La impunitat del poder

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Els testimonis que recull Sara González al seu llibre Per raó d'Estat (Ara llibres) tenen un tret comú: l’activista dels CDR Tamara Carrasco, el director de l’extint diari Egunkaria Martxelo Otamendi, el jove d’Altsasu Iñaki Abad, l’anarquista Juan Manuel Bustamante, el titellaire Alfonso Lázaro i el veí d’Olot d’origen algerià Smail Boudjelthia són víctimes que han sigut maltractades per la piconadora de l'Estat i han patit en les seves carns la impunitat del poder.

Ni l'excusa de la lluita antiterrorista pot justificar el tancament d'un diari i l'empresonament dels seus treballadors, ni una baralla de bar pot servir d'excusa per engarjolar a joves innocents, ni un missatge de WhatsApp és motiu suficient per estigmatitzar a una jove, ni uns simples caragols d'Ikea han de servir de coartada per fabricar un fals delicte, ni un titellaire ha d'autocensurar-se per no acabar entre reixes, ni un detergent és ni serà mai una arma de destrucció massiva. Tot això, i més, ha passat a l'Espanya democràtica.

Em resisteixo a enumerar els casos de Xavier Trias i Pablo Iglesias perquè considero que pertanyen a una altra lliga. No és el mateix que un mitjà de comunicació publiqui un informe teòricament fals de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sobre les finances d'un polític, ni que tot un vicepresident (ex vicepresident a hores d'ara) senti el rebuig visceral de l'oposició i dels seus socis de govern. Els protagonistes dels primers sis capítols del llibre van patir en les seves carns la violència i la repressió policial, judicial i mediàtica.

D'aquests sis casos descrits, l'Estat no només n'ha sortit impune sinó que, en moltes ocasions, ha indultat i condecorat als perpetradors. Un exemple d'aquesta política d'oblit i perdó amb els torturadors el trobem en l'exgeneral Enrique Rodríguez Galindo, mort  el passat 13 de febrer. Galindo va ser condemnat l'any 2000 a 75 anys per la seva participació en el segrest i assassinat dels etarres Lasa i Zabala. Només va complir cinc anys de presó en beneficiar-se d'un indult encobert per motius de salut. La notícia de la seva mort ha provocat l'homenatge de la Asociación PRO Guardia Civil i l'elogi de diversos diputats de Vox. Cal recordar que Galindo va ser ascendit mesos després que es van identificar els cossos de Lasa i Zabala per l'aleshores ministre d'interior Juan Alberto Belloch. Què devien pensar de l'indult els familiars de Lasa i Zabala? I que un diputat del Parlament espanyol elogiés a l'assassí dels seus parents? Segurament tenen el mateix sentiment que els pares dels nois d'Altasu: el de la impotència davant de la  impunitat de l'Estat.

En ple debat sobre l'indult dels presos polítics catalans, ens fixem en  l'Indultómetro de la Fundación Ciudadana Civio. Aquesta organització independent sense ànim de lucre es dedica a vigilar els poders públics per aconseguir una transparència real i eficaç a les institucions. En aquest apartat de la seva web es recopila i classifica tota la informació apareguda al BOE sobre els indults concedits a Espanya des de l'any 1996. Trobem un total de 28 condemnats per tortures indultats, molts d'ells ascendits i condecorats. Vint indults per assassinat, tretze per terrorisme, cinc per violació, però a 31 de març de 2021 cap per sedició.

Tots els governs espanyols de la democràcia han volgut amagar la tortura sota una capa d'impunitat i silenci. Semblaria que cada vegada és més complicat pel poder polític exercir la violència amb total impunitat. Però el cert és que, com molt bé documenta la Sara González, l'Estat sempre troba la manera d'exercir el monopoli de la violència i arrasar amb tot aquell que s'atreveixi a qüestionar l'ordre establert.

La pel·lícula La caja de música filmada per Costa-Gavras el 1989, ens ofereix un altre aspecte interessant sobre la impunitat del poder i la capacitat dels botxins per tornar a fer vida normal després d'haver comès les atrocitats més cruels. La trama relata la història d'un immigrant hongarès, establert als Estats Units des de finals dels anys quaranta, que és acusat de ser un criminal de guerra nazi. La seva filla Ann, encarnada per Jessica Lange, és advocada i assumeix la defensa del seu pare convençuda de la seva innocència. A mesura que avança la pel·lícula podem entreveure algunes pistes que, efectivament, el pare és la mateixa persona que va cometre crims espantosos a l'Hongria ocupada. La filla aconsegueix l'absolució del pare però a l'últim instant, i de manera fortuïta, descobreix que és culpable. El dilema que ha d'afrontar Jessica Lange en el paper d'advocada és denunciar al criminal o encobrir al pare. En aquest cas, l'Estat de dret (la justícia nord-americana) triomfa sobre l'Estat corrupte. La trama està basada en el cas del criminal de guerra John Demjanjuk però el Happy End típic del cinema de Hollywood és poc creïble a les nostres latituds.

La història de pel·lícula transcorre en un context de guerra on les víctimes es poden convertir en botxins i aquests en víctimes. En aquest sentit, la crònica que va escriure el corresponsal de La Vanguardia a Moscou Gonzalo Aragonés a la secció Històries del món el 10 de març d'enguany és pertinent. Aragonés relata la història de Denís Karagodin, besnét d'un pres de la repressió estalinista, que va descobrir l'any 2012 que al seu besavi l'havien afusellat i no havia mort a la presó com creia la família. El besavi de Karagodin va ser un dels 20.000 executats durant la campanya del NKVD (antecessor del KGB) contra els russos que havien tornat de la ciutat xinesa de Harbin després de l'ocupació japonesa. Va ser detingut el 1937 acusat de ser un espia japonès. La publicació dels documents que proven l'afusellament del seu besavi a una web creada expressament, ha tingut dues conseqüències inesperades. Per una banda, la denuncia a Karagodin per part del fill d'un funcionari del NKVD, implicat en l'execució, per haver denigrat la memòria del seu pare. Per l'altra banda, la carta rebuda de la néta d'un dels tres botxins implicats demanant perdó i recordant que a la seva família també hi havia hagut víctimes.

Tornem a casa nostra. Ja s'ha dit moltes vegades que la Transició espanyola va deixar moltes ferides obertes. Segons la Asociación para la recuperación de la memoria histórica, Espanya és el segon país del món, després de Cambodja, en nombre de desapareguts amb més de 114.000 homes i dones enterrats a fosses comunes sense haver sigut identificats i enterrats dignament per les seves famílies. Aquest fet demostra una impunitat del poder a escala industrial i un menyspreu absolut per les víctimes. És aquest mateix Estat que, després de més de quaranta anys de democràcia, no ha sigut capaç de posar fil a l'agulla al procés d'identificació dels desapareguts, el que actua impunement als casos descrits al llibre. És indiferent si governen els de dretes com els d'esquerres, si governen en minoria amb el suport de partits nacionalistes catalans i/o bascos o si governen amb majoria absoluta.

Un dels casos més singulars de reconciliació entre botxins i víctimes el trobem a Sud-àfrica. Després de més de quaranta anys d'apartheid, es va arribar a l'acord de no aplicar la venjança sobre els botxins blancs. No hi va haver guanyadors ni perdedors, però la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, TRC en les seves sigles angleses, va treballar per una justícia reparadora. Per una banda les víctimes tenien interès a relatar la seva veritat perquè els permetia accedir a indemnitzacions i, per l'altra, els botxins tenien interès a confessar els seus crims perquè, si bé rebien el càstig social, no eren empresonats. Desmond Tutu, arquebisbe anglicà i activista contra l'apartheid va declarar: "Mentre escoltava als autors de les violacions dels drets humans, m'he adonat que cadascú de nosaltres és capaç del pitjor". Aquest model de reconciliació no s'ha repetit enlloc més.

Un procés com aquest al nostre país és impensable, però segur que serviria per fer passos de gegant cap a un Estat més civilitzat que no actuï de manera desproporcionada contra aquells que, creu, que posen en dubte el seu poder ja sigui amb un diari escrit en euskera, amb un WhatsApp innocent o amb un espectacle de titelles.

Roger Valsells

Notícies relacionades