Vint-i-cinc anys dels Acords de Dayton

Vint-i-cinc anys després de la fi de la guerra de Bòsnia, la generació que en tenia vint-i-cinc aleshores és la que va deixar els millors anys a la guerra. En lloc d'anar a la universitat, trobar el primer amor seriós de la seva vida, anar de vacances a l'estiu o a l'hivern amb els amics van passar la joventut al front presenciant de primera mà els pitjors horrors que es puguin imaginar. És la generació que acostumava a dir, després de la firma dels acords de Dayton, que la "guerra era millor". És una generació molt compromesa amb causes solidàries. Aquest activisme els ha ajudat a superar aquests vint-i-cinc anys sense grans perjudicis pel seu benestar emocional.

Quan finalment van comprendre que la firma dels Acords de Dayton el novembre de 1995 portarien finalment la fi de la guerra, la població de Bòsnia i Hercegovina es va sentir alleugerida i entusiasmada per començar a reconstruir el país i la societat devastada després de la guerra.

El problema és que els Acords de Dayton no són només un document dissenyat per aturar la guerra sinó que, d'alguna manera, es va convertir en la base de la nova Constitució de Bòsnia i Hercegovina. Aquesta transició va ser aprofitada per fer un ús indegut de la llei per part dels polítics nacionalistes que es van dedicar a practicar el nepotisme, la corrupció i la pertinença lleial a un partit polític com valors centrals en el deteriorament progressiu del país.  

Dayton va precipitar la fi de la guerra sense guanyadors ni perdedors teòrics i va dividir el país en línies ètniques. Aquesta divisió per nacionalitats ha obert un gran espai per interpretar els fets de la guerra recent des del punt de vista que s'adapti millor als interessos dels diferents grups nacionals. 

El resultat és que, a les escoles de Bòsnia i Hercegovina, la guerra de la dècada dels noranta té tres interpretacions diferents segons a quina part del país hi hagi l'escola. Els joves estan aprenent que el "seu" poble van ser els més grans herois en la defensa de la seva supervivència, mentre que els altres joves estan aprenent que, en realitat, els herois de "l'altre" bàndol eren els pitjors criminals de guerra acusats de cometre nombrosos crims i massacres per la "nostra" gent. Al llarg de la història hem après que l'educació serveix com a "braç executor" per qualsevol polític que vulgui manipular als seus propis ciutadans. Els alumnes que arriben a la Universitat pública, hi troben un punt de trobada amb els seus teòrics enemics.

La guerra a Bòsnia i Hercegovina va provocar més de cent mil morts, quaranta mil desapareguts, més d'un milió de refugiats i la devastació de l'economia, les infraestructures, les ciutats i els entorns rurals. Tot va quedar destruït. Per un país de només tres milions i mig de ciutadans, aquestes van ser grans pèrdues. Però, d'alguna manera, algunes persones n'han sortit beneficiades. D'un dia per l'altre, es va començar a detectar la presència d'una nova elit en ascens formada per persones enormement riques molt properes i lleials als partits polítics nacionalistes governants que s'havien amagat a l'estranger o en algun lloc segur durant la guerra. Aquests subjectes van aparèixer per elogiar aquells que s'havien mantingut ferms defensant l'indefensable i van prometre una vida futura de conte de fades. Com a resultat s'ha creat una elit política extremadament rica i una majoria de població extremadament pobra que ho havia perdut tot durant la guerra i que no té accés a llocs de treball i. Van perdre marits, fills, filles, pares i mares amb els quals començar de nou. L'estat va fracassar perquè no va donar suport bàsic als grups més vulnerables de la població. I tot això va ser possible mitjançant l'aplicació dels Acords de Dayton.

Per altre costat hi ha el paper de la Unió Europea, una institució que es va quedar plegada de mans presenciant una guerra terrible al seu pati del darrere. La UE encara no té prou dignitat ni coratge per acceptar la seva part de responsabilitat en la creació d'un status quo tan insuportable a Bòsnia i Hercegovina. Va justificar la no-intervenció perquè es tractava "d'una guerra tribal normal que passa cada cinquanta anys als Balcans". Fins i tot avui, a vint-i-cinc anys de la fi de la "guerra tribal", la Unió Europea manca de qualsevol estratègia per BiH. Cada any inventen noves "fulls de ruta" amb prioritats dissenyades pels líders polítics de BiH negant-se a identificar problemes crucials de corrupció, nepotisme i nacionalisme provocats pels mateixos polítics que es reuneixen a Brussel·les emetent notes de premsa després de les reunions afirmant que "s'ha arribat a un acord per continuar amb les converses.

Hi ha una demanda constant a les institucions de la UE, per part de la societat civil europea, de retallades el finançament de les institucions de Bòsnia i Hercegovina amb l'argument que aquests fons es gasten sense transparència ni control. Aquestes demandes argumenten que la majoria dels fons es destinen a la compra de cotxes nous, a l'augment dels salaris dels funcionaris i de l'aparell administratiu al país. La UE guarda silenci i, en la majoria dels casos, dóna la culpa a la mateixa societat civil Bòsnia al·legant que són representants elegits legalment i que, si no els agraden, haurien de triar-ne uns altres. El resultat és que el cercle viciós es pot prolongar vinc-i-cinc anys més. 

Aquesta situació sembla una obra de teatre. Tothom està jugant el seu paper per preservar el status quo generat. La UE no té cap intenció d'ampliar el seu 'club'  amb nous membres dels Balcans. Fins i tot si ho fa, Bòsnia i Hercegovina seria l'últim a la fila com un cas impossible de resoldre. Ara mateix necessiten ordenar el seu propi caos provocat per la sortida del Regne Unit.

Qualsevol persona que conegui una mica la situació a BiH sap que l'Acord de Pau de Dayton és un dels problemes clau per institucionalitzar les divisions internes del país que van prioritzar l'ètnia per sobre la ciutadania. Reformar i revisar aquest escenari permetria generar una condició prèvia per crear una societat cívica i igualitària. L'estat de dret és quelcom que requereix un fort impuls per a la seva implementació així com reformes de segments clau dels valors fonamentals de la societat com, per exemple, reformes educatives, reformes socials i sanitàries i reformes del sistema judicial. Quan la societat bosniana es converteixi en una societat igualitària i no existeixin distincions de persones segons el seu origen nacional concret, podríem començar a considerar possibles avenços en la seva revitalització. El que sens dubte hauria d'incloure també qüestions relacionades amb el tràgic passat dels anys noranta i les seves conseqüències.

Per tal de canviar tot això, necessitaríem un canvi en les elits polítiques, religioses i intel·lectuals per donar més oportunitats a les iniciatives de la societat civil sobre el terreny per tal d'involucrar a cada ciutadà en els processos quotidians que són rellevants i importants per a ells.

Al meu entendre, el desafiament més gran per a la societat bosniana és que, fins ara, mai havia pogut enfrontar-se a si mateixa. Des del començament de la guerra i, més endavant, amb la signatura de l'Acord de Dayton, BiH sempre ha comptat amb el suport i l'ajuda d'algú. Per tant Bòsnia s'ha convertit en una societat de donacions i subvencions, d'assistència humanitària que sempre espera que algú proveeixi perquè "ha de fer-ho". Amb aquesta mentalitat d'esperar i rebre, la societat no ha desenvolupat el seu propi sentit de propietat i responsabilitat i no va prendre mesures per millorar la situació a la casa seva. L'Acord de Dayton, impossible com és, també ha contribuït en gran manera a aquesta situació.

De totes maneres, hi ha un bri d'esperança.

El canvi d'inquilí a la Casa Blanca ha provocat tot mena d'especulacions sobre la revisió de Dayton i la creació d'una nova versió, Dayton II. A diferència de la UE, els Estats Units semblen estar disposats a acceptar la seva part de responsabilitat en la creació de tal monstre. Però amb la quantitat de problemes que ha d'afrontar a casa, Joe Biden prioritzarà la seva resolució abans d'afrontar assumptes internacionals. La carpeta Bòsnia i Hercegovina podria ser una de més a la llista de tasques pendents en l'esfera de la política exterior i es deixarà per a més endavant en uns moments en què els Estats Units necessiten millorar la seva imatge al món.

D'altra banda, els resultats de les recents eleccions locals celebrades a Bòsnia i Hercegovina han demostrat que els ciutadans finalment estan despertant i rebutjant lentament, vint-i-cinc anys de política insuportable i podrida basada en la guerra i la retòrica nacionalista de la por a "els altres". En dues ciutats importants com Sarajevo i Banja Luka van guanyar els partits de l'oposició en una clara senyal que els ciutadans finalment han començat a castigar una política de nacionalisme, corrupció i nepotisme. La gent comença a demostrar que ja no tenen por a un govern arrogant que es dedicava a fer xantatge, atemorir i a usar el nepotisme per mantenir-se al poder durant massa temps.

Cal destacar també que una altra llegenda de Sarajevo (a part de Jovan Divjak) va acceptar la candidatura per l'alcaldia de Sarajevo. Es tracta del Bogić Bogicevic, l'últim representant de BiH a la presidència iugoslava. El seu vot va ser decisiu per evitar implantar l'estat d'alarma a Iugoslàvia durant la guerra i, d'aquesta manera, donar llum verda a l'exèrcit iugoslau ocupar repúbliques que estaven en contra del domini de Sèrbia.

 

Aquesta és una oportunitat perquè un home raonable, bon polític i intel·lectual posi de nou a Sarajevo al mapa com una de les ciutats amb un ric patrimoni cultural i històric, oberta, tolerant i hospitalària. Bogicevic s'ha proposat curar les profundes ferides que els anys de la mala gestió de la ciutat, en nom dels seus propis interessos, havia convertit a Sarajevo en un forat primitiu i radical sense cap consideració per la cultura, l'esport i totes les altres característiques que van fer-ne una ciutat encantadora i càlida.

I tot això a només dos anys de les eleccions generals. La generació que tenia vint-i-cinc quan va acabar la guerra espera que es converteixin en un punt d'inflexió per a Bòsnia i Hercegovina i que deixi enrere la seva retòrica de guerra i comenci a desenvolupar-se com un país europeu pròsper, modern i obert del segle XXI.

Roger Valsells

Notícies relacionades