectiva. És complicat trobar algun racó en el món en el qual no es conegui aquesta silueta tan característica. Una barreja de gentlemani sense llar… Un home burgès que ha anat a menys, vestit amb bombí, armilla estreta, pantalons massa amples, sabatots de pallasso, l’emblemàtic Charlot.
Jo, Gisela, sóc una molècula d’alguna galàxia de pàgines i lletres perdudes. Començo per l’A i acabo a la Z; sóc un abecedari que es burla de l’altra Gisela, la de carn. Sóc instint, set, ràbia i tendresa; fatalitat i sorpresa. En tantes ocasions he viscut coses… Ai! Tantes rialles, pors, afecte, abandonaments que per poc ni recordo el que sóc: una dona-llibre.
Tres mesos abans