Singularitats creuades

El tren arriba a Sant Cugat ple a vessar. Plou molt. Ja ho deia en Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. És hora punta i no queda ni un seient lliure. Per acabar-ho d’adobar, tres ciclistes pretenen penjar les seves andròmines brutes de fang al porta bicis. Mirades furtives, cops de colze dissimulats, empentes i renecs.

Feu atenció a la separació entre el tren i l’andana. Pip, pip, pip, pip. Les portes comencen a tancar-se però, a l’últim moment, apareix una bossa gegant del Mercadona i queda guillotinada. Les portes es tornen a obrir i apareix una mà carregada de joies barates seguida d’un puny de camisa mozartià, un jersei de llana amb sanefes tiroleses embolicat d’una bufanda color caca d’oca tamany boa constrictor, un barret de franel·la grisa mullada i, finalment, un personatge digne de la pel·lícula La escopeta nacional de Berlanga. Ulleres imitació Karl Lagerfeld, maquillatge exagerat i la boca torçada en un rictus esbiaixat xuclant una cigarreta electrònica. La dona prova d’entrar al tren esgrimint la bossa de plàstic a la mà dreta i dos quilos de cebes en una bossa de reixeta a l’esquerra. Va molt abrigada, massa. Esbufega discretament per a recuperar-se de l’esforç mentre tracta de treure’s el jersei xop sense perdre la compostura ni la compra.

La combinació de perfum barato, laca del cabell, pudor de llana mullada i mal alè de la intrusa amb la flaire de suat que fan els ciclistes fa venir basques a tot el vagó. Fins i tot al tren li costa arrencar.

Al seu costat, un jove universitari dissimula el mareig i tracta de concentrar-se en L'Alquimista de Paulo Coelho. Ha llegit la mateixa frase tres vegades: Els qui mai han sentit a parlar de l'alquimista, però han aconseguit descobrir la Pedra Filosofal mitjançant la seva vida. Ha perdut el fil. Desbloqueja el mòbil i escriu al xat del grup La colla pessigolla: “Acaba de pujar un personatge de pel·lícula al tren.” El primer a contestar és en Xavi: “Foto”. El lector de Coelho li fa una foto amb el mòbil i l’envia al grup. Les respostes en forma d’emoticones i de GIFs són dignes del club de la comèdia. Li costa aguantar el riure.

A l‘estació de les Planes puja un grup d’excursionistes veterans tornant a la civilització. Estan eufòrics. La pluja els ha estroncat el passeig matinal i han hagut de matar el temps esmorzant carn a la brasa i vi amb gasosa. Van tan equipats que podrien escalar el K2. Motxilles Decathlon impermeables, bastons plegables ‘Nordic walking’, botes Gore-Tex, mitjons tèrmics, GPS amb els tracks de les rutes, Buff i barretes energètiques. No m’estranyaria que portessin un desfibril·lador portàtil. L’alegria alcohòlica els fa parlar a crits. “Com està el Jordi? Em va dir que s’ha aprimat 3 quilos. Doncs jo el vaig veure comprant ensaïmades de cabell d’àngel. No fotis! Així no s’aprimarà mai. No sé per què no ve a caminar amb nosaltres”.

A mesura que es va buidant el tren, els universos es van apropant. Els ciclistes amarronats, el lector de Coelho desconcentrat, els excursionistes alcoholitzats i el personatge de La Escopeta Nacional. Tots dissimulen. Tos s’analitzen. Tots es reafirmen en la seva singularitat.

@rogervalsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades