Multilateralisme post Covid

La crisi del coronavirus ha sorprès als governs de tot el món. No fa ni un any que vam començar a rebre notícies d'un estrany virus que estava provocant el caos a la Xina. Davant d'un desafiament global de tal magnitud, la resposta hauria d'haver sigut global.

Però si l'anarquia sistemàtica (esmorteïda) que caracteritza les relacions internacionals entre estats s'ha mostrat incapaç de coordinar accions globals per altres desafiaments de dimensió internacional de llarg recorregut com el canvi climàtic, el narcotràfic o les crisis migratòries, era lògic pensar que la reacció a la pandèmia seria igual d'anàrquica com està sent.

El factor diferencial d'aquesta pandèmia és el temps. En poc menys de nou mesos han mort gairebé dos milions de persones a tot el món i ha impactat de ple a les economies de l'anomenat primer món, especialment Europa i els Estats Units. És cert que el canvi climàtic, el narcotràfic i les onades migratòries també provoquen víctimes i pèrdues econòmiques però, fins ara, no han tingut una incidència tan contundent al cor del primer món.

A tall d'exemple m'agradaria referir-me a una altra malaltia infecciosa, la tuberculosi. Aquesta és una afecció curable, que es pot prevenir, però no obstant provoca uns dos milions de morts cada any, sobretot a països en vies de desenvolupament.

No s'ha posat en marxa una carrera global per trobar un remei definitiu contra la tuberculosi com la que estem veient per trobar la vacuna de la Covid-19. Aquesta competició a escala internacional sembla motivada per l'afany de convertir-se en el primer país o la primera empresa a aconseguir la vacuna per motius purament econòmics o de rentada de cara, com en el cas de la Xina. Altres iniciatives com la compra massiva de mascaretes protectores durant els primers mesos de la pandèmia o l'acaparament de medicaments com el Remdesivir per part dels Estats Units durant l'estiu de 2020, són exemples unilateralisme extrem.

S'han produït alguns intents tímids d'accions conjuntes coordinades entre diferents països com la decisió de prohibir l'obertura de les estacions d'esquí durant la temporada d'hivern a Europa. Però les reaccions furibundes dels sectors implicats són una mostra de les dificultats amb les quals es troben els governants a l'hora de compatibilitzar les restriccions a la mobilitat necessàries per evitar contagis amb les conseqüències econòmiques que comporten. Una vegada més, la cancellera alemanya Angela Merkel va haver de sortir a la palestra per apel·lar a la responsabilitat col·lectiva.

Mentrestant, un organisme com l'Organització Mundial de la Salut, OMS, que, en teoria, hauria d'haver coordinat la resposta sanitària a la pandèmia, ha patit el descrèdit global per la seva lentitud en reaccionar i per la confusió dels seus missatges.

A punt de complir-se un any de la declaració oficial de la pandèmia global, l'acció coordinada de la comunitat internacional per la distribució de les vacunes, pot ser un senyal que ens indica que aquesta crisi ha servit per aprendre alguna lliçó per afrontar-ne d'altres amb un enfocament més multilateral.

 

Roger Valsells

Notícies relacionades